29 de desembre 2011

La llengua catalana a la Roma d'Alexandre VI

El català, va ser la llengua dominant a la Cúria romana durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI. En aquest article, en Jordi Bilbeny ens exposa la importància de la nostra llengua, de la nostra gent i de la nostra cultura al Vaticà de les darreries del segle XV i començament del XVI.

El papa català Roderic de Borja

Fullejant el llibre de la Zenia Sacks Da Silva, The Spanish connection. Spanish and Spanish-American Lliterature in the Arts of the World, hi llegeixo uns mots ben suggerents, fent referència al fet que Roderic de Borja es coronés Papa. L'autora escriu: "Clarament, amb el control de l'estat papal en vingué la infiltració dels costums espanyols a Roma, tal com ja havia passat a Nàpols. Calixt fou succeït pel seu nebot Roderic, el cèlebre Alexandre VI, en la cort papal del qual l'espanyol esdevingué la llengua oficial, tal com havia passat a la cort napolitana"1.

Encara que l'autor digui explícitament que la llengua oficial de la Cúria del Papa Borja fos l'espanyol, i que avui dia tothom identifiqui l'espanyol amb el castellà, això no era així al segle XV ni a començament del XVI. La prova més evident és que és universalment conegut i comentat de tot erudit solvent que la llengua oficial tant a la cort de Calixt III com d'Alexandre VI era el català.

Així ho assegurava el Pare Batllori al seu estudi sobre "El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI", on deixa palès que es va utilitzar "el català com a llengua de cort en la Roma dels Borja"2 i que, aquesta "era la llengua dels familiars i dels més privats col·laboradors dels dos pontífexs, raó per la qual era respectada per altres cortesans i pels oficials de la cúria pontifícia"3. Així mateix, després de constatar que a la cúria també s'hi usaven de forma normal el llatí i l'italià, i de documentar un parell d'italians que empraven el català en terres catalanes, innova que "llevat d'aquests casos d'italians residents en terres de llengua catalana, no en coneixem cap d'un italià que, al palau de Calixt III o d'Alexandre VI, hagués après i practicat el català com a llengua de cort"4. I acte seguit rebla: "Però el fet que aquest fos emprat entre ells per cortesans i curials provinents de terres de llengua castellana, o pel papa quan a ells s'adreçava, basta per a poder parlar-ne com d'una de les llengües de la cort pontifícia en aquelles circumstàncies. L'una cosa i l'altra consten documentalment per als temps de Roderic de Borja papa, cosa que permet de suposar que quelcom de semblant s'havia pogut esdevenir als de Calixt III"5. Amb tot, si tenim el compte el nombre ingent de catalans que van tenir càrrecs a la cúria de Calixt III i la gran quantitat que s'hi van relacionar de forma indirecta, com es desprèn de l'estudi i de les llistes que ens forneix En Josep Rius i Serra6, res no fa pensar el contrari. Ans tot fa creure també que la llengua dominant a la cort d'aquest papa Borja va ser, sense cap mena de dubte, el català.

Ho ha vist així En Ximo Company, el qual dedica un capítol sencer del seu llibre a tractar de "la lliçó lingüística dels Borja" a Roma7, on ens recorda que "Calixt III va parlar sempre, fins que es va morir al 1458, la llengua que un elevat nombre d'habitants del Regne de València, va manllevar dels cristians procedents de Catalunya, això és el català"8. Segons ell, Alfons de Borja va parlar italià a Roma, "però sense descurar mai, ni un sol moment, el valencià que va aprendre amb els seus pares a Xàtiva"9. I assenyala: "Recordem, si més no, l'energia amb què va pronunciar en valencià el seu primer discurs de papa en contra del turc"10. Per acabar reblant decidit que, amb Calixt III i, sobretot, amb el seu nebot Alexandre VI, "a Roma, la llengua catalana jugava quasi el rol de llengua de Cort"11.

A més a més, també tenim coneixement que el català no només va ser la llengua normal de relació entre Alexandre VI i els seus parents, servidors i connacionals catalans, sinó que també va ser la llengua de relació amb els castellans que es van relacionar amb ell. Per això insisteix el Pare Batllori que "l'ús del català a la cort d'Alexandre VI per part de gent provinent de la Corona de Castella ens presenta la Roma del final del Quatre-cents i dels primers decennis del Cinc-cents"12 tal com era: amb els papes vivint plenament en català i fent del català la llengua normal de la Cúria Pontifícia.

És tanta la documentació escrita en català que avui coneixem de la cort d'Alexandre VI, especialment les seves cartes i les dels seus parents i servidors i amics, que En Max Cahner ha sentenciat que "ens trobem davant de la sèrie de cartes privades catalanes més nombrosa i més important de la cultura catalana des de l'edat mitjana fins al Renaixement, tant com a font de coneixement de la història eclesiàstica, política i social, com de la història de la llengua i de la literatura catalanes"13.

De conformitat amb En Modest Prats, "als palaus pontificis, doncs, ressonava, la llengua catalana, amb accent valencià en la majoria de casos, i a la cancelleria romana es redactaven, i hi arribaven, documents escrits en llatí, en italià i en la llengua del sant Pare, que era la de tants parents i protegits que s'havien emparat a l'ombra del soli romà"14. Per això mateix, està convençut que "el català fou, juntament amb el llatí i l'italià, la llengua pròpia de la cort pontifícia"15. I creu que, després dels estudis apareguts darrerament, "estem ja en molt bones condicions de mesurar les proporcions de la presència de la nostra llengua a la cort a la Roma pontifícia"16.

Per En Lluís Cabruja, En Pere Casanellas i la Maria Àngels Massip, "durant els segles XV i XVI la presència catalana a Itàlia esdevé transcendental: dos papes, Calixt III (1456-1458) i Alexandre VI (1492-1503), eren de la família valenciana dels Borja i van fer del català la llengua usual de la cort pontifícia"17.

A una comprensió semblant ha arribat En Joan F. Mira, que, al seu llibre sobre Els Borja, ens narra: "Tant com el seu oncle Calixt III, el papa Alexandre VI sabia perfectament que a la cort vaticana, i a Roma, en últim extrem només hi podia confiar en els seus parents i amics, i en els seus compatriotes. Roma es va tornar a omplir de gent vinguda de València, de Mallorca o de Lleida; de valencians que residien a Nàpols i que van acudir a la ciutat papal davant de la nova situació favorable, i de militars, eclesiàstics, i tota mena d'aventurers connacionals del papa, que arribaren buscant un benefici, un càrrec o simplement l'oportunitat d'un negoci. De fet, van ser molts els valencians que ocuparen càrrecs i oficis en la cort, des dels metges Gaspar Torrella i Pere Pintor (autors de tractats sobre la pesta, el «mal francès» i altres malalties), fins a oficials de la guàrdia, capitans de castells, barbers, rebosters i altres empleats de la casa del papa. L'abundància de compatriotes de la casa del papa va ser tal, que la seua llengua era de fet la llengua de la cort vaticana, la llengua del palau, de les cuines i del servei privat del pontífex i la llengua que ell mateix va usar sempre amb els seus fills -nascuts a Itàlia i de mare italiana- tant de paraula com en les cartes que en conservem"18. I conclou que "el papa Alexandre se sentia còmode i segur, reconfortat, entre tanta gent de la seua sang i de la seua terra, i per a molts valencians d'aquells anys, Itàlia era la seua Amèrica i Roma el seu Eldorado particular: un lloc on l'or circulava en abundància, sobretot al voltant de la cort i la cúria papal, i no era gens difícil de tocar"19.

I en una altra obra, Nosaltres els italians, editada sis anys després, ho sintetitza magníficament, perquè, en parlar de la importància del català a Roma, rubrica: "No m'estaré tampoc de recordar que, durant els anys dels dos papes Borja, la llengua catalana va ser present a Roma com segurament mai no ho ha estat cap llengua estrangera: en la cúria i en la cort, en la família papal i en els palaus vaticans, en els cercles de tants cardenals, en els ambients militars, i a tot arreu on eren presents centenars de centenars dels incòmodes catalani"20. I insisteix: "No sé si Roma havia conegut mai, ni ha tornat a conèixer, una presència no italiana tan forta i tan intensa com aquesta. Pel que en sé, la meua impressió és que no"21.

Era tanta la naturalitat amb què els papes Borja empraven la seva llengua, que, encara que sembli impensable, Alexandre VI no va utilitzar mai el castellà, llevat de quatre mots en textos escadussers. El Pare Batllori és molt contundent en aquest punt, ja que, per ell, aquest Papa "empra espontàniament el català per als afers familiars, el llatí per als de la cúria romana i l'italià per a la política peninsular (hom coneix només algunes ratlles del papa en castellà)"22.

I ara també fan molt de sentit aquells mots d'En Pietro Bembo que, exposen que "els romans canviaven segons el canvi de Senyors que feien la Cort", però, si "pocs anys enrere havia estat tota nostra, ara era canviada i esdevinguda estrangera en gran mesura"23. En Bembo també afirma que "per això, com que els espanyols havien manat llur poble a servir llur Pontífex a Roma i València havia ocupat el turó Vaticà, als nostres homes i a les nostres dones ja no els plaïa tenir a la boca altres veus ni altres accents que l'espanyol"24. S'entén ben clar: als romans no els plaïa parlar i imitar sinó l'espanyol de València, que és el mateix que dir que es desfeien per parlar català.

Per tant, quan es parla tot sovint de la llengua espanyola a la cúria dels Borja --o, com és el cas de la Zenia Sacks, a la cort d'Alexandre VI-, hem d'interpretar que s'està parlant únicament i exclusiva de la llengua catalana, que també era llengua espanyola.

Llavors, continua sent altament revelador el que aquesta estudiosa segueix exposant sobre l'oficialitat de la llengua espanyola a la cúria papal, car, segons ella, "això és testimoniat pel fet que el Cardenal Pietro Bembo, d'advocat més eloqüent de la llengua italiana, modelada en l'idioma de Bocaccio i Petrarca, va dedicar temps a aprendre l'espanyol. A la seva Prose delle volgar lingua, Bembo no amagava un cert menyspreu per aquest idioma que estava impregnant la llengua italiana, encara que ell no aprovés que, a Roma, els homes i les dones imitessin la terminologia espanyola, els accents i les peculiaritats com a una pràctica elegant"25.

