Declaracions de l'indigne Artur Mas en la seva visita a València dient que el català i el valencià són dues llengües
"Tenint en compte que a València hi ha llengua pròpia, que és el valencià, com a Catalunya hi ha llengua pròpia, que és el català, té un cert sentit que si Catalunya té uns determinats múltiplex de canals de televisió, València també els reclami” va dir Mas després d'una reunió amb l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE).
I encara va afegir: "Quin sentit té que puguem veure televisions de gairebé tot el món si volem i que, per contra, no ens puguem mirar i entendre i escoltar entre dos territoris veïns i que parlem una llengua més o menys comú?".
València. Els genocides tanquen el cercle.
Amb aquests darrers atacs a la llengua catalana i, especialment amb el tancament de les emissions de TV3 a València, el procés colonitzador que es va iniciar fa sis segles, precisament amb la llengua i l’assimilació de les classes aristocràtiques catalanes als interessos castellans, està tancant el cercle d’una estratègia perfectament definida i curosament portada a terme. Una estratègia que té com a objectiu final l’assimilació i dissolució de la nació catalana dins de la Gran Castella, eufemísticament dita Espanya.
Aquesta estratègia s’ha desenvolupat en tres fases:
1- Una primera fase d’afebliment nacional, a partir del Compromís de Casp. La colonització va començar pels dos centres neuràlgics de la nació: la classe dirigent, i l’ànima de la nació, la llengua. I va continuar per l’apropiació il.legítima de la nostra història i la nostra cultura, i la cessió de la Catalunya del Nord als reis francesos.
Es va assimilar la noblesa catalana als interessos castellans i es va substituir la llengua catalana per la castellana a la vida de la cort, iniciant així un procés en què el prestigi lingüístic i cultural dins la nostra nació l’anà ocupant progressivament la llengua castellana.
2- Una fase de brutalitat física i legal, que tot haver-se iniciat i experimentat puntualment ja en el període anterior, esclatà i fou carta de naturalesa a partir de la desfeta del 1707-14, amb els Decrets de Nova Planta. Una desfeta que fou la conseqüència lògica i inevitable de la manca de classes dirigents fidels a la nació que havia engendrat el període anterior. La nació, sense un generalat que planifiqués una defensa unitària, es defensà anàrquicament, territori per territori i ciutat per ciutat, i inevitablement sucumbí. En aquesta fase els atacs i les prohibicions a la llengua foren implacables. I s’allarga fins la darrera guerra d’Espanya contra la nació catalana, on l’aferrissament de Franco contra la llengua, o sigui, contra el nostre signe d’identitat més clar, és expressió del llarg genocidi a què hem estat i, encara estem sotmesos. Un genocidi que en aquesta etapa començà a emprar l’arma predilecta dels colonitzadors: el procés de substitució demogràfica amb l’entrada d’onades immigratòries massives, que havien de servir com a força de xoc per a desintegrar una nació i una llengua afeblida i castigada.
En aquest període, els continus càstigs i humiliacions que van haver de suportar els catalans, van deformar el nostre caràcter col.lectiu llevant-li aquells trets més combatius i vitals, i dibuixant el català servil, conformista i disposat a justificar els seus botxins que és el prototip actual de gran part dels nostres connacionals.
3- A la tercera etapa, iniciada amb la llufa de la “transició”, l’amnèsia històrica que s’imposà i la disfressa democràtica amb què es vestí l’estat, serví als colonitzadors per bastir l’actual manipulació ideològica, imposar el bilingüisme, l’autèntica bomba activada per acabar el procés de substitució lingüística, i dotar-se de les seves armes modernes, no censurades per la comunitat internacional: els mitjans de comunicació i el Tribunal Constitucional, que els permet des de la legalitat cometre els abusos que els convenen.
La pretesa ignorància de l’existència d’aquest procés per part de tots els polítics que han exercit des de la transició ha legalitzat l’acció dels colonitzadors, dels traïdors i dels col.laboracionistes dins mateix de la nació catalana, fent-la veure com un “dret democràtic” a defensar el seu punt de vista, enlloc de denunciar-la com el què és realment: un genocidi en tota regla de la nació catalana.
