Després de la interlocutòria del TSJC del 8 de març. cal una breu guia per entendre la situació en la que queda l'Escola en Català.

Veureu com ara cal continuar treballant per blindar per Llei el català a l'escola com a única llengua vehicular i haurem de pressionar al Tribunal Suprem perquè no sentenciï la fi de la immersió lingüística.

Podeu fer-vos voluntaris per recollir signatures a www.escolaencatala.cat i enviar-nos els plecs omplerts a Escola en Català (Apartat de Correus núm. 85 CP 08080 Barcelona). Per més informació info@escolaencatala.cat.

 

GUIA RÀPIDA PER ENTENDRE LA SITUACIÓ DEL CATALÀ A L'ESCOLA

1. És cert que la interlocutòria del 8 de març del TSJC permet continuar amb la immersió lingüística amb el català com a única llengua vehicular?

NOMÉS TEMPORALMENT. En la seva interlocutòria el TSJC s’ha inhibit i no dictamina sobre aquesta qüestió que remet al Tribunal Suprem (TS). “el Tribunal Supremo podrá hacerlo al conocer, en su caso, los pronunciamientos que en esta pieza de ejecución se formulen”.

El sistema d’immersió lingüística continua vigent fins que es pronunciï el TS en els propers mesos. A partir d’aquell moment la immersió dependrà del què dictamini el TS i de si el Govern de la Generalitat acata o no una probable sentència negativa.

2. Quin perill comporta la interlocutòria del TSJC del 8 de març?

Reconeix el dret dels tres demandants a rebre ensenyament en castellà (la interlocutòria no especifica la forma ni el com s’ha de procedir). Ara bé, obre la porta a que d’altres pares ho sol·licitin per via judicial. Hem d’exigir a la Generalitat que, arribat el cas, no acati imposicions judicials, i a les aules d’aquests alumnes tampoc s’introdueixi el castellà com a llengua vehicular i no es segregui a cap alumne per raó de llengua.

3. Quines sentències estan vigents que ordenen acabar amb el model d'èxit que suposa la immersió lingüística en català?
El Tribunal Suprem ha dictat ja 5 sentències on ordena que en els propers mesos la llengua espanyola sigui “reintroducida” com a “lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán”, amb l’objectiu que “ambas lenguas cooficiales deberían ser vehiculares en la misma proporción”. Aquestes sentències són les que ara executava el TSJC (que s’ha inhibit) i que ara executarà el propi TS.

4. La immersió lingüística en català està blindada per la LEC (Llei d’Educació de Catalunya)?
NO. L’actual Llei d’Educació de Catalunya no blinda el català com a única llengua vehicular a l’ensenyament. La LEC només estableix de forma ambigua que “El català és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular ...”, cosa que no exclou a l’espanyol la condició també de llengua vehicular tal i com ordena el TS i va sentenciar el Tribunal Constitucional contra l’Estatut.

5. És cert com diu la consellera Irene Rigau que ens trobem davant d'una victòria del Parlament de Catalunya?

NO. La consellera Rigau entén que el model queda blindat per la LEC, però això no és així. La LEC no atorga al català la condició d'única llengua vehicular i obre la porta al castellà. A més, la LEC està recorreguda al Tribunal Constitucional pel PP i el més probable és que passi pel sedàs de la nova doctrina constitucional fruït de la sentència contra l'Estatut.

6. De qui ha estat l'èxit que el TSJC s'hagi inhibit de resoldre sobre el model d'immersió lingüística?
TEU I DE TOTES I TOTS. Per participar a la concentració davant la seu del TSJC el passat 12 de febrer amb 5000 persones més, i per haver enviat 58.500 persones un correu electrònic adreçat a tots i cadascun dels magistrats del TSJC sol·licitant-los que no sentenciessin contra la immersió en català.

7. Per què s'ha arribat on estem?

Perquè la consellera Rigau no va formular recurs d'empara al Tribunal Constitucional quan es van publicar les 5 sentències del Suprem. De fet, en roda de premsa, no va saber justificar perquè no ho va fer. Això suposa que la Generalitat va acceptar, de facto, el contingut de les sentències del Suprem.

8. I ara què hem de fer?

La pressió popular al TSJC i a cadascun dels seus magistrats ha impedit als jutges acabar (per ara) amb la immersió lingüística. Ara caldrà exercir la mateixa pressió cap al Tribunal Suprem i continuar recollint desenes de milers de signatures per aprovar la Llei al Parlament que blindi el català com a única llengua oficial.

9. Què podem fer els catalans per defensar l'escola en català?

La decisió sobre la llengua vehicular a l'escola l'ha de prendre el poble de Catalunya i els seus representants al Parlament i no els jutges espanyols. Hem de continuar donant suport a la comunitat educativa catalana i impulsant mobilitzacions en suport del model d'immersió lingüística. També hem d’impulsar una Llei al Parlament que blindi l’escola en català.

10. El compromís d'Escola en Català: blindar el català per llei

Només una Llei que explícitament reconegui el català com a única llengua vehicular de l’ensenyament empenyerà al Govern de la Generalitat a no acatar les sentències judicials, perquè es podrà emparar en la Llei del Parlament de Catalunya. Per tot això, continuarem recollint milers signatures per blindar per llei el català com a única llengua vehicular i evitar així les pretensions del Regne d'Espanya d'acabar amb la immersió lingüística i el model d'escola
catalana que tots volem.

Associació Escola en Català
NIF G-65712549
Apartat de Correus 85 - 08080 Barcelona
Telèfon 681 243 025
info@escolaencatala.cat
http://www.escolaencatala.cat

La independència és un pas imprescindible però no suficient per a garantir la nostra descolonització.

Una independència que no avali el retorn de la plenitud de la nostra ànima nacional, la llengua, representaria un autèntic fracàs, perquè negaria la nostra plenitud.

El tema de la llengua està immers en una confusió i una manipulació volgudament provocada. Les veus afaiçonades per segles de submissió, massa comunes tristament en els ambients catalanistes i fins i tot independentistes, es fan ressò d’un discurs imposat subtilment pels nostres colonitzadors que podreix la possibilitat de restituir la justícia històrica, imprescindible per treure’ns de sobre el llast de corrupció de tants segles, i fa impossible la consecució de la plenitud lingüística que ens correspon.

Aquest discurs posat en circulació per tot l’espectre polític dels nostres colonitzadors consisteix a maquillar el dret de conquesta, brutalment emprat contra la nostra llengua, amb l’eufemisme dels “drets individuals” dels qui estant aquí, però sense la més mínima voluntat d’esdevenir d’aquí, continuen entestats a fer el que han estat fent durant segles: destruir la llengua catalana, tot reduint-la a una mera anècdota. Els nostres colonitzadors saben que la independència és imparable. El seu objectiu ara és que la nació catalana malgrat tenir estatus polític propi continuï sent un apèndix cultural, lingüístic, mental i de caràcter de l’antiga metròpolis. Aquesta haurà estat, si ho permetem, la seva autèntica victòria, perquè en desaparèixer l’ànima de la nació catalana, el nou estat ja no serà un estat català, sinó un estat satèl·lit d’Espanya.

Per assolir això, saben que han d’atacar amb encert el punt neuràlgic de la nostra manera de ser: la llengua. I ho fan amb el que el pensador Ken Wilber ha encunyat amb el nom de “fal·làcia pre-post”, o sigui fan passar per un model “evolucionat” allò que és realment una “involució”, ja que tot embolcallant el seu discurs amb un llenguatge de tolerància, estan aconseguint, de facto, la destrucció de la llengua de la nació sotmesa.

Ells saben que una llengua per ser viva ha d’acomplir dues condicions:

- ser necessària al seu territori.
- ser genuïna, rica i amb caràcter.

L’incompliment de qualsevol d’aquests dos punts condemna una llengua a la seva lenta, però irremissible desaparició. I precisament aquests dos principis són atacats amb el bilingüisme, que fa innecessari el català dins del seu territori natural, i amb la hibridació del català, l’anomenat catanyol, que preconitza la progressiva substitució de lèxic, expressions i estructures sintàctiques pròpies per calcs del castellà.

Aquesta “fal·làcia pre-post”, d’acord amb el designis dels seus creadors, està actuant com un autèntic virus que s’ha infiltrat amb virulència dins del cos de la nostra nació, i no només ha dictat les praxis polítiques en l’àmbit lingüístic dels últims decennis, sinó que està contaminant i infectant les ments d’aquells catalans més febles, ingenus i porucs, que tot i anomenar-se independentistes, estan fent costat a aquestes pràctiques lingüístiques, proposant-les com a models per al futur estat català.

Aquestes actituds posen en evidència que la qualitat mental que aquest virus ha produït en alguns dels nostres compatriotes està fent la feina a què estava destinat: que siguin els mateixos catalans els qui enterrin la seva ànima.

Aquests ingenus, diuen desitjar una Catalunya lliure, però emboirats pel virus de la demagògia i per una falsa percepció de la convivència i la pau entesa com una contínua claudicació i acceptació de la situació que han generat centúries d’opressió i colonització, estan disposats a renegar de l’heretat que els ha estat encomanada, i llençant-la inconscientment per la finestra, com aquell que llença un pellingot, preconitzen per al futur estat català:

- Que el català tingui cooficialitat amb el castellà i el francès.
- Que en lloc del català, institucionalitzem el catanyol, un híbrid desvitalitzat.