Dels mots de la Zenia Sacks se'n continua desprenent amb una gran transparència que els romans imitaven la llengua catalana, n'agafaven paraules, girs, l'accent, particularitats, perquè trobaven que parlar català feia elegant. I que justament per això Bembo estudiava català i alhora estava preocupat per l'efecte que aquesta llengua tenia sobre l'italià i sobre els romans. És a dir, que l'italià i els romans s'estaven "impregnant" de català, perquè aquesta era la llengua de prestigi: la llengua del papa, dels seus familiars i amics, la llengua de la cúria i la llengua de milers de catalans que ja llavors vivien a Roma.

En aquest sentit En Thomas J. Dandelet ha remarcat que, a més a més, dels cardenals, parents i servidors d'Alexandre VI, "una altre grup d'espanyols que val la pena destacar era els dels comerciants, bàsicament catalans, que establiren un comerç lucratiu entre Espanya i l'estat pontifici. Eren prou nombrosos per constituir un consolat, una mena de gremi comercial per protegir i controlar llurs interessos comercials, i construïren cases i magatzems al llarg de la ribera del Tíber, al barri del Trastevere, per emmagatzemar llurs mercaderies. Ells, juntament amb d'altres catalans de la ciutat, i amb la benedicció d'Alexandre VI, aixecaren la nova església de Santa Maria de Montserrat, en la qual tenien també una modesta confraria"26.

En Rovira i Virgili també ho ha copsat exactament així. Per ell, "en temps de Calixte III i d'Alexandre VI, Roma s'omplí de catalans de totes les regions nacionals"27. Per I'Egmont Lee, ben aviat, "sota Calixt III, un estol de catalans van davallar sobre Roma"28. I la Zenia Sacks aporta el testimoni d'En Paolo da Ponte, que, en descriure Roma al 1458, just quan finia el pontificat de Calixt III, ens advera que a la ciutat "non vi sono se non catalani"29.

En Ximo Company, en aquest mateix caient de coses, també s'ha adonat que amb el nomenament papal de Calixt III, "València, els valencians i el valencià es posaven de moda a Roma", per tal com "310 persones de la «terreta» començaven a ocupar els càrrecs més preuats i buscats a la cort pontifícia. Els italians van protestar, però més ho haurien d'haver fet els valencians. A la fi, Calixt III gairebé va despullar València d'intel·lectuals, de gent preparada i competent en nombrosos càrrecs importants. El bo i milloret de l'elit valenciana va sofrir un impecable èxode cap a Itàlia"30.

L'observació de la presència abassegadora de catalans a Roma també la subscriu En Benedetto Croce, que ens assegura que Calixt III es va dedicar "a cridar a Roma un eixam de parents seus, fins a l'extrem que a la primera nòmina de cardenals que nomenà al 1456 escollí tres espanyols, entre ells el seu nebot Roderic de Borja, Lluís Milà de València, també nebot seu, i un fill del rei de Portugal. La ciutat de Roma es poblà d'espanyols, principalment oriünds de les províncies valencianes i catalanes. «No s'hi veuen sinó catalans» escrivia Paolo da Ponte al 1458, i un estudiós de la Roma de llavors afirma que «s'introduïren a Roma costums i jocs espanyols i fins i tot l'accent espanyol»31. I no es pot estar de comentar que "la llengua espanyola era llavors molt utilitzada a Roma"32.

Tot i que s'imposi sol i gairebé sense arguments, que els espanyols d'Itàlia i, més precisament de Roma, eren únicament els catalans, he trobat que un autor espanyol també ho subscriu. Es tracta d'En José María Díaz Fernández, pel qual, "els espanyols que amb Calixt III ompliren la cort pontifícia eren designats normalment com a «catalani». I ho eren"33.

Per tant, em sembla evident, que si València va ocupar el Vaticà amb la seva gent; si a Roma no s'hi veien sinó catalans, perquè català era el papa, els seus parents, assessors, caps militars, cancellers, diplomàtics i amics, els quals parlaven català entre ells, i s'escrivien en aquesta llengua, quan hom parla de l'accent espanyol i de la llengua espanyola, és que hem de llegir amb tota naturalitat "accent català" i "llengua catalana". I quan hom parla que hi havia italians que estudiaven l'espanyol cal interpretar sense cap mena d'embut conceptual que estudiaven català.

I això és important saber-ho i tenir-ho clar, perquè quan la Zenia Sacks subscriu que "amb el casament de la filla d'Alexandre, Lucrècia, amb l'Alfons d'Este al 1502, la infiltració cultural espanyola a la península italiana arrelà tan definitivament i extensament, que no es va poder considerar mai més com un fet limitat i puntual"34, ens està dient que la cultura catalana arrelà a Itàlia d'una forma insospitada, pregona i permanent. I que quan ens recorda que, "òbviament, el paisatge de la literatura italiana d'aquest període reflecteix plenament l'entorn sociopolític, i fa inevitable que els poetes italians poguessin incorporar a les seves obres aquestes influències i costums espanyols que ja eren part essencial de les seves vides"35, ens torna a posar en evidència que la vida catalana va esdevenir la substància bàsica de la literatura italiana d'aquells moments.

Un període que caldria tornar a revisar, a estudiar, amb el màxim de rigor i dedicació, però no pas posant la llengua castellana ni la cultura de Castella al mig de Roma i al mig d'Itàlia, sinó pensant en l'ànima de Catalunya: la seva gent, la seva llengua els seus costums, la seva roba, la seva cuina, la seva ciència, les seves gestes, la seva història, la seva filosofia, la seva religiositat, la seva política, la seva literatura, les seves arts. Tot això que els catalans de llavors portaren a Sicília, a Nàpols, a Roma, i a Itàlia en general, i del qual només ens ha arribat l'eco llunyà -difús, perdut, distorsionat- que dos papes Borja, al Vaticà, van parlar català. O espanyol.

 

Jordi Bilbeny


1 ZENIA SACKS DA SILVA, The Hispanic connection. Spanish-American Literature in the Arts of the World; Praeger Publishers, Westport, 2004, p. 44.

2 MIQUEL BATLLORI, "El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI", La familia Borja; Obra Completa, vol. IV, Biblioteca d'Estudis i Investigacions-21, Eliseu Climent, Editor; València, 1994, p. 145.

3 Ídem.

4 Ídem, p. 146.

5 Ídem.

6 Vg. JOSÉ RIUS SERRA, Catalanes y aragoneses en la Corte de Calixto III; Biblioteca Histórica de la Biblioteca Balmes, Sèrie I, volum III, Editorial Balmes, S.A.; Barcelona, 1927, p. 28-113 i 139-145.

7 XIMO COMPANY, Els Borja, espill del temps; Col·lecció Politècnica-51, Edicions Alfons el Magnànim - Institució Valenciana d'Estudis i Investigació, València, 1992, p. 48-50.

8 Ídem, p. 48.

9 Ídem.

10 Ídem.

11 Ídem, p. 49.

12 M. BATLLORI, op. cit., p. 150.

13 MAX CAHNER, "La correspondència dels Borja", Els temps dels Borja; Ajuntament de Xàtiva - Consell Valencià de Cultura, València, 1996, p. 82.

14 MODEST PRATS, "Pròleg" a De València a Roma. Cartes triades dels Borja; edició i estudi de Miquel Batllori, Sèrie gran-21, Quaderns Crema, S.A.; Barcelona, 1998, p. 30.

15 Ídem, p. 28-29.

16 Ídem, p. 30-31.

17 LLUÍS CABRUJA, PERE CASANELLAS, M. ÀNGELS MASSIP I BONET, Història de la Llengua Catalana; Columna Edicions, Barcelona, 1987, p. XXXV.

18 JOAN F. MIRA, Els Borja. Família i mite; Edicions Bromera, S.L., Alzira, 2000, p. 59-60.

19 Ídem, p. 60.

20 JOAN F. MIRA, Nosaltres els italians; Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2004, p. 13-14.

21 Ídem, p. 14.

22 M. BATLLORI, op. cit., p. 158.

23 Prose di M. Pietro Bembo nelle quali si ragiona Della Volgar Lingua; Giouan Tacuino, Venècia, 1525, foli 30.

24 Ídem.

25 Z. SACKS DA SILVA, op. cit., p. 44.

26 THOMAS J. DANDELET, La Roma española (1500-1700); traducció de Lara Vilà Tomàs, Criítica, S.L.; Barcelona, 2002, p. 45.

27 ANTONI ROVIRA I VIRGILI, Història de Catalunya; Editorial La Gran Enciclopedia Vasca, Bilbo, 1978, vol. VII, p. 434.

28 EGMONT LEE, Sixtus IV and Men of Letters; Temi e Testi-26, Edizioni di Stori e Litteratura, Roma, 1978, p. 37.

29 Z. SACKS DA SILVA, op. cit., p. 52, nota 6.

30 X. COMPANY, op. cit., p. 20.

31 BENEDETTO CROCE, España en la vida italiana del Renacimiento; traducció de Francisco González Ríos, Editorial Renacimiento, Sevilla, 2007, p. 124.

32 Ídem, p. 133.

33 JOSÉ MARÍA DÍAZ FERNÁNDEZ, Desde Santiago: personas y aconteceres; tresCtres Editores, Santa Comba (A Corunha), 2003, p. 356.

34 Z. SACKS DA SILVA, op. cit., p. 44.

35 Ídem.

