29 de desembre 2011

La vergonya del doblatge en català

"No som febles, sinó que la nostra feblesa rau només en el fet que no sabem que som forts"

clip_image002

En un dels meus llibres cito l’escena de la pel•lícula “Rebel sense causa” –el títol original és “Rebel sense una causa”–, en què Jim, el personatge interpretat per James Dean, demana al seu pare, el senyor Stark, que s’atreveixi a rebatre la seva mare, una dona dominant i castradora. En Jim vol sentir-se orgullós del seu progenitor i el sacseja fins a fer-lo caure tot pregant-li que, ni que sigui per una vegada a la vida, tingui valor i la contradigui. Però l’home és incapaç de fer-ho perquè és un covard i tota la seva vida s’ha humiliat davant la seva dona. Per això en Jim se n’avergonyeix i es juga la vida contínuament, per demostrar-se que no és com el seu pare.


Es tracta d’una escena especialment colpidora que tensa l’espectador i que el fa adonar-se de les nefastes conseqüències que té la submissió quan s’erigeix en referent. És una escena, a més, en què el senyor Stark constitueix per si mateix una magnífica metàfora de Catalunya i del seu comportament davant Espanya. He escrit un munt de vegades que no som febles, sinó que la nostra feblesa rau només en el fet que no sabem que som forts, i això ens condemna a viure amb una permanent tremolor de cames. Ens fa pànic dir “no”. És un mot que ens crema els llavis i som incapaços d’etzibar-lo a aquells que pretenen humiliar-nos. Ara mateix, en el tema de la Llei del Cinema, el govern de Catalunya ens n’està donant una magnífica mostra amb el seu comportament davant les companyies cinematogràfiques nord-americanes i Fedicine, federació de distribuïdors radicada a Madrid amb mentalitat espanyolista i espanyolitzadora.


Cal remarcar, tanmateix, que la situació humiliant en què es troba la llengua catalana als cinemes del país no és responsabilitat d’un únic partit, sinó de tots. Des de la mort d’en Franco –és a dir, durant gairebé quaranta anys– no hi ha hagut la més mínima voluntat de normalitzar la presència de la llengua pròpia de Catalunya en aquest àmbit, ans al contrari la marginació s’ha acceptat com una fatalitat del destí i s’ha optat per la resignació cristiana endolcida per les engrunes que ens han llançat perquè deixéssim de fer el ploricó. No es pot esperar dignitat quan no hi ha autoestima i no hi pot haver autoestima quan no hi ha sentit de la pròpia existència. És cert que l’anomenada llei del cinema va ser impulsada per Esquerra, però fixem-nos també que només la va plantejar en els darrers mesos de la seva estada al govern, quan veia que ja no hi tornaria i amb una materialització real a partir del 2017. Del 2017! I la prova és que no hi va haver temps de fer-ne el reglament. I, és clar, sense reglament, la llei no es podia aplicar. En definitiva, una comèdia electoralista sense cap més objectiu que erosionar CiU traspassant-li allò que el tripartit –igual que CiU– mai no va voler fer. I ara, com era d’esperar –això tampoc no és cap novetat–, CiU, doctorada en la gestió d’engrunes, ens diu que l’equitat que comporta que el 50% de les còpies de les pel•lícules estiguin doblades al català ens la pintarem a l’oli i que de les 800 o 900 pel•lícules que s’exhibeixin el 2012 a Catalunya només 25 tindran algunes còpies en català. En altres paraules, hem arribat a una segona generació postfranquista i encara ens regim per les normes que aquell règim va dictar.


Convindrà que el govern de Catalunya reflexioni sobre això, encara que només sigui perquè la història no l’avergonyeixi en el futur. Les amenaces del gremi de no estrenar les pel•lícules nord-americanes a Catalunya són falses. Rotundament falses i només un nadó se les creuria, perquè mai a la vida, mai, renunciaran a un volum d’ingressos infinitament superior al cost –insignificant– del doblatge en català. I encara que, posats a delirar, gosessin complir les seves ridícules amenaces, el sentit comú els faria tornar amb la cua entre cames. On s’ha vist que sigui el producte el que marca les normes del mercat al qual vol accedir? On s’ha vist que un venedor exigeixi al client que s’agenolli abans de comprar-li el gènere i pagar-lo? Són aquests els principis del nostre Departament de Cultura? Deixar que ens tractin com una colònia bananera? Són aquests els principis del govern de Catalunya, humiliar el país amb la seva pusil•lanimitat?


Sembla increïble tanta basarda. Catalunya és un mercat de set milions i mig de persones –set milions i mig– i qui vulgui entrar-hi per vendre-hi els seus invents s’ha d’ajustar a les normes, i les normes les dictem nosaltres a través del nostre govern. No pas una colla d’empresaris espanyolistes ni quatre magnats des dels seus despatxos de Hollywood o Nova York. Si els agraden bé i si no també. O no és aquest l’adreçador pel qual passen els empresaris catalans quan volen vendre els seus productes en altres països? Per què no s’informa la Generalitat dels requisits que es veuen obligats a complir els productors catalans per intentar estrenar els seus films als Estats Units? Si ho fa, veurà que la penetració és pràcticament impossible. Impossible. I mentrestant nosaltres, aquí, els llepem els peus. Realment increïble i vergonyós. Una mica més d’autoestima, senyors! No hi ha ningú, entre els nostres dirigents, amb una mica de dignitat nacional? No hi ha ningú al govern de Catalunya que no tingui la síndrome del senyor Stark?

Víctor Alexandre

elSingulardigital.cat. 27 desembre 2011

El Canigó, la flama de la fidelitat

Etiquetes

Bibliografia

  • - Aclariments lingüístics (tres volums), d'Albert Jané. 1973, Ed. Barcino.
  • - Diccionari de sinònims Franquesa, de Manuel Franquesa i Lluelles. 1998, Enciclopèdia Catalana.
  • - Diccionari ortogràfic i de pronúncia, de Jordi Bruguera i Talleda. 1990, Enciclopèdia Catalana.
  • - Gran Diccionari de la llengua catalana. 1998, Enciclopèdia Catalana.