Els defensors d’aquestes tesis, demostrant l’obnubilació del seu pensament, ignoren una implacable llei universal que postula que tot allò que no és necessari acaba desapareixent, i encara gosen dir que de la implantació d’aquests dos punts en sorgirà una realitat lingüística que superarà l’absoluta fragilitat actual del català. Pretenen fer-nos creure que aplicant encara més intensament la mateixa praxis amarada d’esperit colonitzador, el país es descolonitzarà!!!

Qui mira la pròpia realitat nacional a través dels ulls dels seus colonitzadors fa evident la seva incapacitat per desprendre’s de l’ànima d’esclau que han forjat tants segles de submissió.

Qui accepta, sense qüestionar-los, els resultats de la colonització que han generat la situació lingüística actual, i està disposat a malbaratar la seva ànima nacional per un híbrid sense suc ni bruc, demostra una incapacitat malaltissa per estimar la pròpia manera de ser i per ressonar amb la seva ànima col·lectiva, perquè estimar genuïnament i sincera la pròpia idiosincràsia com a poble, és atribut de l’ànima, i condició indispensable per a discernir l’esperit que batega dins de cada nació.

Aquesta incapacitat d’estimar i portar a la plenitud la nostra manera de ser col·lectiva és el camí segur per quedar desposseïts del tot, perquè només “a aquell que té (reconeix el sagrat valor del què és), li serà donat, i al qui no té, fins el poc que té li serà pres”.

La qüestió que es dilucida a l’entorn de la llengua és la de decidir si volem un país amb la personalitat lingüística que li correspon, o si acceptem la nostra hibridació, filla borda de la colonització. Hem de decidir si ens resignem a fer de la nostra ànima nacional una ventafocs grisa i descolorida, que restarà sempre als fogons de la nostra nació, ni reconeguda ni estimada, o reivindiquem la rica, genuïna i creativa llengua que ens han llegat els nostres avantpassats, i tot situant-la al centre de la nostra vida col·lectiva, li retornem la seva plenitud i li garantim el seu lloc en el món.

La garantia de futur per als pobles, com per a les persones, passa per assolir nivells cada vegada més profunds d’individuació, o sigui, de personalitat, conformada directament pel caràcter que s’expressa en la llengua de cada poble.

Els pobles que ho entenguin i treballin en aquest sentit seran referents per a la humanitat sencera. Els que renunciïn a la seva personalitat esdevindran meres ombres en el concert de les nacions, per molt estatus polític independent de què gaudeixin.

És això el que volem per a la nostra estimada pàtria? Perquè aquest és el camí que ens preparen totes aquestes veus que defensen una llengua híbrida feta de pedaços de les llengües amb què hem conviscut- forçats- durant segles.

Cap país lliure i amb personalitat lingüística acceptaria un bunyol com aquest, perquè els homes i els pobles lliures, no només políticament sinó també mentalment, saben que el futur no és dels que toleren l’afebliment que suposa la despersonalització, sinó dels que aprofundeixen en la pròpia manera de ser, i ocupant el lloc que els correspon, es fan respectar, tot respectant els altres.

No és convertint-nos en una sopa aigualida que guanyarem el nostre futur i el respecte de les altres nacions, sinó esdevenint el vi saborós que estem cridats a ser.

Si el model lingüístic que proposa la cooficialitat del castellà, francès i del catanyol com a llengües de la futura Catalunya lliure s’acabés imposant representaria un error històric més greu que el del Compromís de Casp perquè hibridaria el català i, en situar-lo al mateix nivell legal que el castellà i el francès, en provocaria inexorablement la seva desaparició. I l’executor en seria, irònicament, la Catalunya lliure per la qual treballem.

Aquest és el futur, o més precisament, la manca de futur a què condemnen el català totes aquestes propostes que pretenen passar per “innovadores “ i “tolerants”. La prova del cotó fluix consisteix a preguntar-se si hi ha cap poble no colonitzat que accepti la desintegració de la seva llengua com a signe d’evolució. Els anglesos titllarien aquestes propostes de “disgusting, demagogical shit” si algú les gosés plantejar per a la seva estimada llengua anglesa, perquè ells, uns mestres en aquest àmbit, saben que per garantir la vitalitat i la universalitat d’una llengua se li ha de salvaguardar el caràcter i la personalitat, fer-la ser, en definitiva, genuïnament original i, sobretot, garantir-n’hi la primacia a la seva nació.

Tenim davant nostre el repte de la descolonització. La independència política n’és només el primer pas imprescindible, però la tasca que cal fer va molt més enllà del mer alliberament polític.

Cal retornar-nos la llibertat i la plenitud, i això implica com a tasca prioritària desenterrar la nostra ànima nacional del racó on l’han condemnada tants segles de menyspreu i negligència. La llengua serà el paràmetre més evident del reeiximent del procés de descolonització o del seu fracàs.

Els qui no tenen clar que l’objectiu final és la descolonització, i empesos per la desídia, la comoditat o la ingenuïtat patològica, estan disposats a qualsevol renúncia, per fonamental que sigui, a fi d’eludir el conflicte, estan treballant, en siguin conscients o no, al servei dels qui ens tenen amorrats al piló i que volen impedir la plenitud de la nostra llengua fins i tot en la Catalunya políticament lliure que saben inevitable.

Permetrem que els que menyspreen amb tanta inconsciència l’ànima del nostre poble dirigeixin el timó de la independència, i arruïnin la possibilitat de la Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa que tants anhelem?

 

19 març 2009
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Envia per correu electrònic BlogThis! Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook

El procés contra el català com a llengua vehicular a l’escola no s’atura i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha reactivat el procés judicial per acabar amb la immersió lingüística

http://www.abc.es/20111225/comunidad-catalunya/abcp-tsjc-reactiva-proceso-contra-20111225.html

La reactivació del cas significa que el Ple de la Sala Contenciós Administratiu del TSJC tornarà a obligar en breu la Generalitat a complir amb les sentències que l’obliguen a introduir la llengua espanyola com a vehicular de l’ensenyament.

Només aconseguirem blindar el nostre sistema d’immersió lingüística si aconseguim que el Parlament de Catalunya aprovi per Llei que el català és la única llengua vehicular de les nostres escoles. Llavors el Govern tindrà un instrument legal per no acatar les sentències que l’obliguen a introduir la llengua espanyola a l’ensenyament.

Ajudeu a recollir signatures per a fer la petició al Parlament que el català sigui blindat per Llei com a única llengua vehicular. Feu-vos voluntaris omplint el formulari del web www.escolaencatala.cat

Si ja t’has fet voluntari i vols col·laborar, i encara no ens hem posat en contacte amb tu, ens pots escriure a info@escolaencatala.cat.

Campanya Defensem l’Escola en Català

 

Exposició de motius

A Catalunya el model lingüístic escolar que hem anat construint des dels anys 80 basat en una escola catalana per a tothom, sense segregació per motius de llengua familiar o d’origen i on el català és llengua vehicular i d’aprenentatge,
està amenaçat des de les institucions del Regne d’Espanya, entre ells el Defensor del Poble, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que pretenen i ordenen que la llengua espanyola sigui “reintroducida” com a “lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán”, amb l’objectiu següent ordenat pel Tribunal Suprem del Regne d’Espanya: “ambas lenguas cooficiales deberían ser vehiculares en la misma proporción”.

Les institucions espanyoles, al servei de certs sectors minoritaris, pretenen trencar el consens social sobre la nostra llengua pròpia, la desestabilització del model lingüístic escolar, la judicialització de la política lingüística i la marginació del català com a llengua vehicular comuna i de relació del sistema educatiu.

Aquests atacs a la immersió lingüística són una part d’una ofensiva espanyolista contra la llengua catalana al conjunt dels Països Catalans sota sobirania espanyola, i que al País valencià, les Illes Balears i la Franja de Ponent s’està mostrant encara amb més virulència.

Aquests fets atempten clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers trenta anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell de cohesió social.

 

De les sentències del Tribunal Suprem, fonamentades en la del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, en resulta:

1. La immersió lingüística està greument amenaçada. Arran de la sentència del Tribunal Constitucional hem entrat en una nova situació en què el català a les escoles es troba totalment desprotegit. Ara des dels nostres Parlament i Govern no es pot garantir que les escoles puguin impartir tots els ensenyaments en català sense incórrer en la inconstitucionalitat i la desobediència a les autoritats judicials.

2. Hem entrat en una etapa de clara involució. Amb les esmentades sentències queda sense efecte tota la normativa adoptada pels nostres Parlament i successius governs els darrers trenta anys d’autonomia per protegir i incentivar l’ús i ensenyament del català, llengua pròpia de Catalunya.

3. La construcció d’un sol poble, fort i cohesionat ja no està garantida. El model d’immersió lingüística ha estat reconegut i avalat pel Consell d’Europa i per la UNESCO com a model de cohesió social. Immersió lingüística implica la no segregació de l’alumnat per raó de llengua, evitant la fragmentació social i la formació de guetos segons els usos lingüístics dels alumnes o llurs progenitors.