 

image    19 desembre 2011

La vergonya del doblatge en català

"No som febles, sinó que la nostra feblesa rau només en el fet que no sabem que som forts"

clip_image002

En un dels meus llibres cito l’escena de la pel•lícula “Rebel sense causa” –el títol original és “Rebel sense una causa”–, en què Jim, el personatge interpretat per James Dean, demana al seu pare, el senyor Stark, que s’atreveixi a rebatre la seva mare, una dona dominant i castradora. En Jim vol sentir-se orgullós del seu progenitor i el sacseja fins a fer-lo caure tot pregant-li que, ni que sigui per una vegada a la vida, tingui valor i la contradigui. Però l’home és incapaç de fer-ho perquè és un covard i tota la seva vida s’ha humiliat davant la seva dona. Per això en Jim se n’avergonyeix i es juga la vida contínuament, per demostrar-se que no és com el seu pare.


Es tracta d’una escena especialment colpidora que tensa l’espectador i que el fa adonar-se de les nefastes conseqüències que té la submissió quan s’erigeix en referent. És una escena, a més, en què el senyor Stark constitueix per si mateix una magnífica metàfora de Catalunya i del seu comportament davant Espanya. He escrit un munt de vegades que no som febles, sinó que la nostra feblesa rau només en el fet que no sabem que som forts, i això ens condemna a viure amb una permanent tremolor de cames. Ens fa pànic dir “no”. És un mot que ens crema els llavis i som incapaços d’etzibar-lo a aquells que pretenen humiliar-nos. Ara mateix, en el tema de la Llei del Cinema, el govern de Catalunya ens n’està donant una magnífica mostra amb el seu comportament davant les companyies cinematogràfiques nord-americanes i Fedicine, federació de distribuïdors radicada a Madrid amb mentalitat espanyolista i espanyolitzadora.


Cal remarcar, tanmateix, que la situació humiliant en què es troba la llengua catalana als cinemes del país no és responsabilitat d’un únic partit, sinó de tots. Des de la mort d’en Franco –és a dir, durant gairebé quaranta anys– no hi ha hagut la més mínima voluntat de normalitzar la presència de la llengua pròpia de Catalunya en aquest àmbit, ans al contrari la marginació s’ha acceptat com una fatalitat del destí i s’ha optat per la resignació cristiana endolcida per les engrunes que ens han llançat perquè deixéssim de fer el ploricó. No es pot esperar dignitat quan no hi ha autoestima i no hi pot haver autoestima quan no hi ha sentit de la pròpia existència. És cert que l’anomenada llei del cinema va ser impulsada per Esquerra, però fixem-nos també que només la va plantejar en els darrers mesos de la seva estada al govern, quan veia que ja no hi tornaria i amb una materialització real a partir del 2017. Del 2017! I la prova és que no hi va haver temps de fer-ne el reglament. I, és clar, sense reglament, la llei no es podia aplicar. En definitiva, una comèdia electoralista sense cap més objectiu que erosionar CiU traspassant-li allò que el tripartit –igual que CiU– mai no va voler fer. I ara, com era d’esperar –això tampoc no és cap novetat–, CiU, doctorada en la gestió d’engrunes, ens diu que l’equitat que comporta que el 50% de les còpies de les pel•lícules estiguin doblades al català ens la pintarem a l’oli i que de les 800 o 900 pel•lícules que s’exhibeixin el 2012 a Catalunya només 25 tindran algunes còpies en català. En altres paraules, hem arribat a una segona generació postfranquista i encara ens regim per les normes que aquell règim va dictar.


Convindrà que el govern de Catalunya reflexioni sobre això, encara que només sigui perquè la història no l’avergonyeixi en el futur. Les amenaces del gremi de no estrenar les pel•lícules nord-americanes a Catalunya són falses. Rotundament falses i només un nadó se les creuria, perquè mai a la vida, mai, renunciaran a un volum d’ingressos infinitament superior al cost –insignificant– del doblatge en català. I encara que, posats a delirar, gosessin complir les seves ridícules amenaces, el sentit comú els faria tornar amb la cua entre cames. On s’ha vist que sigui el producte el que marca les normes del mercat al qual vol accedir? On s’ha vist que un venedor exigeixi al client que s’agenolli abans de comprar-li el gènere i pagar-lo? Són aquests els principis del nostre Departament de Cultura? Deixar que ens tractin com una colònia bananera? Són aquests els principis del govern de Catalunya, humiliar el país amb la seva pusil•lanimitat?


Sembla increïble tanta basarda. Catalunya és un mercat de set milions i mig de persones –set milions i mig– i qui vulgui entrar-hi per vendre-hi els seus invents s’ha d’ajustar a les normes, i les normes les dictem nosaltres a través del nostre govern. No pas una colla d’empresaris espanyolistes ni quatre magnats des dels seus despatxos de Hollywood o Nova York. Si els agraden bé i si no també. O no és aquest l’adreçador pel qual passen els empresaris catalans quan volen vendre els seus productes en altres països? Per què no s’informa la Generalitat dels requisits que es veuen obligats a complir els productors catalans per intentar estrenar els seus films als Estats Units? Si ho fa, veurà que la penetració és pràcticament impossible. Impossible. I mentrestant nosaltres, aquí, els llepem els peus. Realment increïble i vergonyós. Una mica més d’autoestima, senyors! No hi ha ningú, entre els nostres dirigents, amb una mica de dignitat nacional? No hi ha ningú al govern de Catalunya que no tingui la síndrome del senyor Stark?

Víctor Alexandre

elSingulardigital.cat. 27 desembre 2011

Malgrat tot, som deu milions

El català es consolida com una llengua de demografia mitjana entre les cent llengües més parlades del món.

clip_image001

Panoràmica de la manifestació a Barcelona en defensa de la immersió. Foto: Jordi Borràs


En els últims deu anys, la població dels territoris de llengua catalana ha crescut prop d'un 20%, coincidint amb l'última onada migratòria. Malgrat aquest canvi demogràfic, les persones que saben parlar català han augmentat en 500.000 i ja són prop de deu milions, el 70% de la població dels territoris de llengua catalana (13,6 milions). El català, per tant, es consolida com una llengua de demografia mitjana entre les cent llengües més parlades del món.


Segons els responsables de l'Informe sobre la llengua catalana (2010), elaborat per la Xarxa CRUSCAT de l'IEC, "no pot ser considerada minoritària, sinó que els seus parlants tenen dret a un tracte igualitari entre les llengües de l'Estat i d'Europa, que només pot ser negat per prejudicis polítics sense justificació democràtica".


La importància del context sociopolític en l'evolució de la llengua és evident, segons l'informe, a l'hora d'interpretar la dinàmica sociolingüística dels diferents espais. Miquel Àngel Pradilla, director de la Xarxa CRUSCAT, considera que "en els territoris on la conjuntura política s'ha mostrat favorable a la llengua catalana, com Andorra, Catalunya i les Illes Balears, el català es manté o avança; mentre que al País Valencià, on el continuisme institucional prolonga una política lingüística pretesament igualitarista que no prioritza la llengua històrica i territorial, hi ha un clar retrocés del català".


D'altra banda, Miquel Strubell, coordinador de l'Observatori de la Llengua Catalana, afirma que "els lectors trobaran que aquest informe, entre tots els que hem encarregat des de 2003, subratlla més bé l'enorme paradoxa que mostra la llengua, entre la seva dimensió i fortalesa en alguns àmbits socials, i el fet de ser víctima d'atacs polítics i ideològics. Esperem que serà d'utilitat per als polítics i diputats a qui l'enviem".


Educació i cultura
De l'informe també es desprèn que l'evolució favorable dels coneixements lingüístics, en català i en castellà, es deu a l'esforç del sistema educatiu en els territoris i àmbits en què el català és la llengua vehicular habitual. Els responsables de l'estudi destaquen que "aquest esforç especial en l'atenció educativa de la diversitat creixent de la població escolar reclama suport i respecte, a fi de mantenir i millorar els resultats educatius i la cohesió social", en referència a les diferents sentències judicials que qüestionen el model d'escola catalana.


Pel que fa a l'ensenyament universitari, la docència en català es pot estancar o retrocedir sense motius, per una potenciació "mal entesa" de l'anglès com a llengua vehicular, fet que, per a l'IEC, requereix d'una "profunda reflexió" en l'àmbit de la gestió universitària.


Quant al conjunt de l'oferta i del consum mediàtic i de productes culturals, es manté una clara minorització de la llengua catalana. Els àmbits del cinema, de la música en català i del lleure infantil i juvenil continuen presentant una gran precarietat a tot el domini lingüístic, segons l'informe. La notícia més positiva prové del món de la Xarxa, un àmbit on la llengua catalana, de manera sostinguda, continua guanyant visibilitat.


Segons els responsables de l'informe, "la dificultat principal per a la plena recuperació i l'ús normal del català és la política estatal, que sembla orientada a legitimar la desigualtat lingüística, en lloc d'avançar cap a la igualtat entre les llengües oficials, tant a l'Estat com a la UE".


"La Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya i els recursos posteriors sobre diverses lleis del Parlament de Catalunya semblen respondre a una voluntat política de subordinació de la llengua catalana, que resulta inadmissible i pot provocar greus confrontacions, ja que dóna a entendre que la igualtat només serà possible si s'aconsegueix la plena sobirania política", segons l'informe.

 

clip_image004  24 desembre2011

Empassar-se el castellà

El Govern de la Generalitat està preparant el terreny per permetre que el castellà sigui llengua vehicular a l'ensenyament a Catalunya i enterrar, així, el model d'immersió lingüística a les escoles. Un senyal il·lustratiu d'aquest gest el va perpetrar la Mesa del Parlament la setmana passada, amb majoria de representants de Convergència i Unió, quan va rebutjar una iniciativa legislativa popular, Salvem l'escola en català, dirigida a establir que el català fos l'“única” llengua vehicular en l'ensenyament a Catalunya. L'argument de la mesa per impedir que s'obrís el període de recollida de signatures que donessin suport a la iniciativa es va fonamentar en el caràcter “inconstitucional” de la mesura, és a dir, a acceptar la interpretació del Tribunal Constitucional sobre la necessitat que el castellà també sigui la llengua vehicular a les escoles dictada a la sentència sobre l'Estatut d'Autonomia i, per tant, en reconèixer que la immersió és inconstitucional.