S’evita des de qualsevol esfera de poder la referència a la colonització i al genocidi a tots nivells que s’està perpetrant, perquè això els deixaria en evidència i posaria en qüestió la impunitat democràtica amb què s’escuda la brutalitat dels colonitzadors i les claudicacions i genuflexions vergonyoses dels col.laboracionistes.
Però, aquesta obstinació a no voler dir les coses pel seu nom, no tant sols ha servit per armar els enemics de Catalunya, i els traïdors, sinó que també ha pervertit la possibilitat d’una resposta efectiva des de la societat civil, que en negar-se els arguments històrics que el concepte de colonització li forneix, ha caigut en la trampa que se li ha parat des de l’estat. Voler fer creure que hi ha els espanyols “bons”, que s’han identificat amb les esquerres, i els espanyols “dolents”, que, és clar, són el PP i afins. I aleshores es produeixen errors i cegueses tan greus com les que estan passant arran del tancament de TV3 a gran part de la nació. Com que s’han negat a verbalitzar la paraula colonització i a assumir que vivim un procés centenari orquestrat des de l’estat, on cada un dels seus braços juga el seu paper a la perfecció, carreguen els neulers contra els blaveros, i s’obliden que fou el partit socialista, exactament el discret Sr. Montilla, a la seva època de ministre, qui deixà les portes obertes als blaveros i cia, per fer el que ara estan fent.
Aquesta mateixa ceguesa converteix aquest actes genocides en tema de tertúlies on el dret de vida d’una nació i d’una llengua a casa seva, queda sotmès a la “sagrada” llei democràtica dels mai denominats”colonitzadors”. Valga’m Déu! Aquí per sobre de tot s’ha de ser demòcrata i justificar qualsevol abús, i crim comés per l’estat mentre es faci emparat en la “seva” llei.
Sí, estem vivint les etapes finals del procés colonitzador que ha fet d’una nació gran, poderosa i respectada com era la Catalunya del s.XV, unes provincietes tristes i desvitalitzades en avançat estat d’assimilació. I l’única possibilitat real d’aturar el procés i revertir-lo, de restituir-nos allò que ens correspon a través de la Independència, encara és titllat per molts com el caprici d’uns catalanets enfadats perquè la butxaca no els sona. I això, perquè des de les files independentistes encara no s’ha trobat, majoritàriament, la força per verbalitzar la paraula colonització, ni per acusar de genocides els estats que ens estan matant, ni per assenyalar i dir els noms i els cognoms de colonitzadors, traïdors i col.laboracionistes.
Si de veritat ens en volem sortir, i no acabar cremats en actituds resistencialistes que no porten enlloc, ara és l’hora de posar-nos drets i començar a dir les coses pel seu nom i a dir els noms dels qui han atemptat i atempten contra la nació catalana. Apropiar-nos dels arguments històrics que ens calen i desemmascarar els grans “demòcrates” és el pas necessari per caminar amb garanties cap a la independència, l’únic camí digne per a la nació catalana.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció
19 febrer 2011
Els Estats Units defensen la immersió lingüística catalana
Els Estats Units han defensat la immersió lingüística catalana en l'informe anual sobre els drets humans del 2010. El departament d'Estat nord-americà considera que "hi ha hagut casos en què els catalanoparlants han expressat preocupació pel fet que la llengua catalana no rebés el mateix tracte de favor".
En aquest sentit, posen de manifest que "tant el govern anterior com l´actual han defensat el model educatiu existent i sostenen que la decisió -del Tribunal Suprem, que declara l´espanyol llengua vehicular- es refereix a tres casos concrets i que no cal canviar la política lingüística catalana. Els líders catalans favorables a l'actual model d'immersió afirmen que els alumnes arriben a tenir el mateix nivell de coneixement del català i de l'espanyol”.
Per últim, sobre els examens de català per a professors universitaris, resalten que “el decret permet que les universitats eximeixin d´aquest requisit el personal de recerca de dedicació exclusiva o els professors que ensenyen en una llengua estrangera. Per no deixar-se perdre professors amb talent, les universitats poden, en alguns casos, ajornar l´examen per un període de fins a dos anys després de la data de contractació efectiva".
El Canigó, la flama de la fidelitat