 

La interlocutòria recent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en execució de les sentències del Tribunal Suprem, mana al nostre Govern que en un termini de dos mesos introdueixi la “obligada utilización del castellano como
lengua vehicular” a l'ensenyament.

Finalment, cal tenir present que la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), va ser recorreguda davant el Tribunal Constitucional pel PP. El fet que en qualsevol moment pugui arribar una sentència del TC que afecti negativament aquesta Llei fa imprescindible l’aprovació d’una nova llei, per evitar que una previsible sentència lesiva del TC tingui efectes immediats sobre la immersió lingüística.

Per tot plegat, es presenta la següent:

PROPOSICIÓ DE LLEI “DEFENSEM L’ESCOLA EN CATALÀ”

TEXT ARTICULAT

Article 1. El català, única llengua vehicular del sistema educatiu
1. La llengua pròpia de Catalunya és el català, única llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu a Catalunya en tots els nivells, etapes i modalitats.
2. L’ensenyament d’altres llengües diferents del català es podrà fer en la mateixa llengua objecte d’ensenyament.

Article 2. El català, única llengua de la comunitat educativa, ad intra i ad extra
1. El català és l’única llengua vehicular d’expressió de les activitats acadèmiques, escolars, extraescolars, complementàries i administratives de tots els centres educatius a Catalunya, tant en l’àmbit intern com en les seves relacions externes. Així ha de constar en el projecte lingüístic dels centres educatius.
2. En cas que les famílies vingudes de fora dels Països Catalans sol·licitin rebre les comunicacions en un altre idioma que no sigui el català, durant el primer any se’ls podrà facilitar una modalitat bilingüe. Al mateix temps el centre els informarà del ventall de cursos de català i/o altres recursos que hi ha a la seva disposició per tal de facilitar el seu aprenentatge de
la llengua pròpia de Catalunya.

Article 3. Els estudiants universitaris tenen dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana, sense excloure que es puguin impartir també en una altra llengua
1. L’alumnat té dret a rebre tot l’ensenyament en català, sens perjudici de l’ensenyament d’altres llengües, que es podrà fer en la llengua objecte d’aprenentatge.
2. Les Universitats catalanes han de garantir el dret dels i les estudiants a fer totes i cadascuna de les assignatures, crèdits i opcions en català.
Tota l’oferta curricular universitària ha de garantir la possibilitat de fer-se en català, sens perjudici que es pugui oferir en altres llengües, si s’escau.

Article 4. El català, única llengua d’acollida de tot l’alumnat nouvingut
La llengua d’acollida de tot l’alumnat nouvingut és el català. A l’aula d’acollida es farà un aprenentatge intensiu de la llengua i la cultura catalanes.

Article 5. El català, única llengua dels docents
Les i els docents han d’expressar-se sempre i a totes les classes i activitats de l’àmbit educatiu oralment i per escrit en llengua catalana, sens perjudici d’allò establert a l’article 3.1 d’aquesta llei.

Article 6. Òrgan d’aplicació, avaluació i orientació
Amb la finalitat de garantir el compliment d’aquesta llei i facilitar-ne l’aplicació es crearà un òrgan específic d’avaluació i orientació on hi estiguin implicats tots els agents del sistema educatiu. Aquest òrgan actuarà coordinadament amb la
Secretaria de Política Lingüística.

Article 7. Aplicació a l’aranès
Les disposicions d’aquesta llei referides al català s’entendran aplicables a l’aranès en els casos legalment establerts.

Palau del Parlament, 20 de setembre de 2011

 

El Centre Cívic de l'Estació al Vendrell va acollir més de 100 persones en una trobada que va servir de tret de sortida de la campanya a tota la Vegueria.

L'acte, presentat pel periodista de la tv del Vendrell Víctor Merencio, va començar amb un resum de la situació actual i l'atzucat que porta a l'escola catalana la última sentència del TSJC que se'n deriva de la sentència del TC contra l'Estatut del mes de juliol de l'any passat, de part del professor Francesc García.

Els aspectes pràctics de la recollida de signatures van ser explicats per la Núria Coral, voluntària de la campanya.

La Mª Carme Cardó va ser l'encarregada de llegir el manifest, que va ser molt aplaudit pels assistents.

La Patrícia Gabancho, en Toni Strubell i en Víctor Alexandre, van respondre a la pregunta “La defensa de l'escola en català és la defensa del nostre futur?”

 

Algunes intervencions destacades són:

"La llengua d'un poble és aquella que aquest ha anat construint amb els anys en un territori... en relació a les lleis internacionals, la doctrina espanyola és arcaica i abusiva (amb el català)" Patrícia Gabancho.

"Fa 40 anys que parlem del mateix...la millor forma de blindar el català a l'escola és l'Estat Propi" Víctor Alexandre.

"Els impediments per part de l'Estat Espanyol perquè el català sigui llengua vehicular a l'escola, en un país amb la realitat migratòria que té el nostre, només es pot titllar de genocidi cultural" Toni Strubell.

Unes imatges de la pagesia i el món del vi, van donar pas a l’última part del debat a on es van relacionar l'estimació de la terra i la cultura pròpies, amb el futur econòmic i el benestar i la cohesió social del país.

L'acte es va tancar amb la recollida de signatures, dedicatòria de llibres per part dels escriptors i un tast de vins i productes de la terra.

L'endemà dissabte, alguns voluntaris es van trobar a la fira del Gall a Vilafranca a on van continuar la tasca de recollida de signatures.

La campanya finalitzarà el proper 23 d'abril de 2012, coincidint amb la diada de S. Jordi.

 

De L'escola en català, ara i sempre ·

26 de Desembre del 2011

Campanya de recollida de signatures en suport a la proposició de llei “Defensem l’escola en català”

El cap de setmana del 17 i 18 de Desembre de 2011, a la Fira de Santa Llúcia de Palau-solità i Plegamans, ha estat el tret de sortida de la campanya que té com objectiu recollir signatures per donar suport a la iniciativa de blindar per llei que el català sigui l’única llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya.

El català és patrimoni de tots i cal preservar-lo.

El grup de voluntaris i voluntàries que participen a la campanya manifesten la seva satisfacció per la bona acollida que la iniciativa ha tingut per part dels ciutadans i per les felicitacions rebudes al llarg del cap de setmana a la fira.

És de destacar la gran diversitat de persones, tant de Palau-solità i Plegamans com d’altres poblacions, que s’han implicat amb la seva signatura i s’han afegit com a voluntaris per recollir més signatures entre els seus.

La campanya s’està duent a terme arreu de Catalunya i finalitzarà el 23 d’Abril de 2012, Diada de Sant Jordi.

Els voluntaris agraeixen el gran suport rebut per part de l’Ajuntament, del responsable de la revista Palau Informatiu, Ràdio Palau, dels altres firaires i dels ciutadans en general.

Gràcies a tots i totes!

Defensem l’escola en català!

Per més informació: escolaencatalapalau@hotmail.com

Palau-solità i Plegamans

Diverses personalitats de la comarca del Bages han mostrat el seu suport a aquesta iniciativa.

REDACCIÓ Demà a les 8 del vespre, al centre cívic Selves i Carner de Manresa, es presenta la campanya Defensem l'Escola en Català. De moment, més de 560 manresans i manresanes ja s'han inscrit com a voluntaris per a recollir signatures a favor de la immersió lingüística a les escoles.

La campanya Defensem l´Escola en Català és un intent de frenar la involució que viu Catalunya després de la sentència de l´Estatut, l´estiu del 2010. Es tracta de portar centenars de milers de signatures al Parlament de Catalunya acompanyant el text d´una proposició de llei que blindi l´ensenyament en català contra aquests atacs.

Ara com ara, diverses personalitats de la comarca del Bages han mostrat el seu suport a aquesta iniciativa. Aquests són els primers bagencs que han volgut fer pública la seva adhesió a la campanya:

*Manel Camp, pianista i compositor.
*Mireia Pintó, mezzosoprano i Premi Bages de Cultura 2011.
*Oriol Pérez, musicòleg i director de l'Auditori de Barcelona.
*Vladislav Bronevetsky, pianista.
*Assumpta Pla, directora de l'institut Lluís de Peguera i Premi d´Artistes Manresans 2010.
*Gemma Rubí, professora d´història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona.
*Joan Badia, professor de secundària i exdirector general del Departament d'Ensenyament.
*Roger Torras, mestre de l'escola La Sèquia de Manresa i exregidor de l'Ajuntament de Manresa.
*Antoni Cuadrench, autor de llibres infantils.

A fi d´eixamplar l´àmbit de la campanya i recollir el màxim de signatures possible, la comissió promotora comarcal de la campanya es proposa de demanar l´adhesió del màxim de docents possible i també dels ajuntaments de la comarca.
Al Bages, la campanya Defensem l´Escola en Català es va presentar en primer lloc a Súria on, a més, l´ajuntament va aprovar una moció d’adhesió. Més endavant, es van constituir les comissions de Callús i Cabrianes i demà serà el torn de la de Manresa.

Publicat a el dilluns 19 de desembre del 2011

El català, va ser la llengua dominant a la Cúria romana durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI. En aquest article, en Jordi Bilbeny ens exposa la importància de la nostra llengua, de la nostra gent i de la nostra cultura al Vaticà de les darreries del segle XV i començament del XVI.