La retòrica de defensa de la llengua catalana per part de la Conselleria d'Ensenyament i del govern és paper mullat, perquè l'única opció al dictat de les instàncies judicials espanyoles és la desobediència, una actitud de ruptura amb l'ordre constitucional espanyol que Convergència i Unió no està disposada a encarar. La pregunta immediata és, si en un tema concret, assumible, que suscita una àmplia majoria en la societat i en la comunitat educativa catalana, no estan preparats per plantar cara, com pensen bregar amb el repte colossal d'impulsar l'anomenada transició nacional que, teòricament, ha de superar el marc constitucional espanyol? Per bé que es coneix la virulència de les autoritats espanyoles en la seva ofensiva contra l'autogovern, la llengua i la cultura catalanes, sembla que la federació que ostenta la majoria al Parlament no ha dissenyat cap pla, cap resposta, cap estratègia per aturar l'escanyament que pateix el país. I el més preocupant és que els indicis, com el que hem esmentat sobre l'actitud de la Mesa del Parlament, van més aviat en la direcció d'amagar el cap sota l'ala, d'entomar l'escomesa i d'anar tirant sense rebel·lar-se contra una situació de dominació que cada vegada ens va marginant més com a poble.

La proporció de presència del castellà a les aules no sols s'incrementarà sinó que, en el cas que ja es trobés present com a la realitat succeeix en molts centres de Catalunya, es trobarà plenament legitimada pel sistema normatiu. Així també ho confirma la tèbia declaració aprovada al mateix Parlament que reclamava que el català continuï sent la llengua vehicular a l'escola, una declaració que, en efecte, no contradiu la jurisprudència ni del Tribunal Constitucional ni del Tribunal Suprem que no desmenteixen el caràcter del català com a llengua vehicular sinó que exigeixen que el castellà sigui considerat amb la mateixa propietat.

El que em sembla que en aquests dies no s'està debatent prou i que permet preveure unes conseqüències nefastes per a la normalització de la llengua catalana és el model d'ensenyament que pot acabar consolidant-se a tenor d'aquestes maniobres judicials, de la pressió del Partit Popular i de Ciutadans i de la resposta mesella i impotent de Convergència i Unió. En un primer moment es podria entendre que allò que reclamen Partit Popular, Ciutadans i les associacions espanyolistes és que s'obri un itinerari d'escolarització en castellà, un model proper al que es manté a Euskadi o a València i que permetria que una línia en què els coneixements es transmeten en castellà (tret de les assignatures lingüístiques referents a la llengua basca o catalana) es desplegués en paral·lel a una línia escolar íntegrament en català com l'existent fins ara en exclusiva al Principat. Un model d'aquest tipus podria significar a Catalunya la perpetuació de guetos lingüístics monolingües castellans, cosa que, tenint en compte l'estructura social catalana i la importància de la llengua catalana per progressar socialment, provocaria que la gran majoria de pares castellanoparlants continuessin matriculant els seus fills a la línia catalana.

Per això el que pretenen personatges com Albert Rivera, Francisco Caja o Alicia Sánchez-Camacho, així com el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem, és una cosa molt més perversa i devastadora per al futur de la llengua catalana: l'erosió del seu prestigi com a llengua de transmissió de coneixements. Si s'admet que un determinat percentatge d'assignatures no lingüístiques (per exemple, la plàstica o les ciències naturals) s'han d'impartir en castellà en una població d'alumnes bilingües és, senzillament, per marginar l'ús del català i visualitzar que el castellà és una llengua acadèmica preferent a Catalunya (com succeïa en el franquisme, amb el resultat que encara patim de determinades generacions de classe mitjana alfabetitzades en castellà que han percebut sempre el castellà com a la llengua de cultura i que per això, tot i ser catalanoparlants, encara llegeixen premsa en castellà i consumeixen cultura només en castellà). El que l'espanyolisme no suportava era que, almenys en l'ensenyament, els alumnes tenien l'experiència de formar-se a través del català, de manera que si percebien que aquesta era la llengua principal de transmissió de coneixements, continuarien fent-la servir en la seva edat adulta com a la llengua principal per entendre el món i per interpretar-lo. Això és el que ataquen amb tanta fúria i això és el que, em temo, el govern de la Generalitat no està preparat per defensar.

clip_image002

Hèctor López Bofill

Article publicat a El Punt - Avui

Setge al català per totes bandes, especialment per part del PP

El català viu una situació complicada per l'assetjament de què és objecte en molts àmbits. El PP és un dels principals instigadors de les hostilitats, ja sigui des del govern –País Valencià o les Illes Balears– o recorrent als jutjats per tombar una llei referendada per tot un poble –l'Estatut de Catalunya.

Països_Catalans_Mural_Vilassar

PAÍS VALENCIÀ
Els ciutadans del País Valencià són dels que pateixen més l'ofec de les institucions públiques. El govern de Francisco Camps (PP) practica una política anticatalana en tota regla i sempre s'ha oposat visceralment a la unitat lingüística, tot i el gran nombre de sentències judicials que li treuen la raó. En aquest camp, un dels punts més calents ha estat la negativa a admetre en oposicions la llicenciatura de filologia catalana com a títol que acredita el coneixement preceptiu del valencià. A finals del mandat passat, la Generalitat Valenciana també va exigir que es retiressin uns referents valencians d'un web institucional sobre la cultura catalana promogut pel tripartit. La llavors portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, va enviar una carta al govern de la Generalitat de Catalunya en què l'acusava d'apropiar-se símbols valencians –com ara Ausiàs Marc i Joanot Martorell– i també considerava que el concepte de Països Catalans és una fal·làcia.


El llarg i feixuc conflicte pel tancament de les emissions de TV3 és un episodi més del combat del PP valencià contra tot allò que representa una certa catalanitat. Fins i tot s'ha enfrontat amb la Generalitat de Catalunya per haver subvencionat Acció Cultural del País Valencià.


Però l'última polèmica toca directament la immersió lingüística a les escoles. Camps vol suprimir les línies educatives en català i articular-ne només una que integraria el català, el castellà i l'anglès impartits a parts iguals. La intenció és aplicar el programa a partir del curs 2012-2013. La reacció no s'ha fet esperat, i ja s'han organitzat manifestacions per defensar un ensenyament de qualitat i en català. L'entitat cívica Escola Valenciana té previst denunciar al Parlament Europeu l'anomenat decret plurilingüe.


ILLES BALEARS
El nou govern del PP a les Illes Balears amenaça de trencar el consens lingüístic vigent des de fa gairebé 25 anys, amb el qual s'ha intentat afavorir la normalització de l'ús de la llengua catalana, cada vegada més fràgil a les Illes. El nou president, José Ramón Bauzá, ja va anunciar durant la campanya un canvi en la política lingüística en detriment del català: conèixer-lo deixarà de ser un requisit per accedir a l'administració pública, i derogarà l'anomenat decret de mínims, que garanteix la presència de la llengua, almenys en un 50% a l'ensenyament. Els plans de Bauzá comporten eliminar l'esperit de la llei de normalització lingüística, aprovada l'any 1987 i impulsada pels mateixos populars. El canvi de política s'ha justificat ara amb una suposada “manca de llibertat” dels castellanoparlants per fer servir el seu idioma, tot i que l'ús social del castellà és aclaparador a les Illes en relació amb el del català. Bauzá ha vist legitimat el seu gir lingüístic amb una victòria històrica per majoria absoluta en les eleccions. En espera de concretar les mesures més agosarades, ja ha suprimit la direcció general de Política Lingüística i ha tancat la Ràdio i Televisió de Mallorca, un dels dos únics mitjans públics en català.


Com a cirera del pastís, el PP balear ha fet seus els arguments dels populars valencians, i ha qüestionat per primera vegada la unitat de la llengua catalana. El PP pretén impulsar l'ensenyament de les “modalitats insulars: el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formenterenc”, amb l'edició de llibres escolars en cadascuna de les variants, segons informa Lluís Plana.


LA  FRANJA
El 2009, el govern del PSOE va aprovar la llei de llengües, que reconeix el català i l'aragonès com a llengües pròpies del territori, però mai com a oficials –aquest estatus queda reservat per al castellà–. La legislació permet que els habitants dels municipis on es parlen les llengües pròpies puguin adreçar-se a l'administració local en el seu idioma, i regula que puguin ser assignatura curricular en l'ensenyament. Tot i això, el PSOE va deixar ben clar que el coneixement del català i de l'aragonès no és obligatori per accedir a l'administració.


La norma va provocar una campanya anticatalana, i van aparèixer entitats com No Hablamos Catalán. Tant el PP com el Partit Aragonès Regionalista no donen reconeixement al català i asseguren que a la Franja es parlen “modalitats” com el fragatí i el lliterà. Ara la posició bel·ligerant guanya pes amb el nou govern del PP. La presidenta, Luisa Fernanda Rudi, vol derogar la llei de llengües, amb aquest fals argument que no s'ha de protegir cap llengua, perquè només hi ha “modalitats locals”. La Institució Cultural de la Franja ha demanat empara a la Generalitat de Catalunya, segons informa David Marín.


ANDORRA
Andorra és l'únic estat on el català és oficial, i això permet que es pugui sentir la llengua a l'ONU –Andorra n'és membre de ple dret des del 1993–. Tot i això, el panorama de la llengua catalana al país pirinenc no és gaire esperançador, com admet el govern. Tot i que el gros de la població entén el català, la llengua més estesa és el castellà –un 43,4% de la població la té com a materna. També s'hi ha incrementat de manera notable el nombre d'immigrats portuguesos, i l'ús del seu idioma.


Arran d'aquest complex mosaic lingüístic, l'executiu andorrà promou campanyes a favor de la llengua oficial, que és majoritària a les institucions i la retolació, però no en els comerços. També impulsa l'ensenyament en català, sobretot des que el 1982 va crear l'Escola Andorrana.


ALGUER/ EL CARXE
L'Alguer és una ciutat de Sardenya, amb un 20% de catalanoparlants. L'Ajuntament va impulsar-hi l'oficialitat de la llengua, tot i que la presència que té en l'ensenyament és molt escassa. El govern italià tampoc s'ha preocupat mai de protegir-la.


D'altra banda, el Carxe és el nom d'una serra murciana a tocar del Vinalopó Mitjà, i hi viuen mig miler de persones que parlen català. L'administració no en reconeix l'oficialitat.


UNIÓ EUROPEA
Fa anys que s'organitzen campanyes perquè el català sigui oficial a la UE, però mai no han reeixit, tot i que hi ha catorze llengües oficials amb menys parlants. El govern espanyol sempre s'hi ha negat.


Ara s'ha posat en dubte la legalitat de l'etiquetatge en català.


CATALUNYA DEL NORD
L'ús del català a la Catalunya del Nord està sota mínims, tal com demostren les estadístiques oficials –només un 1% de la població el fa servir al carrer–. En l'ensenyament, un 20% de l'alumnat fa alguna assignatura en català. L'educació s'estableix en diversos models a l'escola pública o privada, ja sigui a través de la immersió lingüística o del model de línia bilingüe. L'escolarització en català fa 35 anys, i centres com ara La Bressola passen un anguniós tràngol per les retallades.


La Constitució francesa va aprovar el 2008 la consideració de les “llengües regionals”, entre les quals hi ha el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià, tot i que el govern no ha reconegut oficialment mai cap altra llengua que no sigui la francesa. Per tant, la modificació legal és una mesura simbòlica que no dóna més drets als catalanoparlants.


En el cantó més positiu, hi ha les institucions locals. El Consell General dels Pirineus Orientals va promoure el 2007 uns acords per defensar el català, i Perpinyà, el 2010, va reconèixer el català com la llengua històrica de la vila. En l'àmbit del principat de Catalunya, el PP també s'ha apuntat al carro dels retrets a aquest territori, i ha criticat els ajuts que la Generalitat destina a promoure-hi la cultura i l'ensenyament en català.


CATALUNYA
La sentència contra la carta catalana s'està convertint en una gota malaia per a Catalunya. Els magistrats del TC van anul·lar l'ús preferent del català a les administracions públiques i als mitjans de comunicació, i un dia rere l'altre es van notant cada cop més els seus devastadors efectes. El PP, amb la connivència de Ciutadans i del Defensor del Poble, burxa contínuament la ferida amb l'excusa que s'igualin els drets del català i el castellà. És per això que han recorregut contra algunes de les normes de l'Estatut que contenen aspectes que afavoreixen la utilització de la nostra llengua: la llei del cinema, la de consum i la dels nouvinguts. També s'ha portat la batalla als àmbits estrictament municipals, i es va arribar a anul·lar cautelarment el gros dels articles dels reglaments d'usos del català a l'Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida.


Però les envestides més doloroses han estat les sentències del Tribunal Suprem, que, seguint la resolució contra l'Estatut, van instar la Generalitat a fer del castellà “llengua vehicular de l'ensenyament, juntament amb el català”. Un atac frontal a la immersió lingüística, que funciona des dels anys 80. El govern ja va anunciar al seu moment que tot continuarà igual, i que el model no corre perill, perquè la sentència del TS només es referia a casos particulars.


Tot i això, els populars, continuen tensant la corda, i fa unes setmanes la seva presidenta, Alícia Sánchez-Camacho, va entrar una instància a Ensenyament perquè el seu fill pugui rebre “educació bilingüe”. La dirigent va estar acompanyada de l'associació Convivència Cívica, que fa anys que atia la suposada discriminació lingüística.


Informa: AVUI. 18 juliol 2011

El 9 esportiu competirà amb la premsa esportiva en espanyol a partir del 14 d’agost

el9esportiu6    El 9 competirà amb la premsa esportiva en castellà, que guanya al quiosc per golejada.


El castellà guanya cada dia per golejada la premsa esportiva del país. Per capçaleres i per nombre d'exemplars. En un moment en què la presència del català ha fet un salt molt important en la premsa generalista, en l'esportiva es manté una clara situació de desequilibri. Però el dia 14 d'agost comença la remuntada.


El 9 Esportiu de Catalunya, l'únic diari d'esports pensat i escrit en català, arriba a tots els quioscos de Catalunya i a internet amb una oferta renovada, més potent, per competir amb la premsa esportiva escrita en castellà i de referents espanyols.


El 9 Esportiu en paper sortirà amb un mínim de 40 planes diàries, a tot color, i amb un disseny totalment renovat, al servei dels continguts i del projecte periodístic.

La nova maqueta està pensada per ressaltar les apostes informatives del dia, per facilitar la lectura en marcar-ne clarament els diferents nivells i se serveix del color per a la fotografia i la infografia, per ordenar les seccions i per classificar els diferents elements gràfics.


El 9 aprofitarà l'experiència acumulada i la notorietat adquirida d'ençà que va sortir al carrer el primer número, el gener del 2002, per aprofundir en el seu projecte de periodisme esportiu en català no només de llengua,sinó de referents.


Ha estat, i continuarà essent, una plataforma per informar i opinar sobre el que passa en l'àmbit esportiu a casa nostra i al món, des d'una òptica catalana. Per això tindrà com a pròpies les seleccions catalanes i en defensarà i en promourà el seu reconeixement internacional. Serà competitiu en la informació del dia a dia, però donarà prioritat a fer apostes informatives pròpies, originals, genuïnes. Farà periodisme esportiu de qualitat, en la forma i en el fons, fent un bon ús dels diferents gèneres periodístics.


El 9 s'estructurarà a partir de sis grans seccions: Opinió, Barça, Espanyol, Més Futbol, Futbol.cat i Més Esport. Tindrà, també, en ser una publicació independent, planes de serveis i de televisió.

La major textura amb què es presentarà el diari permetrà fer, a banda de la contraportada, quatre planes d'opinió viva, plural i molt lligada a l'actualitat: dues planes obrint la publicació i dues tancant-la.

L'àmplia cobertura informativa que dedicarà al Barça no anirà en detriment del seguiment de l'Espanyol, que tindrà una secció pròpia. I prestarà una atenció especial al futbol català, àmbit en què serà també referent.


Sota la capçalera de Més Esport s'aplegarà tota la informació poliesportiva d'aquí i d'arreu buscant l'equilibri entre el bon tractament dels grans esdeveniments mundials i la vida de les institucions, federacions i clubs catalans.


Avui mateix s'ha activat a la xarxa el bloc El9esportiunacional.cat per informar dia a dia de les novetats del diari fins a la seva sortida i recollir-hi, també, els suggeriments i comentaris dels lectors.


Informa: ELPUNT. 18 juliol 2011

25 de novembre 2011

Mònica Terribas denuncia interessos privats que volen afeblir TV3

La directora de Televisió de Catalunya reivindica el model de televisió pública.

thumb_474__4 

Mònica Terribas ha publicat l'article 'TV3: volem un mirall trencat?' a la web de TV3 com a resposta a les constants crítiques a Televisió de Catalunya per part de sectors empresarials espanyols i després d'unes polèmiques declaracions de Duran i Lleida on aquest anunciava més retallades al servei públic televisiu. A l'article la directora de TV3 denuncia interessos privats contra aquesta televisió: 'en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d'esquerdar una eina de país i els valors que representa.'

En l'article, publicat a la web del 324.cat, la directora defensa que estalviar no ha impedit fer una millor oferta:' Hem reduït la producció de programes propis o en col·laboració amb el sector audiovisual, renegociat a la baixa els seus costos, hem comprat menys produccions estrangeres, hem disminuït les inversions tecnològiques, i hem eliminat societats i càrrecs directius per reduir la nostra estructura empresarial. Això, però, no ens ha impedit donar als nens un canal propi en català, dedicar a la cultura i al documental més hores d'emissió que mai, obrir espais de debat social i de reflexió, donar més atenció a col·lectius, interessos i esports minoritaris, rendibilitzar els drets esportius i disminuir-ne els costos amb noves negociacions de cara al futur'.

Funció social: 20% de televisió en català

La part més incisiva de l'article denúncia interessos privats que volen debilitar la televisió de Catalunya:'En aquests moments, el servei públic que fem el volen posar en el punt de mira. És fàcil perquè és l'aparador més potent que tenim del país, eina fonamental de cohesió social, territorial i expressió de la nostra realitat nacional, però també competidor en català dels grups mediàtics privats, principalment espanyols, que ara fan menys beneficis que abans, sense deixar de guanyar molts diners. Aquests operadors, no contents d'haver aconseguit que la nova llei de l'audiovisual espanyola disminueixi els recursos i la competitivitat del servei públic de TVE, i també del nostre, ara fan pressió per debilitar-nos encara més amb l'argument de la crisi. Però fóra bo que no confonguéssim els interessos privats amb la realitat. Aquest rerefons existeix, i val la pena recordar-lo quan, des de determinats mitjans o plataformes d'opinió, només s'assenyala el cost del servei públic i no es parla mai de la funció social que complim. No són accents innocents els que s'omplen la boca de xifres –encara que siguin falses–'

TV3 motor de la indústria audiovisual

Terribas recorda i reivindica la funció social de Televisió de Catalunya pel que fa a la llengua, als valors i a la cultura: ' Ho fem perquè és la nostra funció, perquè hi creiem i perquè som un servei públic bolcat en la nostra realitat social, cultural i econòmica. Per això, hem batallat per fer més hores d'emissió en llengua catalana: ara mateix, els nostres canals concentren gairebé el 20% de l'audiència televisiva del nostre país. La resta és majoritàriament consum en castellà'.Però també destaca el paper de Televisió de Catalunya com a motor de la indústria audiovisual: ' Callen que un terç de la inversió del nostre servei va a parar directament a la creació de llocs de treball del sector privat audiovisual, fort en el nostre país i amb molt de talent, a través del cinema, els documentals, l'animació, les productores de continguts i de serveis, els distribuïdors independents, els estudis de doblatge i tants altres àmbits que depenen de la nostra força davant d'altres mercats. Som i continuarem sent el motor de la indústria audiovisual catalana, per encàrrec del Parlament de Catalunya, i impulsors de la nostra cultura i la nostra llengua a través dels màxims canals possibles'

Servei a la societat

Al llarg de tot l'article Mònica Terribas fa pinya amb els professionals i també amb les empreses del sector i explica els esforços per fer més  amb menys i la voluntat de seguir-ho fent: 'Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d'austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei. Els anys que tenim al davant ens permetran repensar com treballem per adaptar-nos a una nova etapa, en la qual menys recursos han de crear més continguts i difondre'ls a través de totes les plataformes possibles. És la nostra obligació trobar camins alternatius als quals hem tingut fins ara, per evitar fer marrada, i ho farem des del criteri de servei a la societat i a la qualitat que fan possible els nostres professionals'

Vilaweb. 25 novembre 2011.