El papa català Roderic de Borja

Fullejant el llibre de la Zenia Sacks Da Silva, The Spanish connection. Spanish and Spanish-American Lliterature in the Arts of the World, hi llegeixo uns mots ben suggerents, fent referència al fet que Roderic de Borja es coronés Papa. L'autora escriu: "Clarament, amb el control de l'estat papal en vingué la infiltració dels costums espanyols a Roma, tal com ja havia passat a Nàpols. Calixt fou succeït pel seu nebot Roderic, el cèlebre Alexandre VI, en la cort papal del qual l'espanyol esdevingué la llengua oficial, tal com havia passat a la cort napolitana"¹.

Encara que l'autor digui explícitament que la llengua oficial de la Cúria del Papa Borja fos l'espanyol, i que avui dia tothom identifiqui l'espanyol amb el castellà, això no era així al segle XV ni a començament del XVI. La prova més evident és que és universalment conegut i comentat de tot erudit solvent que la llengua oficial tant a la cort de Calixt III com d'Alexandre VI era el català.

Així ho assegurava el Pare Batllori al seu estudi sobre "El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI", on deixa palès que es va utilitzar "el català com a llengua de cort en la Roma dels Borja"² i que, aquesta "era la llengua dels familiars i dels més privats col·laboradors dels dos pontífexs, raó per la qual era respectada per altres cortesans i pels oficials de la cúria pontifícia"³. Així mateix, després de constatar que a la cúria també s'hi usaven de forma normal el llatí i l'italià, i de documentar un parell d'italians que empraven el català en terres catalanes, innova que "llevat d'aquests casos d'italians residents en terres de llengua catalana, no en coneixem cap d'un italià que, al palau de Calixt III o d'Alexandre VI, hagués après i practicat el català com a llengua de cort"⁴. I acte seguit rebla: "Però el fet que aquest fos emprat entre ells per cortesans i curials provinents de terres de llengua castellana, o pel papa quan a ells s'adreçava, basta per a poder parlar-ne com d'una de les llengües de la cort pontifícia en aquelles circumstàncies. L'una cosa i l'altra consten documentalment per als temps de Roderic de Borja papa, cosa que permet de suposar que quelcom de semblant s'havia pogut esdevenir als de Calixt III"⁵. Amb tot, si tenim el compte el nombre ingent de catalans que van tenir càrrecs a la cúria de Calixt III i la gran quantitat que s'hi van relacionar de forma indirecta, com es desprèn de l'estudi i de les llistes que ens forneix En Josep Rius i Serra⁶, res no fa pensar el contrari. Ans tot fa creure també que la llengua dominant a la cort d'aquest papa Borja va ser, sense cap mena de dubte, el català.

Ho ha vist així En Ximo Company, el qual dedica un capítol sencer del seu llibre a tractar de "la lliçó lingüística dels Borja" a Roma⁷, on ens recorda que "Calixt III va parlar sempre, fins que es va morir al 1458, la llengua que un elevat nombre d'habitants del Regne de València, va manllevar dels cristians procedents de Catalunya, això és el català"⁸. Segons ell, Alfons de Borja va parlar italià a Roma, "però sense descurar mai, ni un sol moment, el valencià que va aprendre amb els seus pares a Xàtiva"⁹. I assenyala: "Recordem, si més no, l'energia amb què va pronunciar en valencià el seu primer discurs de papa en contra del turc"¹⁰. Per acabar reblant decidit que, amb Calixt III i, sobretot, amb el seu nebot Alexandre VI, "a Roma, la llengua catalana jugava quasi el rol de llengua de Cort"¹¹.

A més a més, també tenim coneixement que el català no només va ser la llengua normal de relació entre Alexandre VI i els seus parents, servidors i connacionals catalans, sinó que també va ser la llengua de relació amb els castellans que es van relacionar amb ell. Per això insisteix el Pare Batllori que "l'ús del català a la cort d'Alexandre VI per part de gent provinent de la Corona de Castella ens presenta la Roma del final del Quatre-cents i dels primers decennis del Cinc-cents"¹² tal com era: amb els papes vivint plenament en català i fent del català la llengua normal de la Cúria Pontifícia.

És tanta la documentació escrita en català que avui coneixem de la cort d'Alexandre VI, especialment les seves cartes i les dels seus parents i servidors i amics, que En Max Cahner ha sentenciat que "ens trobem davant de la sèrie de cartes privades catalanes més nombrosa i més important de la cultura catalana des de l'edat mitjana fins al Renaixement, tant com a font de coneixement de la història eclesiàstica, política i social, com de la història de la llengua i de la literatura catalanes"¹³.

De conformitat amb En Modest Prats, "als palaus pontificis, doncs, ressonava, la llengua catalana, amb accent valencià en la majoria de casos, i a la cancelleria romana es redactaven, i hi arribaven, documents escrits en llatí, en italià i en la llengua del sant Pare, que era la de tants parents i protegits que s'havien emparat a l'ombra del soli romà"¹⁴. Per això mateix, està convençut que "el català fou, juntament amb el llatí i l'italià, la llengua pròpia de la cort pontifícia"¹⁵. I creu que, després dels estudis apareguts darrerament, "estem ja en molt bones condicions de mesurar les proporcions de la presència de la nostra llengua a la cort a la Roma pontifícia"¹⁶.

Per En Lluís Cabruja, En Pere Casanellas i la Maria Àngels Massip, "durant els segles XV i XVI la presència catalana a Itàlia esdevé transcendental: dos papes, Calixt III (1456-1458) i Alexandre VI (1492-1503), eren de la família valenciana dels Borja i van fer del català la llengua usual de la cort pontifícia"¹⁷.

A una comprensió semblant ha arribat En Joan F. Mira, que, al seu llibre sobre Els Borja, ens narra: "Tant com el seu oncle Calixt III, el papa Alexandre VI sabia perfectament que a la cort vaticana, i a Roma, en últim extrem només hi podia confiar en els seus parents i amics, i en els seus compatriotes. Roma es va tornar a omplir de gent vinguda de València, de Mallorca o de Lleida; de valencians que residien a Nàpols i que van acudir a la ciutat papal davant de la nova situació favorable, i de militars, eclesiàstics, i tota mena d'aventurers connacionals del papa, que arribaren buscant un benefici, un càrrec o simplement l'oportunitat d'un negoci. De fet, van ser molts els valencians que ocuparen càrrecs i oficis en la cort, des dels metges Gaspar Torrella i Pere Pintor (autors de tractats sobre la pesta, el «mal francès» i altres malalties), fins a oficials de la guàrdia, capitans de castells, barbers, rebosters i altres empleats de la casa del papa. L'abundància de compatriotes de la casa del papa va ser tal, que la seua llengua era de fet la llengua de la cort vaticana, la llengua del palau, de les cuines i del servei privat del pontífex i la llengua que ell mateix va usar sempre amb els seus fills -nascuts a Itàlia i de mare italiana- tant de paraula com en les cartes que en conservem"¹⁸. I conclou que "el papa Alexandre se sentia còmode i segur, reconfortat, entre tanta gent de la seua sang i de la seua terra, i per a molts valencians d'aquells anys, Itàlia era la seua Amèrica i Roma el seu Eldorado particular: un lloc on l'or circulava en abundància, sobretot al voltant de la cort i la cúria papal, i no era gens difícil de tocar"¹⁹.

I en una altra obra, Nosaltres els italians, editada sis anys després, ho sintetitza magníficament, perquè, en parlar de la importància del català a Roma, rubrica: "No m'estaré tampoc de recordar que, durant els anys dels dos papes Borja, la llengua catalana va ser present a Roma com segurament mai no ho ha estat cap llengua estrangera: en la cúria i en la cort, en la família papal i en els palaus vaticans, en els cercles de tants cardenals, en els ambients militars, i a tot arreu on eren presents centenars de centenars dels incòmodes catalani"²⁰. I insisteix: "No sé si Roma havia conegut mai, ni ha tornat a conèixer, una presència no italiana tan forta i tan intensa com aquesta. Pel que en sé, la meua impressió és que no"²¹.

Era tanta la naturalitat amb què els papes Borja empraven la seva llengua, que, encara que sembli impensable, Alexandre VI no va utilitzar mai el castellà, llevat de quatre mots en textos escadussers. El Pare Batllori és molt contundent en aquest punt, ja que, per ell, aquest Papa "empra espontàniament el català per als afers familiars, el llatí per als de la cúria romana i l'italià per a la política peninsular (hom coneix només algunes ratlles del papa en castellà)"²².

I ara també fan molt de sentit aquells mots d'En Pietro Bembo que, exposen que "els romans canviaven segons el canvi de Senyors que feien la Cort", però, si "pocs anys enrere havia estat tota nostra, ara era canviada i esdevinguda estrangera en gran mesura"²³. En Bembo també afirma que "per això, com que els espanyols havien manat llur poble a servir llur Pontífex a Roma i València havia ocupat el turó Vaticà, als nostres homes i a les nostres dones ja no els plaïa tenir a la boca altres veus ni altres accents que l'espanyol"²⁴. S'entén ben clar: als romans no els plaïa parlar i imitar sinó l'espanyol de València, que és el mateix que dir que es desfeien per parlar català.