21 d’octubre 2011

Perpinyà prepara un pla de política lingüística per al català

Article publicat al diari El Punt Avui el 21 d’octubre del 2011

“No podem, des de l'Ajuntament, canviar ni la llei ni la constitució franceses” afirma Jaume Roure, el regidor municipal encarregat dels afers catalans a Perpinyà, que va ser elegit dimecres president del Comitè Consultiu pel Català de la capital nord-catalana. Com a vicepresidents hi haurà Brice Lafontaine, secretari general del partit Unitat Catalana i Aminda Queralt tinent d'alcalde de la ciutat.

En la primera reunió d'aquest comitè format per onze regidors de l'ajuntament i onze representants d'associacions culturals i cíviques, es van examinar les conclusions de la jornada Perpinyà la catalana... més que mai! que es va celebrar el 24 de setembre.

La primera mesura que es farà efectiva els propers dies serà, segons Roure “l'adopció del domini .cat per al web de Perpinyà”. El professor i activista cultural Alà Baylac-Ferrer, membre del comitè, ha estat encarregat d'elaborar “un pla de política lingüística municipal” segons el vicepresident Lafontaine. Un cop adoptat pel comitè aquest pla serà presentat al ple municipal. Lafontaine explica que el pla “ha de ser, com a mínim, vigent fins les properes eleccions el 2014”.

Roure aclareix que “només tractarem els temes que siguin competència de l'ajuntament, però podem ser pioners en àmbits com l'ensenyament del català i ampliar les dues mil hores que actualment ja oferim a les escoles”.

El català, una història europea d’èxit

L'experta del European Charter for Regional or Minority Languages, Simone Klinge Foto: ACN

"La situació de la llengua catalana no té precedents a Europa". Aquesta és l'opinió de Simone Klinge, membre de l'European Charter for Regional or Minority Languages, un organisme que té l'objectiu de "protegir i promoure llengües regionals o minoritàries com un aspecte amenaçat del patrimoni cultural d'Europa". Segons Klinge, el català representa "una història d'èxit única des del punt de vista de la revitalització i la promoció". "Totes les llengües minoritàries són úniques, però el català està en una situació excepcional. És una llengua molt forta", defensa Klinge, que admet que si Catalunya fos independent, el català ja no entraria en l'àmbit de treball de l'organisme europeu.

"El català és una llengua excepcional en comparació amb altres llengües minoritàries i regionals d'Europa", assegura Klinge. De fet, l'experta precisa que la llengua pròpia de Catalunya és "la més parlada" de totes les minoritàries d'Europa. Segons aquesta representant del European Charter for Regional or Minority Languages, el català és una "llengua molt vital" a Catalunya perquè es pot utilitzar "a gairebé tots els dominis de la vida pública". Amb tot, alerta que encara hi ha reptes, com la seva "presència dèbil en el camp de la justícia" i en l'administració de l'Estat a Catalunya.

Segons Klinge, el català té una bona salut perquè, entre d'altres raons, "es parla en àrees urbanes, mentre que altres llengües regionals o minoritàries majoritàriament es parlen al camp". De fet, la situació de la llengua catalana "és diferent" perquè també rep el suport de "l'èlit intel·lectual i política" del país, un element que "augmenta el prestigi i l'estatus de la llengua, i demostra que és desitjable parlar-la i aprendre-la".

L'organisme de Klinge treballa amb llengües minoritàries o regionals, una definició complicada i que desperta "problemes", especialment en casos com el del català, que "sense cap mena de dubte", té més parlants que algunes de les llengües oficials de la Unió Europea. "El català és una llengua protegida per l'organisme perquè entra dins de la nostra pròpia definició d'una llengua regional o minoritària, que es basa en el nombre de parlants en relació amb tota la població d'un estat, i no en termes globals".

En aquest sentit, si Catalunya fos independent, "el català es consideraria llengua majoritària" i en tot cas l'organisme hauria d'analitzar quin rol s'atorgaria al castellà, a l'aranès o fins i tot als parlants de llengües com l'àrab, que ja entren en el radar de protecció del Charter dins de l'Estat espanyol. "Però tot això són només hipòtesis", explica Klinge, que creu que Catalunya hauria d'estudiar si, per exemple "donaria estatus co-oficial al castellà". Amb tot, apunta que tenir un estat propi no garanteix que una llengua deixi d'estar "amenaçada", tal i com demostren alguns dels nous països sorgits de l'antiga Unió Soviètica o la mateixa Irlanda. És més, el català probablement no desapareixeria del radar del Charter perquè es protegiria com a llengua minoritària en les altres zones de l'Estat espanyol on es parla.

La immersió lingüística
Simon Klinge remarca que el comitè d'experts de l'European Charter for Regional or Minority Languages està elaborant el nou informe sobre la situació de les llengües minoritàries dins de l'Estat espanyol. Normalment, diu Klinge, "el comitè d'experts ha felicitat Espanya per l'alt reconeixement i el grau de protecció que s'ofereix en principi a les llengües regionals i minoritàries". Amb tot, qüestions com el debat sobre la immersió lingüística o el de la tercera hora en castellà només formaran part de les conclusions del nou informe, previst per la primavera del 2012.

Klinge explica que el comitè d'experts del Charter, en principi no preveu en la seva Carta l'ensenyament en català obligatori per a tots els alumnes, només pels pares que així ho volen. Amb tot, precisa que qüestions com els beneficis socials del model català actual i "el debat" que es viu ara mateix a Catalunya arran de les interlocutòries sobre la immersió lingüística s'analitzaran "en detall pel comitè d'experts" en el seu nou text.

En el seu darrer informe, del 2008, el comitè d'experts va assegurar que hi va haver "clars progressos" en l'ús del català com a llengua vehicular en l'educació primària a Catalunya, tot i que la situació no es veia tant favorablement a secundària perquè "la compartimentació d'assignatures no sempre assegura l'ús del català com a llengua vehicular per l'ensenyament d'una assignatura". En aquest sentit, s'interpretava que hi havia assignatures que s'ensenyaven en castellà. En general, però, es va concloure que l'ús del català a l'educació estava "estès uniformement" per Catalunya.

Article publicat a Nació Digital el 21 d’octubre del 2011

09 de setembre 2011

Somescola propicia la revolta dels professors contra l'ordre del TSJC a la xarxa

La interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia ordena a la Generalitat a fer del castellà llengua vehicular a l'escola abans de dos mesos.

La xarxa ja reacciona a l'ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que dóna dos mesos de termini a la Generalitat perquè apliqui les mesures necessàries perquè el castellà sigui llengua vehicular a l'escola. Les etiquetes#somescola i #jonoacato circulen amb rapidesa amb proclames de docents que es declaren objectors i que no accepten acatar cap sentència del Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem o el TSJC.

La plataforma Somescola.cat refusa la interlocutòria del TSJC i lamenta que 'la justícia continuï avalant i donant cobertura a la persecució que un reduït nombre d’individus du a terme contra el model lingüístic escolar al nostre país'. En aquest sentit, Somescola.cat denuncia 'l’actitud antidemocràtica i de manca de respecte d’aquest grup minoritari respecte el consens assolit per les grans majories socials en matèria de política lingüística'.

Somescola.cat espera que el govern català no faci ni un pas enrera en la defensa del català com a llengua vehicular a l’escola i li demana que no cedeixi a la pressió política i judicial espanyola.

Vilaweb. Dissabte 3 setembre 2011

clip_image002

20 de juliol 2011

Saber on som

SantJordi02

No fa gaire que s’ha publicat l’informe Coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, i, de les dades que conté, obtingudes a partir de 33.000 enquestes, els promotors han volgut destacar-ne que «el català està en una dinàmica positiva» perquè, dels resultats, sembla que es desprèn que el 39,4% dels
ciutadans de Catalunya l’identifica com «la seva llengua», mentre que només un 35% reconeix tenir-lo com a llengua inicial (aquella que s’ha après a casa de petit). Això voldria dir que hi ha un 4,4% dels enquestats que, sense tenir-la com a llengua inicial, han decidit adoptar-la com «la seva llengua» i, sobre aquesta base, es podria suposar que, efectivament, el català resulta atractiu per a un percentatge de persones que se suposen susceptibles de considerar que la seva llengua és una altra.

Permeteu-me, però, que em miri els mateixos resultats des de la riba contrària. Resulta que, consultant les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, puc deduir que, de la població que vivia al nostre país el mateix any de l’informe, havia nascut a Catalunya el 62,7%, cosa que, en un país normal, implicaria que la pràctica totalitat d’aquesta franja de població o, considerant l’existència d’immigrants integrats, fins i tot una proporció més gran hauria d’identificar la llengua del país com «la seva llengua». Tanmateix, resulta que només hi donen aquesta consideració el 39,4% esmentat, cosa que vol dir que hi ha almenys un 23,3% de catalans de naixença que consideren que el català no és «la seva llengua». No veig per enlloc, doncs, aquesta suposada atracció que exerceix el català sobre els ciutadans que no el tenen com a llengua inicial.

Sóc del parer que la llengua catalana no sortirà de la seva delicada situació mentre continuem edulcorant una realitat que és crua i demolidora. La llengua se’ns pot morir. I si ens passa això, serà per culpa nostra. Se’ns haurà mort perquè no ens haurem atrevit a reconèixer que la situació d’avui és extremament perillosa, que la llengua catalana ofereix indicadors encara incipients, però reals, de llengua en perill d’extinció, que cada dia que passa el prestigi entre els joves i entre els no tan joves és menor, que els moviments de defensa de la catalanitat van abandonant les reivindicacions que posen l’accent en la identitat i es bleguen cada cop més a reivindicacions de caràcter econòmic –no menys importants, per cert– perquè veuen en aquest discurs més possibilitats de fer-hi adeptes i, sobretot, perquè els catalanoparlants continuem tossudament renunciant a fer servir la nostra llengua a la menor sospita, amb fonament o sense, que fer-ho pot molestar el nostre interlocutor.

Naturalment, els enemics del català també hi contribueixen, perquè no perden ocasió de posar tantes dificultats com poden a l’ús de l’idioma d’aquest país; però, amb això, ja hi hem de comptar, perquè, lamentablement, és un mal secular. Ara bé, precisament per aquesta raó, nosaltres hem de deixar d’analitzar informes com aquest sempre des del costat positiu com si no hi hagués costat negatiu, perquè, fent-ho, informem malament la població i li donem un missatge de «tot va bé» que és equívoc, imprudent i fals. Perquè, si ho fem, si el missatge sempre és positiu, si emmascarem la situació real, adormim i retardem la reacció que han de tenir els ciutadans d’aquesta terra nostra quan siguin conscients de la veritable situació. I perquè aquesta reacció és l’única que pot treure’ns la llengua del difícil tràngol en què es troba. Tan sols si sabem exactament on som, només si som capaços de reconèixer el nostre punt de partença, serem capaços de trobar-hi una sortida.

Però, sobretot, perquè la situació és –encara avui– indubtablement reversible. La llengua té força encara, té una gens menyspreable quantitat de parlants, té al darrere una literatura d’una qualitat extraordinària i té encara prou vitalitat perquè hi hagi encara moviments de defensa actius i disposats a plantar cara a qui convingui. Cal, sobretot, fer la llengua útil, imprescindible a casa nostra, cal optar per un model de llengua viu i genuí, cal adaptar-la als temps que vivim, però sense caure en el parany de la desnaturalització, cal mantenir-la nostrada perquè continuï essent un referent i una senya de catalanitat i cal, sobretot, no renunciar-hi mai. No oblidem que sempre que algú opta per parlar en castellà perd una magnífica ocasió de fer-ho en català i de demostrar, així, que no estem disposats a convertir la nostra llengua en una peça de museu a cap preu i que qui pretengui que ho fem no ho tindrà gens fàcil.

Però només des del coneixement real, des de la clara consciència que ens trobem en un moment delicat, serem capaços d’idear i engegar mecanismes que ens permetin de posar fi a una situació que encara es pot revertir, però que cada dia que passa s’encalla més i més i esdevé més difícil de capgirar.

Jordi Sedó
Llengua Nacional - núm. 75 - II trimestre del 2011

18 de juliol 2011

Setge al català

La llengua catalana és objecte d'un atac continu, sobretot del PP. A Catalunya, la sentència de l'Estatut ha suposat l'enduriment de les hostilitats. Al País Valencià i a les Balears perilla l'educació en català.

Foto: La presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, demanant que el seu fill tingui una escolaització bilingüe.

El català viu una situació complicada per l'assetjament de què és objecte en molts àmbits. El PP és un dels principals instigadors de les hostilitats, ja sigui des del govern –País Valencià o les Illes Balears– o recorrent als jutjats per tombar una llei referendada per tot un poble –l'Estatut de Catalunya.

País Valencià

Els ciutadans del País Valencià són dels que pateixen més l'ofec de les institucions públiques. El govern de Francisco Camps (PP) practica una política anticatalana en tota regla i sempre s'ha oposat visceralment a la unitat lingüística, tot i el gran nombre de sentències judicials que li treuen la raó. En aquest camp, un dels punts més calents ha estat la negativa a admetre en oposicions la llicenciatura de filologia catalana com a títol que acredita el coneixement preceptiu del valencià. A finals del mandat passat, la Generalitat Valenciana també va exigir que es retiressin uns referents valencians d'un web institucional sobre la cultura catalana promogut pel tripartit. La llavors portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, va enviar una carta al govern de la Generalitat de Catalunya en què l'acusava d'apropiar-se símbols valencians –com ara Ausiàs Marc i Joanot Martorell– i també considerava que el concepte de Països Catalans és una fal·làcia.
El llarg i feixuc conflicte pel tancament de les emissions de TV3 és un episodi més del combat del PP valencià contra tot allò que representa una certa catalanitat. Fins i tot s'ha enfrontat amb la Generalitat de Catalunya per haver subvencionat Acció Cultural del País Valencià.
 
Però l'última polèmica toca directament la immersió lingüística a les escoles. Camps vol suprimir les línies educatives en català i articular-ne només una que integraria el català, el castellà i l'anglès impartits a parts iguals. La intenció és aplicar el programa a partir del curs 2012-2013. La reacció no s'ha fet esperat, i ja s'han organitzat manifestacions per defensar un ensenyament de qualitat i en català. L'entitat cívica Escola Valenciana té previst denunciar al Parlament Europeu l'anomenat decret plurilingüe.

Illes Balears
El nou govern del PP a les Illes Balears amenaça de trencar el consens lingüístic vigent des de fa gairebé 25 anys, amb el qual s'ha intentat afavorir la normalització de l'ús de la llengua catalana, cada vegada més fràgil a les Illes. El nou president, José Ramón Bauzá, ja va anunciar durant la campanya un canvi en la política lingüística en detriment del català: conèixer-lo deixarà de ser un requisit per accedir a l'administració pública, i derogarà l'anomenat decret de mínims, que garanteix la presència de la llengua, almenys en un 50% a l'ensenyament. Els plans de Bauzá comporten eliminar l'esperit de la llei de normalització lingüística, aprovada l'any 1987 i impulsada pels mateixos populars. El canvi de política s'ha justificat ara amb una suposada “manca de llibertat” dels castellanoparlants per fer servir el seu idioma, tot i que l'ús social del castellà és aclaparador a les Illes en relació amb el del català. Bauzá ha vist legitimat el seu gir lingüístic amb una victòria històrica per majoria absoluta en les eleccions. En espera de concretar les mesures més agosarades, ja ha suprimit la direcció general de Política Lingüística i ha tancat la Ràdio i Televisió de Mallorca, un dels dos únics mitjans públics en català.
 
Com a cirera del pastís, el PP balear ha fet seus els arguments dels populars valencians, i ha qüestionat per primera vegada la unitat de la llengua catalana. El PP pretén impulsar l'ensenyament de les “modalitats insulars: el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formenterenc”, amb l'edició de llibres escolars en cadascuna de les variants, segons informa Lluís Plana.

La Franja
El 2009, el govern del PSOE va aprovar la llei de llengües, que reconeix el català i l'aragonès com a llengües pròpies del territori, però mai com a oficials –aquest estatus queda reservat per al castellà–. La legislació permet que els habitants dels municipis on es parlen les llengües pròpies puguin adreçar-se a l'administració local en el seu idioma, i regula que puguin ser assignatura curricular en l'ensenyament. Tot i això, el PSOE va deixar ben clar que el coneixement del català i de l'aragonès no és obligatori per accedir a l'administració.
 
La norma va provocar una campanya anticatalana, i van aparèixer entitats com No Hablamos Catalán. Tant el PP com el Partit Aragonès Regionalista no donen reconeixement al català i asseguren que a la Franja es parlen “modalitats” com el fragatí i el lliterà. Ara la posició bel·ligerant guanya pes amb el nou govern del PP. La presidenta, Luisa Fernanda Rudi, vol derogar la llei de llengües, amb aquest fals argument que no s'ha de protegir cap llengua, perquè només hi ha “modalitats locals”. La Institució Cultural de la Franja ha demanat empara a la Generalitat de Catalunya, segons informa David Marín.

Andorra
Andorra és l'únic estat on el català és oficial, i això permet que es pugui sentir la llengua a l'ONU –Andorra n'és membre de ple dret des del 1993–. Tot i això, el panorama de la llengua catalana al país pirinenc no és gaire esperançador, com admet el govern. Tot i que el gros de la població entén el català, la llengua més estesa és el castellà –un 43,4% de la població la té com a materna. També s'hi ha incrementat de manera notable el nombre d'immigrats portuguesos, i l'ús del seu idioma.
 
Arran d'aquest complex mosaic lingüístic, l'executiu andorrà promou campanyes a favor de la llengua oficial, que és majoritària a les institucions i la retolació, però no en els comerços. També impulsa l'ensenyament en català, sobretot des que el 1982 va crear l'Escola Andorrana.

Alguer / el Carxe
L'Alguer és una ciutat de Sardenya, amb un 20% de catalanoparlants. L'Ajuntament va impulsar-hi l'oficialitat de la llengua, tot i que la presència que té en l'ensenyament és molt escassa. El govern italià tampoc s'ha preocupat mai de protegir-la. D'altra banda, el Carxe és el nom d'una serra murciana a tocar del Vinalopó Mitjà, i hi viuen mig miler de persones que parlen català. L'administració no en reconeix l'oficialitat.

Unió Europea
Fa anys que s'organitzen campanyes perquè el català sigui oficial a la UE, però mai no han reeixit, tot i que hi ha catorze llengües oficials amb menys parlants. El govern espanyol sempre s'hi ha negat. Ara s'ha posat en dubte la legalitat de l'etiquetatge en català.

Catalunya del Nord
L'ús del català a la Catalunya del Nord està sota mínims, tal com demostren les estadístiques oficials –només un 1% de la població el fa servir al carrer–. En l'ensenyament, un 20% de l'alumnat fa alguna assignatura en català. L'educació s'estableix en diversos models a l'escola pública o privada, ja sigui a través de la immersió lingüística o del model de línia bilingüe. L'escolarització en català fa 35 anys, i centres com ara La Bressola passen un anguniós tràngol per les retallades.
 