Per tant, quan es parla tot sovint de la llengua espanyola a la cúria dels Borja --o, com és el cas de la Zenia Sacks, a la cort d'Alexandre VI-, hem d'interpretar que s'està parlant únicament i exclusiva de la llengua catalana, que també era llengua espanyola.

Llavors, continua sent altament revelador el que aquesta estudiosa segueix exposant sobre l'oficialitat de la llengua espanyola a la cúria papal, car, segons ella, "això és testimoniat pel fet que el Cardenal Pietro Bembo, d'advocat més eloqüent de la llengua italiana, modelada en l'idioma de Bocaccio i Petrarca, va dedicar temps a aprendre l'espanyol. A la seva Prose delle volgar lingua, Bembo no amagava un cert menyspreu per aquest idioma que estava impregnant la llengua italiana, encara que ell no aprovés que, a Roma, els homes i les dones imitessin la terminologia espanyola, els accents i les peculiaritats com a una pràctica elegant"²⁵.

Dels mots de la Zenia Sacks se'n continua desprenent amb una gran transparència que els romans imitaven la llengua catalana, n'agafaven paraules, girs, l'accent, particularitats, perquè trobaven que parlar català feia elegant. I que justament per això Bembo estudiava català i alhora estava preocupat per l'efecte que aquesta llengua tenia sobre l'italià i sobre els romans. És a dir, que l'italià i els romans s'estaven "impregnant" de català, perquè aquesta era la llengua de prestigi: la llengua del papa, dels seus familiars i amics, la llengua de la cúria i la llengua de milers de catalans que ja llavors vivien a Roma.

En aquest sentit En Thomas J. Dandelet ha remarcat que, a més a més, dels cardenals, parents i servidors d'Alexandre VI, "una altre grup d'espanyols que val la pena destacar era els dels comerciants, bàsicament catalans, que establiren un comerç lucratiu entre Espanya i l'estat pontifici. Eren prou nombrosos per constituir un consolat, una mena de gremi comercial per protegir i controlar llurs interessos comercials, i construïren cases i magatzems al llarg de la ribera del Tíber, al barri del Trastevere, per emmagatzemar llurs mercaderies. Ells, juntament amb d'altres catalans de la ciutat, i amb la benedicció d'Alexandre VI, aixecaren la nova església de Santa Maria de Montserrat, en la qual tenien també una modesta confraria"²⁶.

En Rovira i Virgili també ho ha copsat exactament així. Per ell, "en temps de Calixte III i d'Alexandre VI, Roma s'omplí de catalans de totes les regions nacionals"²⁷. Per I'Egmont Lee, ben aviat, "sota Calixt III, un estol de catalans van davallar sobre Roma"²⁸. I la Zenia Sacks aporta el testimoni d'En Paolo da Ponte, que, en descriure Roma al 1458, just quan finia el pontificat de Calixt III, ens advera que a la ciutat "non vi sono se non catalani"²⁹.

En Ximo Company, en aquest mateix caient de coses, també s'ha adonat que amb el nomenament papal de Calixt III, "València, els valencians i el valencià es posaven de moda a Roma", per tal com "310 persones de la «terreta» començaven a ocupar els càrrecs més preuats i buscats a la cort pontifícia. Els italians van protestar, però més ho haurien d'haver fet els valencians. A la fi, Calixt III gairebé va despullar València d'intel·lectuals, de gent preparada i competent en nombrosos càrrecs importants. El bo i milloret de l'elit valenciana va sofrir un impecable èxode cap a Itàlia"³⁰.

L'observació de la presència abassegadora de catalans a Roma també la subscriu En Benedetto Croce, que ens assegura que Calixt III es va dedicar "a cridar a Roma un eixam de parents seus, fins a l'extrem que a la primera nòmina de cardenals que nomenà al 1456 escollí tres espanyols, entre ells el seu nebot Roderic de Borja, Lluís Milà de València, també nebot seu, i un fill del rei de Portugal. La ciutat de Roma es poblà d'espanyols, principalment oriünds de les províncies valencianes i catalanes. «No s'hi veuen sinó catalans» escrivia Paolo da Ponte al 1458, i un estudiós de la Roma de llavors afirma que «s'introduïren a Roma costums i jocs espanyols i fins i tot l'accent espanyol»³¹. I no es pot estar de comentar que "la llengua espanyola era llavors molt utilitzada a Roma"³².

Tot i que s'imposi sol i gairebé sense arguments, que els espanyols d'Itàlia i, més precisament de Roma, eren únicament els catalans, he trobat que un autor espanyol també ho subscriu. Es tracta d'En José María Díaz Fernández, pel qual, "els espanyols que amb Calixt III ompliren la cort pontifícia eren designats normalment com a «catalani». I ho eren"³³.

Per tant, em sembla evident, que si València va ocupar el Vaticà amb la seva gent; si a Roma no s'hi veien sinó catalans, perquè català era el papa, els seus parents, assessors, caps militars, cancellers, diplomàtics i amics, els quals parlaven català entre ells, i s'escrivien en aquesta llengua, quan hom parla de l'accent espanyol i de la llengua espanyola, és que hem de llegir amb tota naturalitat "accent català" i "llengua catalana". I quan hom parla que hi havia italians que estudiaven l'espanyol cal interpretar sense cap mena d'embut conceptual que estudiaven català.

I això és important saber-ho i tenir-ho clar, perquè quan la Zenia Sacks subscriu que "amb el casament de la filla d'Alexandre, Lucrècia, amb l'Alfons d'Este al 1502, la infiltració cultural espanyola a la península italiana arrelà tan definitivament i extensament, que no es va poder considerar mai més com un fet limitat i puntual"³⁴, ens està dient que la cultura catalana arrelà a Itàlia d'una forma insospitada, pregona i permanent. I que quan ens recorda que, "òbviament, el paisatge de la literatura italiana d'aquest període reflecteix plenament l'entorn sociopolític, i fa inevitable que els poetes italians poguessin incorporar a les seves obres aquestes influències i costums espanyols que ja eren part essencial de les seves vides"³⁵, ens torna a posar en evidència que la vida catalana va esdevenir la substància bàsica de la literatura italiana d'aquells moments.

Un període que caldria tornar a revisar, a estudiar, amb el màxim de rigor i dedicació, però no pas posant la llengua castellana ni la cultura de Castella al mig de Roma i al mig d'Itàlia, sinó pensant en l'ànima de Catalunya: la seva gent, la seva llengua els seus costums, la seva roba, la seva cuina, la seva ciència, les seves gestes, la seva història, la seva filosofia, la seva religiositat, la seva política, la seva literatura, les seves arts. Tot això que els catalans de llavors portaren a Sicília, a Nàpols, a Roma, i a Itàlia en general, i del qual només ens ha arribat l'eco llunyà -difús, perdut, distorsionat- que dos papes Borja, al Vaticà, van parlar català. O espanyol.

 

Jordi Bilbeny

1 ZENIA SACKS DA SILVA, The Hispanic connection. Spanish-American Literature in the Arts of the World; Praeger Publishers, Westport, 2004, p. 44.

2 MIQUEL BATLLORI, "El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI", La familia Borja; Obra Completa, vol. IV, Biblioteca d'Estudis i Investigacions-21, Eliseu Climent, Editor; València, 1994, p. 145.

3 Ídem.

4 Ídem, p. 146.

5 Ídem.

6 Vg. JOSÉ RIUS SERRA, Catalanes y aragoneses en la Corte de Calixto III; Biblioteca Histórica de la Biblioteca Balmes, Sèrie I, volum III, Editorial Balmes, S.A.; Barcelona, 1927, p. 28-113 i 139-145.

7 XIMO COMPANY, Els Borja, espill del temps; Col·lecció Politècnica-51, Edicions Alfons el Magnànim - Institució Valenciana d'Estudis i Investigació, València, 1992, p. 48-50.

8 Ídem, p. 48.

9 Ídem.

10 Ídem.

11 Ídem, p. 49.

12 M. BATLLORI, op. cit., p. 150.

13 MAX CAHNER, "La correspondència dels Borja", Els temps dels Borja; Ajuntament de Xàtiva - Consell Valencià de Cultura, València, 1996, p. 82.

14 MODEST PRATS, "Pròleg" a De València a Roma. Cartes triades dels Borja; edició i estudi de Miquel Batllori, Sèrie gran-21, Quaderns Crema, S.A.; Barcelona, 1998, p. 30.

15 Ídem, p. 28-29.

16 Ídem, p. 30-31.

17 LLUÍS CABRUJA, PERE CASANELLAS, M. ÀNGELS MASSIP I BONET, Història de la Llengua Catalana; Columna Edicions, Barcelona, 1987, p. XXXV.

18 JOAN F. MIRA, Els Borja. Família i mite; Edicions Bromera, S.L., Alzira, 2000, p. 59-60.

19 Ídem, p. 60.

20 JOAN F. MIRA, Nosaltres els italians; Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2004, p. 13-14.

21 Ídem, p. 14.

22 M. BATLLORI, op. cit., p. 158.

23 Prose di M. Pietro Bembo nelle quali si ragiona Della Volgar Lingua; Giouan Tacuino, Venècia, 1525, foli 30.

24 Ídem.