La Constitució francesa va aprovar el 2008 la consideració de les “llengües regionals”, entre les quals hi ha el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià, tot i que el govern no ha reconegut oficialment mai cap altra llengua que no sigui la francesa. Per tant, la modificació legal és una mesura simbòlica que no dóna més drets als catalanoparlants.
En el cantó més positiu, hi ha les institucions locals. El Consell General dels Pirineus Orientals va promoure el 2007 uns acords per defensar el català, i Perpinyà, el 2010, va reconèixer el català com la llengua històrica de la vila. En l'àmbit del principat de Catalunya, el PP també s'ha apuntat al carro dels retrets a aquest territori, i ha criticat els ajuts que la Generalitat destina a promoure-hi la cultura i l'ensenyament en català.

Catalunya
La sentència contra la carta catalana s'està convertint en una gota malaia per a Catalunya. Els magistrats del TC van anul·lar l'ús preferent del català a les administracions públiques i als mitjans de comunicació, i un dia rere l'altre es van notant cada cop més els seus devastadors efectes. El PP, amb la connivència de Ciutadans i del Defensor del Poble, burxa contínuament la ferida amb l'excusa que s'igualin els drets del català i el castellà. És per això que han recorregut contra algunes de les normes de l'Estatut que contenen aspectes que afavoreixen la utilització de la nostra llengua: la llei del cinema, la de consum i la dels nouvinguts. També s'ha portat la batalla als àmbits estrictament municipals, i es va arribar a anul·lar cautelarment el gros dels articles dels reglaments d'usos del català a l'Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida.
Però les envestides més doloroses han estat les sentències del Tribunal Suprem, que, seguint la resolució contra l'Estatut, van instar la Generalitat a fer del castellà “llengua vehicular de l'ensenyament, juntament amb el català”. Un atac frontal a la immersió lingüística, que funciona des dels anys 80. El govern ja va anunciar al seu moment que tot continuarà igual, i que el model no corre perill, perquè la sentència del TS només es referia a casos particulars.
 
Tot i això, els populars, continuen tensant la corda, i fa unes setmanes la seva presidenta, Alícia Sánchez-Camacho, va entrar una instància a Ensenyament perquè el seu fill pugui rebre “educació bilingüe”. La dirigent va estar acompanyada de l'associació Convivència Cívica, que fa anys que atia la suposada discriminació lingüística.

M.Bataller, M.Altimira
Diari El Punt Avui
22 d’abril 2011

Declaracions de l'indigne Artur Mas en la seva visita a València dient que el català i el valencià són dues llengües

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/04/blasco_el_catala_i_el_valencia_no_son_el_mateix_ho_diu_mas_66996.php

"Tenint en compte que a València hi ha llengua pròpia, que és el valencià, com a Catalunya hi ha llengua pròpia, que és el català, té un cert sentit que si Catalunya té uns determinats múltiplex de canals de televisió, València també els reclami” va dir Mas després d'una reunió amb l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE).

I encara va afegir: "Quin sentit té que puguem veure televisions de gairebé tot el món si volem i que, per contra, no ens puguem mirar i entendre i escoltar entre dos territoris veïns i que parlem una llengua més o menys comú?".

19 d’abril 2011

València. Els genocides tanquen el cercle.

Amb aquests darrers atacs a la llengua catalana i, especialment amb el tancament de les emissions de TV3 a València, el procés colonitzador que es va iniciar fa sis segles, precisament amb la llengua i l’assimilació de les classes aristocràtiques catalanes als interessos castellans, està tancant el cercle d’una estratègia perfectament definida i curosament portada a terme. Una estratègia que té com a objectiu final l’assimilació i dissolució de la nació catalana dins de la Gran Castella, eufemísticament dita Espanya.

Aquesta estratègia s’ha desenvolupat en tres fases:

1- Una primera fase d’afebliment nacional, a partir del Compromís de Casp. La colonització va començar pels dos centres neuràlgics de la nació: la classe dirigent, i l’ànima de la nació, la llengua. I va continuar per l’apropiació il.legítima de la nostra història i la nostra cultura, i la cessió de la Catalunya del Nord als reis francesos.

Es va assimilar la noblesa catalana als interessos castellans i es va substituir la llengua catalana per la castellana a la vida de la cort, iniciant així un procés en què el prestigi lingüístic i cultural dins la nostra nació l’anà ocupant progressivament la llengua castellana.

2- Una fase de brutalitat física i legal, que tot haver-se iniciat i experimentat puntualment ja en el període anterior, esclatà  i fou carta de naturalesa a partir de la desfeta del 1707-14, amb els Decrets de Nova Planta. Una desfeta que fou la conseqüència lògica i inevitable de la manca de classes dirigents fidels a la nació que havia engendrat el període anterior. La nació, sense un generalat que planifiqués una defensa unitària, es defensà anàrquicament, territori per territori i ciutat per ciutat, i inevitablement sucumbí. En aquesta fase els atacs i les prohibicions a la llengua  foren implacables. I s’allarga fins la darrera guerra d’Espanya contra la nació catalana, on l’aferrissament de Franco contra la llengua, o sigui, contra el nostre signe d’identitat més clar,  és expressió del llarg genocidi a què hem estat i, encara estem sotmesos. Un genocidi que en aquesta etapa començà a emprar l’arma predilecta dels colonitzadors: el procés de substitució demogràfica amb l’entrada d’onades immigratòries massives, que havien de servir com a força de xoc per a desintegrar una nació i una llengua afeblida i castigada.

En aquest període, els continus càstigs i humiliacions que van haver de suportar els catalans, van deformar el nostre caràcter col.lectiu llevant-li aquells trets més combatius i vitals, i dibuixant el català servil, conformista i disposat a justificar els seus botxins que és el prototip actual de gran part dels nostres connacionals.

3- A la tercera etapa, iniciada amb la llufa de la “transició”, l’amnèsia històrica que s’imposà  i la disfressa democràtica  amb què es vestí l’estat, serví als colonitzadors per bastir l’actual manipulació ideològica, imposar el bilingüisme, l’autèntica bomba activada per acabar el procés de substitució lingüística, i dotar-se de les seves armes modernes, no censurades per la comunitat internacional: els mitjans de comunicació i el Tribunal Constitucional, que els permet des de la legalitat cometre els abusos que els convenen.

La pretesa ignorància de l’existència d’aquest procés per part de tots els polítics que han exercit des de la transició ha legalitzat l’acció dels colonitzadors, dels traïdors i dels col.laboracionistes  dins mateix de la nació catalana, fent-la veure com un “dret democràtic” a defensar el seu punt de vista, enlloc de denunciar-la com el què és realment: un genocidi en tota regla de la nació catalana.

S’evita des de qualsevol esfera de poder la referència a la colonització i al genocidi a tots nivells que s’està perpetrant, perquè això els deixaria en evidència i  posaria en qüestió  la impunitat democràtica amb què s’escuda la brutalitat dels colonitzadors  i les claudicacions i genuflexions vergonyoses dels col.laboracionistes.

Però, aquesta obstinació a no voler dir les coses pel seu nom, no tant sols ha servit per armar els enemics de Catalunya, i els traïdors, sinó que també ha pervertit la possibilitat d’una resposta efectiva des de la societat civil, que en negar-se els arguments històrics que el concepte de colonització li forneix, ha caigut en la trampa que se li ha parat des de l’estat. Voler fer creure que hi ha els espanyols “bons”, que s’han identificat amb les esquerres, i els espanyols “dolents”, que, és clar, són el PP i afins. I aleshores es produeixen errors i cegueses tan greus com les que estan passant arran del tancament de TV3 a gran part de la nació. Com que s’han negat a verbalitzar la paraula colonització i a assumir que vivim un procés centenari orquestrat des de l’estat, on cada un dels seus braços juga el seu paper a la perfecció, carreguen els neulers contra els blaveros, i s’obliden que fou el partit socialista, exactament el discret Sr. Montilla, a la seva època de ministre, qui  deixà les portes obertes als blaveros i cia, per fer el que ara estan fent.

Aquesta mateixa ceguesa converteix aquest actes genocides en tema de tertúlies on el dret de vida d’una nació i d’una llengua a casa seva, queda sotmès a la “sagrada” llei democràtica dels mai denominats”colonitzadors”. Valga’m Déu! Aquí per sobre de tot s’ha de ser demòcrata i justificar  qualsevol abús, i crim comés per l’estat mentre es faci emparat en la “seva” llei.

Sí, estem vivint les etapes finals del procés colonitzador que ha fet d’una nació gran, poderosa i respectada com era la Catalunya del s.XV, unes provincietes tristes i desvitalitzades en avançat estat d’assimilació. I l’única possibilitat real d’aturar el procés i revertir-lo, de restituir-nos allò que ens correspon a través de la Independència, encara és titllat per molts com el caprici d’uns catalanets enfadats perquè la butxaca no els sona. I això, perquè des de les files independentistes encara no s’ha trobat, majoritàriament, la força per verbalitzar la paraula colonització, ni per acusar de genocides els estats que ens estan matant, ni per assenyalar i dir els noms i els cognoms de colonitzadors, traïdors i col.laboracionistes.

Si de veritat ens en volem sortir, i no acabar cremats en actituds resistencialistes que no porten enlloc, ara és l’hora de posar-nos drets i començar a dir les coses pel seu nom i a dir els noms dels qui han atemptat i atempten contra la nació catalana. Apropiar-nos dels arguments històrics que ens calen i desemmascarar els grans “demòcrates” és el pas necessari per caminar amb garanties cap a la independència, l’únic camí digne per a la nació catalana.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

19 febrer 2011

El Canigó, la flama de la fidelitat

Etiquetes

Bibliografia

  • - Aclariments lingüístics (tres volums), d'Albert Jané. 1973, Ed. Barcino.
  • - Diccionari de sinònims Franquesa, de Manuel Franquesa i Lluelles. 1998, Enciclopèdia Catalana.
  • - Diccionari ortogràfic i de pronúncia, de Jordi Bruguera i Talleda. 1990, Enciclopèdia Catalana.
  • - Gran Diccionari de la llengua catalana. 1998, Enciclopèdia Catalana.