25 Z. SACKS DA SILVA, op. cit., p. 44.

26 THOMAS J. DANDELET, La Roma española (1500-1700); traducció de Lara Vilà Tomàs, Criítica, S.L.; Barcelona, 2002, p. 45.

27 ANTONI ROVIRA I VIRGILI, Història de Catalunya; Editorial La Gran Enciclopedia Vasca, Bilbo, 1978, vol. VII, p. 434.

28 EGMONT LEE, Sixtus IV and Men of Letters; Temi e Testi-26, Edizioni di Stori e Litteratura, Roma, 1978, p. 37.

29 Z. SACKS DA SILVA, op. cit., p. 52, nota 6.

30 X. COMPANY, op. cit., p. 20.

31 BENEDETTO CROCE, España en la vida italiana del Renacimiento; traducció de Francisco González Ríos, Editorial Renacimiento, Sevilla, 2007, p. 124.

32 Ídem, p. 133.

33 JOSÉ MARÍA DÍAZ FERNÁNDEZ, Desde Santiago: personas y aconteceres; tresCtres Editores, Santa Comba (A Corunha), 2003, p. 356.

34 Z. SACKS DA SILVA, op. cit., p. 44.

35 Ídem.

 

    19 desembre 2011

"No som febles, sinó que la nostra feblesa rau només en el fet que no sabem que som forts"

En un dels meus llibres cito l’escena de la pel•lícula “Rebel sense causa” –el títol original és “Rebel sense una causa”–, en què Jim, el personatge interpretat per James Dean, demana al seu pare, el senyor Stark, que s’atreveixi a rebatre la seva mare, una dona dominant i castradora. En Jim vol sentir-se orgullós del seu progenitor i el sacseja fins a fer-lo caure tot pregant-li que, ni que sigui per una vegada a la vida, tingui valor i la contradigui. Però l’home és incapaç de fer-ho perquè és un covard i tota la seva vida s’ha humiliat davant la seva dona. Per això en Jim se n’avergonyeix i es juga la vida contínuament, per demostrar-se que no és com el seu pare.

Es tracta d’una escena especialment colpidora que tensa l’espectador i que el fa adonar-se de les nefastes conseqüències que té la submissió quan s’erigeix en referent. És una escena, a més, en què el senyor Stark constitueix per si mateix una magnífica metàfora de Catalunya i del seu comportament davant Espanya. He escrit un munt de vegades que no som febles, sinó que la nostra feblesa rau només en el fet que no sabem que som forts, i això ens condemna a viure amb una permanent tremolor de cames. Ens fa pànic dir “no”. És un mot que ens crema els llavis i som incapaços d’etzibar-lo a aquells que pretenen humiliar-nos. Ara mateix, en el tema de la Llei del Cinema, el govern de Catalunya ens n’està donant una magnífica mostra amb el seu comportament davant les companyies cinematogràfiques nord-americanes i Fedicine, federació de distribuïdors radicada a Madrid amb mentalitat espanyolista i espanyolitzadora.

Cal remarcar, tanmateix, que la situació humiliant en què es troba la llengua catalana als cinemes del país no és responsabilitat d’un únic partit, sinó de tots. Des de la mort d’en Franco –és a dir, durant gairebé quaranta anys– no hi ha hagut la més mínima voluntat de normalitzar la presència de la llengua pròpia de Catalunya en aquest àmbit, ans al contrari la marginació s’ha acceptat com una fatalitat del destí i s’ha optat per la resignació cristiana endolcida per les engrunes que ens han llançat perquè deixéssim de fer el ploricó. No es pot esperar dignitat quan no hi ha autoestima i no hi pot haver autoestima quan no hi ha sentit de la pròpia existència. És cert que l’anomenada llei del cinema va ser impulsada per Esquerra, però fixem-nos també que només la va plantejar en els darrers mesos de la seva estada al govern, quan veia que ja no hi tornaria i amb una materialització real a partir del 2017. Del 2017! I la prova és que no hi va haver temps de fer-ne el reglament. I, és clar, sense reglament, la llei no es podia aplicar. En definitiva, una comèdia electoralista sense cap més objectiu que erosionar CiU traspassant-li allò que el tripartit –igual que CiU– mai no va voler fer. I ara, com era d’esperar –això tampoc no és cap novetat–, CiU, doctorada en la gestió d’engrunes, ens diu que l’equitat que comporta que el 50% de les còpies de les pel•lícules estiguin doblades al català ens la pintarem a l’oli i que de les 800 o 900 pel•lícules que s’exhibeixin el 2012 a Catalunya només 25 tindran algunes còpies en català. En altres paraules, hem arribat a una segona generació postfranquista i encara ens regim per les normes que aquell règim va dictar.

Convindrà que el govern de Catalunya reflexioni sobre això, encara que només sigui perquè la història no l’avergonyeixi en el futur. Les amenaces del gremi de no estrenar les pel•lícules nord-americanes a Catalunya són falses. Rotundament falses i només un nadó se les creuria, perquè mai a la vida, mai, renunciaran a un volum d’ingressos infinitament superior al cost –insignificant– del doblatge en català. I encara que, posats a delirar, gosessin complir les seves ridícules amenaces, el sentit comú els faria tornar amb la cua entre cames. On s’ha vist que sigui el producte el que marca les normes del mercat al qual vol accedir? On s’ha vist que un venedor exigeixi al client que s’agenolli abans de comprar-li el gènere i pagar-lo? Són aquests els principis del nostre Departament de Cultura? Deixar que ens tractin com una colònia bananera? Són aquests els principis del govern de Catalunya, humiliar el país amb la seva pusil•lanimitat?

Sembla increïble tanta basarda. Catalunya és un mercat de set milions i mig de persones –set milions i mig– i qui vulgui entrar-hi per vendre-hi els seus invents s’ha d’ajustar a les normes, i les normes les dictem nosaltres a través del nostre govern. No pas una colla d’empresaris espanyolistes ni quatre magnats des dels seus despatxos de Hollywood o Nova York. Si els agraden bé i si no també. O no és aquest l’adreçador pel qual passen els empresaris catalans quan volen vendre els seus productes en altres països? Per què no s’informa la Generalitat dels requisits que es veuen obligats a complir els productors catalans per intentar estrenar els seus films als Estats Units? Si ho fa, veurà que la penetració és pràcticament impossible. Impossible. I mentrestant nosaltres, aquí, els llepem els peus. Realment increïble i vergonyós. Una mica més d’autoestima, senyors! No hi ha ningú, entre els nostres dirigents, amb una mica de dignitat nacional? No hi ha ningú al govern de Catalunya que no tingui la síndrome del senyor Stark?

Víctor Alexandre

elSingulardigital.cat. 27 desembre 2011

El català es consolida com una llengua de demografia mitjana entre les cent llengües més parlades del món.

Panoràmica de la manifestació a Barcelona en defensa de la immersió. Foto: Jordi Borràs

En els últims deu anys, la població dels territoris de llengua catalana ha crescut prop d'un 20%, coincidint amb l'última onada migratòria. Malgrat aquest canvi demogràfic, les persones que saben parlar català han augmentat en 500.000 i ja són prop de deu milions, el 70% de la població dels territoris de llengua catalana (13,6 milions). El català, per tant, es consolida com una llengua de demografia mitjana entre les cent llengües més parlades del món.

Segons els responsables de l'Informe sobre la llengua catalana (2010), elaborat per la Xarxa CRUSCAT de l'IEC, "no pot ser considerada minoritària, sinó que els seus parlants tenen dret a un tracte igualitari entre les llengües de l'Estat i d'Europa, que només pot ser negat per prejudicis polítics sense justificació democràtica".

La importància del context sociopolític en l'evolució de la llengua és evident, segons l'informe, a l'hora d'interpretar la dinàmica sociolingüística dels diferents espais. Miquel Àngel Pradilla, director de la Xarxa CRUSCAT, considera que "en els territoris on la conjuntura política s'ha mostrat favorable a la llengua catalana, com Andorra, Catalunya i les Illes Balears, el català es manté o avança; mentre que al País Valencià, on el continuisme institucional prolonga una política lingüística pretesament igualitarista que no prioritza la llengua històrica i territorial, hi ha un clar retrocés del català".

D'altra banda, Miquel Strubell, coordinador de l'Observatori de la Llengua Catalana, afirma que "els lectors trobaran que aquest informe, entre tots els que hem encarregat des de 2003, subratlla més bé l'enorme paradoxa que mostra la llengua, entre la seva dimensió i fortalesa en alguns àmbits socials, i el fet de ser víctima d'atacs polítics i ideològics. Esperem que serà d'utilitat per als polítics i diputats a qui l'enviem".

Educació i cultura
De l'informe també es desprèn que l'evolució favorable dels coneixements lingüístics, en català i en castellà, es deu a l'esforç del sistema educatiu en els territoris i àmbits en què el català és la llengua vehicular habitual. Els responsables de l'estudi destaquen que "aquest esforç especial en l'atenció educativa de la diversitat creixent de la població escolar reclama suport i respecte, a fi de mantenir i millorar els resultats educatius i la cohesió social", en referència a les diferents sentències judicials que qüestionen el model d'escola catalana.

Pel que fa a l'ensenyament universitari, la docència en català es pot estancar o retrocedir sense motius, per una potenciació "mal entesa" de l'anglès com a llengua vehicular, fet que, per a l'IEC, requereix d'una "profunda reflexió" en l'àmbit de la gestió universitària.

Quant al conjunt de l'oferta i del consum mediàtic i de productes culturals, es manté una clara minorització de la llengua catalana. Els àmbits del cinema, de la música en català i del lleure infantil i juvenil continuen presentant una gran precarietat a tot el domini lingüístic, segons l'informe. La notícia més positiva prové del món de la Xarxa, un àmbit on la llengua catalana, de manera sostinguda, continua guanyant visibilitat.

Segons els responsables de l'informe, "la dificultat principal per a la plena recuperació i l'ús normal del català és la política estatal, que sembla orientada a legitimar la desigualtat lingüística, en lloc d'avançar cap a la igualtat entre les llengües oficials, tant a l'Estat com a la UE".

"La Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya i els recursos posteriors sobre diverses lleis del Parlament de Catalunya semblen respondre a una voluntat política de subordinació de la llengua catalana, que resulta inadmissible i pot provocar greus confrontacions, ja que dóna a entendre que la igualtat només serà possible si s'aconsegueix la plena sobirania política", segons l'informe.

 

  24 desembre2011

El Govern de la Generalitat està preparant el terreny per permetre que el castellà sigui llengua vehicular a l'ensenyament a Catalunya i enterrar, així, el model d'immersió lingüística a les escoles. Un senyal il·lustratiu d'aquest gest el va perpetrar la Mesa del Parlament la setmana passada, amb majoria de representants de Convergència i Unió, quan va rebutjar una iniciativa legislativa popular, Salvem l'escola en català, dirigida a establir que el català fos l'“única” llengua vehicular en l'ensenyament a Catalunya. L'argument de la mesa per impedir que s'obrís el període de recollida de signatures que donessin suport a la iniciativa es va fonamentar en el caràcter “inconstitucional” de la mesura, és a dir, a acceptar la interpretació del Tribunal Constitucional sobre la necessitat que el castellà també sigui la llengua vehicular a les escoles dictada a la sentència sobre l'Estatut d'Autonomia i, per tant, en reconèixer que la immersió és inconstitucional.

La retòrica de defensa de la llengua catalana per part de la Conselleria d'Ensenyament i del govern és paper mullat, perquè l'única opció al dictat de les instàncies judicials espanyoles és la desobediència, una actitud de ruptura amb l'ordre constitucional espanyol que Convergència i Unió no està disposada a encarar. La pregunta immediata és, si en un tema concret, assumible, que suscita una àmplia majoria en la societat i en la comunitat educativa catalana, no estan preparats per plantar cara, com pensen bregar amb el repte colossal d'impulsar l'anomenada transició nacional que, teòricament, ha de superar el marc constitucional espanyol? Per bé que es coneix la virulència de les autoritats espanyoles en la seva ofensiva contra l'autogovern, la llengua i la cultura catalanes, sembla que la federació que ostenta la majoria al Parlament no ha dissenyat cap pla, cap resposta, cap estratègia per aturar l'escanyament que pateix el país. I el més preocupant és que els indicis, com el que hem esmentat sobre l'actitud de la Mesa del Parlament, van més aviat en la direcció d'amagar el cap sota l'ala, d'entomar l'escomesa i d'anar tirant sense rebel·lar-se contra una situació de dominació que cada vegada ens va marginant més com a poble.

La proporció de presència del castellà a les aules no sols s'incrementarà sinó que, en el cas que ja es trobés present com a la realitat succeeix en molts centres de Catalunya, es trobarà plenament legitimada pel sistema normatiu. Així també ho confirma la tèbia declaració aprovada al mateix Parlament que reclamava que el català continuï sent la llengua vehicular a l'escola, una declaració que, en efecte, no contradiu la jurisprudència ni del Tribunal Constitucional ni del Tribunal Suprem que no desmenteixen el caràcter del català com a llengua vehicular sinó que exigeixen que el castellà sigui considerat amb la mateixa propietat.

El que em sembla que en aquests dies no s'està debatent prou i que permet preveure unes conseqüències nefastes per a la normalització de la llengua catalana és el model d'ensenyament que pot acabar consolidant-se a tenor d'aquestes maniobres judicials, de la pressió del Partit Popular i de Ciutadans i de la resposta mesella i impotent de Convergència i Unió. En un primer moment es podria entendre que allò que reclamen Partit Popular, Ciutadans i les associacions espanyolistes és que s'obri un itinerari d'escolarització en castellà, un model proper al que es manté a Euskadi o a València i que permetria que una línia en què els coneixements es transmeten en castellà (tret de les assignatures lingüístiques referents a la llengua basca o catalana) es desplegués en paral·lel a una línia escolar íntegrament en català com l'existent fins ara en exclusiva al Principat. Un model d'aquest tipus podria significar a Catalunya la perpetuació de guetos lingüístics monolingües castellans, cosa que, tenint en compte l'estructura social catalana i la importància de la llengua catalana per progressar socialment, provocaria que la gran majoria de pares castellanoparlants continuessin matriculant els seus fills a la línia catalana.

Per això el que pretenen personatges com Albert Rivera, Francisco Caja o Alicia Sánchez-Camacho, així com el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem, és una cosa molt més perversa i devastadora per al futur de la llengua catalana: l'erosió del seu prestigi com a llengua de transmissió de coneixements. Si s'admet que un determinat percentatge d'assignatures no lingüístiques (per exemple, la plàstica o les ciències naturals) s'han d'impartir en castellà en una població d'alumnes bilingües és, senzillament, per marginar l'ús del català i visualitzar que el castellà és una llengua acadèmica preferent a Catalunya (com succeïa en el franquisme, amb el resultat que encara patim de determinades generacions de classe mitjana alfabetitzades en castellà que han percebut sempre el castellà com a la llengua de cultura i que per això, tot i ser catalanoparlants, encara llegeixen premsa en castellà i consumeixen cultura només en castellà). El que l'espanyolisme no suportava era que, almenys en l'ensenyament, els alumnes tenien l'experiència de formar-se a través del català, de manera que si percebien que aquesta era la llengua principal de transmissió de coneixements, continuarien fent-la servir en la seva edat adulta com a la llengua principal per entendre el món i per interpretar-lo. Això és el que ataquen amb tanta fúria i això és el que, em temo, el govern de la Generalitat no està preparat per defensar.

Hèctor López Bofill

Article publicat a El Punt - Avui

El català viu una situació complicada per l'assetjament de què és objecte en molts àmbits. El PP és un dels principals instigadors de les hostilitats, ja sigui des del govern –País Valencià o les Illes Balears– o recorrent als jutjats per tombar una llei referendada per tot un poble –l'Estatut de Catalunya.

PAÍS VALENCIÀ
Els ciutadans del País Valencià són dels que pateixen més l'ofec de les institucions públiques. El govern de Francisco Camps (PP) practica una política anticatalana en tota regla i sempre s'ha oposat visceralment a la unitat lingüística, tot i el gran nombre de sentències judicials que li treuen la raó. En aquest camp, un dels punts més calents ha estat la negativa a admetre en oposicions la llicenciatura de filologia catalana com a títol que acredita el coneixement preceptiu del valencià. A finals del mandat passat, la Generalitat Valenciana també va exigir que es retiressin uns referents valencians d'un web institucional sobre la cultura catalana promogut pel tripartit. La llavors portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, va enviar una carta al govern de la Generalitat de Catalunya en què l'acusava d'apropiar-se símbols valencians –com ara Ausiàs Marc i Joanot Martorell– i també considerava que el concepte de Països Catalans és una fal·làcia.

El llarg i feixuc conflicte pel tancament de les emissions de TV3 és un episodi més del combat del PP valencià contra tot allò que representa una certa catalanitat. Fins i tot s'ha enfrontat amb la Generalitat de Catalunya per haver subvencionat Acció Cultural del País Valencià.

Però l'última polèmica toca directament la immersió lingüística a les escoles. Camps vol suprimir les línies educatives en català i articular-ne només una que integraria el català, el castellà i l'anglès impartits a parts iguals. La intenció és aplicar el programa a partir del curs 2012-2013. La reacció no s'ha fet esperat, i ja s'han organitzat manifestacions per defensar un ensenyament de qualitat i en català. L'entitat cívica Escola Valenciana té previst denunciar al Parlament Europeu l'anomenat decret plurilingüe.

ILLES BALEARS
El nou govern del PP a les Illes Balears amenaça de trencar el consens lingüístic vigent des de fa gairebé 25 anys, amb el qual s'ha intentat afavorir la normalització de l'ús de la llengua catalana, cada vegada més fràgil a les Illes. El nou president, José Ramón Bauzá, ja va anunciar durant la campanya un canvi en la política lingüística en detriment del català: conèixer-lo deixarà de ser un requisit per accedir a l'administració pública, i derogarà l'anomenat decret de mínims, que garanteix la presència de la llengua, almenys en un 50% a l'ensenyament. Els plans de Bauzá comporten eliminar l'esperit de la llei de normalització lingüística, aprovada l'any 1987 i impulsada pels mateixos populars. El canvi de política s'ha justificat ara amb una suposada “manca de llibertat” dels castellanoparlants per fer servir el seu idioma, tot i que l'ús social del castellà és aclaparador a les Illes en relació amb el del català. Bauzá ha vist legitimat el seu gir lingüístic amb una victòria històrica per majoria absoluta en les eleccions. En espera de concretar les mesures més agosarades, ja ha suprimit la direcció general de Política Lingüística i ha tancat la Ràdio i Televisió de Mallorca, un dels dos únics mitjans públics en català.

Com a cirera del pastís, el PP balear ha fet seus els arguments dels populars valencians, i ha qüestionat per primera vegada la unitat de la llengua catalana. El PP pretén impulsar l'ensenyament de les “modalitats insulars: el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formenterenc”, amb l'edició de llibres escolars en cadascuna de les variants, segons informa Lluís Plana.

LA  FRANJA
El 2009, el govern del PSOE va aprovar la llei de llengües, que reconeix el català i l'aragonès com a llengües pròpies del territori, però mai com a oficials –aquest estatus queda reservat per al castellà–. La legislació permet que els habitants dels municipis on es parlen les llengües pròpies puguin adreçar-se a l'administració local en el seu idioma, i regula que puguin ser assignatura curricular en l'ensenyament. Tot i això, el PSOE va deixar ben clar que el coneixement del català i de l'aragonès no és obligatori per accedir a l'administració.

La norma va provocar una campanya anticatalana, i van aparèixer entitats com No Hablamos Catalán. Tant el PP com el Partit Aragonès Regionalista no donen reconeixement al català i asseguren que a la Franja es parlen “modalitats” com el fragatí i el lliterà. Ara la posició bel·ligerant guanya pes amb el nou govern del PP. La presidenta, Luisa Fernanda Rudi, vol derogar la llei de llengües, amb aquest fals argument que no s'ha de protegir cap llengua, perquè només hi ha “modalitats locals”. La Institució Cultural de la Franja ha demanat empara a la Generalitat de Catalunya, segons informa David Marín.

ANDORRA
Andorra és l'únic estat on el català és oficial, i això permet que es pugui sentir la llengua a l'ONU –Andorra n'és membre de ple dret des del 1993–. Tot i això, el panorama de la llengua catalana al país pirinenc no és gaire esperançador, com admet el govern. Tot i que el gros de la població entén el català, la llengua més estesa és el castellà –un 43,4% de la població la té com a materna. També s'hi ha incrementat de manera notable el nombre d'immigrats portuguesos, i l'ús del seu idioma.

Arran d'aquest complex mosaic lingüístic, l'executiu andorrà promou campanyes a favor de la llengua oficial, que és majoritària a les institucions i la retolació, però no en els comerços. També impulsa l'ensenyament en català, sobretot des que el 1982 va crear l'Escola Andorrana.

ALGUER/ EL CARXE
L'Alguer és una ciutat de Sardenya, amb un 20% de catalanoparlants. L'Ajuntament va impulsar-hi l'oficialitat de la llengua, tot i que la presència que té en l'ensenyament és molt escassa. El govern italià tampoc s'ha preocupat mai de protegir-la.

D'altra banda, el Carxe és el nom d'una serra murciana a tocar del Vinalopó Mitjà, i hi viuen mig miler de persones que parlen català. L'administració no en reconeix l'oficialitat.

UNIÓ EUROPEA
Fa anys que s'organitzen campanyes perquè el català sigui oficial a la UE, però mai no han reeixit, tot i que hi ha catorze llengües oficials amb menys parlants. El govern espanyol sempre s'hi ha negat.

Ara s'ha posat en dubte la legalitat de l'etiquetatge en català.

CATALUNYA DEL NORD
L'ús del català a la Catalunya del Nord està sota mínims, tal com demostren les estadístiques oficials –només un 1% de la població el fa servir al carrer–. En l'ensenyament, un 20% de l'alumnat fa alguna assignatura en català. L'educació s'estableix en diversos models a l'escola pública o privada, ja sigui a través de la immersió lingüística o del model de línia bilingüe. L'escolarització en català fa 35 anys, i centres com ara La Bressola passen un anguniós tràngol per les retallades.

La Constitució francesa va aprovar el 2008 la consideració de les “llengües regionals”, entre les quals hi ha el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià, tot i que el govern no ha reconegut oficialment mai cap altra llengua que no sigui la francesa. Per tant, la modificació legal és una mesura simbòlica que no dóna més drets als catalanoparlants.

En el cantó més positiu, hi ha les institucions locals. El Consell General dels Pirineus Orientals va promoure el 2007 uns acords per defensar el català, i Perpinyà, el 2010, va reconèixer el català com la llengua històrica de la vila. En l'àmbit del principat de Catalunya, el PP també s'ha apuntat al carro dels retrets a aquest territori, i ha criticat els ajuts que la Generalitat destina a promoure-hi la cultura i l'ensenyament en català.

CATALUNYA
La sentència contra la carta catalana s'està convertint en una gota malaia per a Catalunya. Els magistrats del TC van anul·lar l'ús preferent del català a les administracions públiques i als mitjans de comunicació, i un dia rere l'altre es van notant cada cop més els seus devastadors efectes. El PP, amb la connivència de Ciutadans i del Defensor del Poble, burxa contínuament la ferida amb l'excusa que s'igualin els drets del català i el castellà. És per això que han recorregut contra algunes de les normes de l'Estatut que contenen aspectes que afavoreixen la utilització de la nostra llengua: la llei del cinema, la de consum i la dels nouvinguts. També s'ha portat la batalla als àmbits estrictament municipals, i es va arribar a anul·lar cautelarment el gros dels articles dels reglaments d'usos del català a l'Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida.

Però les envestides més doloroses han estat les sentències del Tribunal Suprem, que, seguint la resolució contra l'Estatut, van instar la Generalitat a fer del castellà “llengua vehicular de l'ensenyament, juntament amb el català”. Un atac frontal a la immersió lingüística, que funciona des dels anys 80. El govern ja va anunciar al seu moment que tot continuarà igual, i que el model no corre perill, perquè la sentència del TS només es referia a casos particulars.

Tot i això, els populars, continuen tensant la corda, i fa unes setmanes la seva presidenta, Alícia Sánchez-Camacho, va entrar una instància a Ensenyament perquè el seu fill pugui rebre “educació bilingüe”. La dirigent va estar acompanyada de l'associació Convivència Cívica, que fa anys que atia la suposada discriminació lingüística.

Informa: AVUI. 18 juliol 2011

    El 9 competirà amb la premsa esportiva en castellà, que guanya al quiosc per golejada.

El castellà guanya cada dia per golejada la premsa esportiva del país. Per capçaleres i per nombre d'exemplars. En un moment en què la presència del català ha fet un salt molt important en la premsa generalista, en l'esportiva es manté una clara situació de desequilibri. Però el dia 14 d'agost comença la remuntada.

El 9 Esportiu de Catalunya, l'únic diari d'esports pensat i escrit en català, arriba a tots els quioscos de Catalunya i a internet amb una oferta renovada, més potent, per competir amb la premsa esportiva escrita en castellà i de referents espanyols.

El 9 Esportiu en paper sortirà amb un mínim de 40 planes diàries, a tot color, i amb un disseny totalment renovat, al servei dels continguts i del projecte periodístic.

La nova maqueta està pensada per ressaltar les apostes informatives del dia, per facilitar la lectura en marcar-ne clarament els diferents nivells i se serveix del color per a la fotografia i la infografia, per ordenar les seccions i per classificar els diferents elements gràfics.

El 9 aprofitarà l'experiència acumulada i la notorietat adquirida d'ençà que va sortir al carrer el primer número, el gener del 2002, per aprofundir en el seu projecte de periodisme esportiu en català no només de llengua,sinó de referents.

Ha estat, i continuarà essent, una plataforma per informar i opinar sobre el que passa en l'àmbit esportiu a casa nostra i al món, des d'una òptica catalana. Per això tindrà com a pròpies les seleccions catalanes i en defensarà i en promourà el seu reconeixement internacional. Serà competitiu en la informació del dia a dia, però donarà prioritat a fer apostes informatives pròpies, originals, genuïnes. Farà periodisme esportiu de qualitat, en la forma i en el fons, fent un bon ús dels diferents gèneres periodístics.

El 9 s'estructurarà a partir de sis grans seccions: Opinió, Barça, Espanyol, Més Futbol, Futbol.cat i Més Esport. Tindrà, també, en ser una publicació independent, planes de serveis i de televisió.

La major textura amb què es presentarà el diari permetrà fer, a banda de la contraportada, quatre planes d'opinió viva, plural i molt lligada a l'actualitat: dues planes obrint la publicació i dues tancant-la.

L'àmplia cobertura informativa que dedicarà al Barça no anirà en detriment del seguiment de l'Espanyol, que tindrà una secció pròpia. I prestarà una atenció especial al futbol català, àmbit en què serà també referent.

Sota la capçalera de Més Esport s'aplegarà tota la informació poliesportiva d'aquí i d'arreu buscant l'equilibri entre el bon tractament dels grans esdeveniments mundials i la vida de les institucions, federacions i clubs catalans.

Avui mateix s'ha activat a la xarxa el bloc El9esportiunacional.cat per informar dia a dia de les novetats del diari fins a la seva sortida i recollir-hi, també, els suggeriments i comentaris dels lectors.

Informa: ELPUNT. 18 juliol 2011