"Ens equivoquem greument si ens pensem que el setge a la llengua, fora del Principat, no és cosa nostra"

Crec que el president de Catalunya, Artur Mas, hauria de viatjar a Mallorca per entrevistar-se amb Jaume Bonet i Tomeu Amengual, els jubilats que han recorregut a una vaga de fam per defensar la llengua catalana. Una llengua que el govern balear de José Ramón Bauzà intenta anorrear fins a convertir-la en residual. Recordem que amb l’arribada del Partit Popular al govern de les Illes, el català, tot i ser la llengua pròpia del país, ha deixat de ser un requisit per treballar a la funció pública i ha passat a ser un simple mèrit. L’espanyol sí que és obligatori, però el català no. Això, evidentment, és un acte de violència tan brutal i inadmissible que tots els mitjans de comunicació n’haurien d’anar plens, denunciant-ho i despertant la societat. N’hi ha que han trigat un mes a donar-li rellevància. Però ja sabem que la missió dels nostres grans mitjans de comunicació no és despertar els catalans, sinó adormir-los. Fer-los creure que no passa res, que tot va bé, que la presó on viuen té unes parets ben maques i que encara que la llengua mori a les Illes, als principatins no els mancarà el plat a taula. El cert, però, és que cal ser molt indolent per creure que els atacs que rep el català a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent no afecten Catalunya i que posar-hi un reflector ben potent al damunt seria una ingerència en afers aliens.

Ens equivoquem greument si ens pensem que el setge a la llengua, fora del Principat, no és cosa nostra. I tant que ho és! Els afers lingüístics de les Illes són els nostres afers, i una manera de situar aquesta qüestió en primera plana informativa i de torpedinar el genocidi lingüístic del govern balear és que el president Mas agafi un avió, viatgi a Mallorca i visiti Jaume Bonet i Tomeu Amengual tot interesant-se per la seva salut i per la situació d’asfíxia que la llengua està patint en aquelles terres. És ben segur que el PP –especialment el PP balear– traurà foc pels queixals en veure’s il•luminat per un reflector tan potent com aquest –no hi ha res que el maquiavèl•lic odiï més que la llum–, però el president de Catalunya no pot romandre indiferent davant d’una agressió tan perversa i anihiladora. No s’entendria que mentre la Confederació d’Educadors del continent americà se solidaritza amb els vaguistes defensors de la nostra llengua, el president català guardi silenci i miri a una altra banda. I, per prendre’n consciència, només cal respondre aquestes dues preguntes: la llengua que parla el president Mas no és la mateixa que la que parlen Jaume Bonet i Tomeu Amengual? Aleshores, per què les agressions que està rebent aquesta llengua a les Illes no haurien de merèixer l’interès i l’atenció de la figura institucional més rellevant dels Països Catalans? Crec que aquesta figura té el deure de crear consciència i de fer costat a aquelles persones que humilment, allà on sigui, no dubten a arriscar el més preuat que tenen, que és la seva vida, en defensa de la llengua, de la identitat i de la dignitat del poble català. Si us plau, president Mas, aneu a Mallorca.

 

Víctor Alexandre. Dimecres, 28 de Març de 2012

ElSinglardigital.cat

"En aquests moments, Espanya esmola les seves eines per consumar el genocidi de la llengua catalana"

És molt greu el que està passant al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent amb la llengua catalana. Molt greu. Però a mi encara em sembla més greu la indiferència amb què s’ho agafen les autoritats del Principat. Deuen pensar el mateix que pensa Europa quan anem a Brussel·les a exclamar-nos de les agressions espanyoles que patim, que es tracta d’un afer intern de l’Estat espanyol. Deuen considerar que l’operació del Partit Popular, d’esborrar definitivament la llengua catalana del País Valencià, de les Illes i de la Franja, és un afer intern d’aquelles terres i que no ens hi hem d’immiscir. En ambdós casos és un greu error, tanmateix. S’equivoca Europa i s’equivoquen els nostres governants amb aquesta indiferència, perquè el desistiment de responsabilitats davant d’una agressió no n’evita els efectes. I l’intent, per part d’Espanya, d’aconseguir al segle XXI allò que no va poder aconseguir al segle XVIII, afectarà Europa sigui quin sigui el resultat. Negativament, en cas que Espanya aconsegueixi anorrear Catalunya, perquè desapareixerà un patrimoni cultural mil•lenari, i positivament, en cas que Catalunya se’n surti, perquè la consecució d’un Estat català voldrà dir que hi ha hagut un poble europeu que ha recuperat la seva llibertat.

En aquests moments, Espanya esmola les seves eines per consumar el genocidi de la llengua catalana. Ho fa al País Valencià, eliminant escoles de línia en llengua catalana –a Alacant, per exemple, ara fa tres cursos, ja només deu dels cinquanta-set centres públics i només un dels trenta-tres concertats tenien línies en aquesta llengua. A la Franja de Ponent, per decisió del govern aragonès, la llengua catalana deixa de dir-se “català i passa a dir-se “modalitat lingüística”, es fixa la titularitat de l’espanyol com a única llengua oficial, s’eliminen les acadèmies de català i s’impossibilita que els ciutadans puguin adreçar-se en català a l’administració, ja sigui oralment o per escrit. I pel que fa a les Illes, per decisió del govern balear, el català deixa de ser un requisit per treballar a la funció pública i passa a ser un simple “mèrit”. Diu el seu president, José Ramón Bauzà, que ho fan perquè el català “no sigui un obstacle que impedeixi l’accés de persones que superin les proves amb més nivell”. Quin cinisme. Primer van arribar a les Illes i van imposar-hi la llengua espanyola, després van perseguir la llengua catalana i els qui la defensaven i, finalment, ara que ja li tenen el peu al coll, la satanitzen qualificant-la d’“obstacle”. La llengua catalana, per tant, no és una llengua, és un “obstacle”. I qui vol obstacles en el camí de la vida, oi?

Davant d’aquesta violència ferotge, uns jubilats de Mallorca –Jaume Bonet i Moll, Bartomeu Amengual i Josep Company– estan fent vaga de fam. Jo no sé si se’n sortiran, perquè la seva mort per aquesta causa no crec que amoïni gaire el nacionalisme espanyol. Però cal que tinguin el suport del Principat no sols com a defensors de la nostra llengua, sinó, sobretot, com a defensors de la nostra dignitat col•lectiva. La pregunta és: el nostre govern no té res a dir sobre el fet que en ple segle XXI, gairebé quaranta anys després de la mort d’en Franco, la llengua catalana hagi de ser defensada amb vagues de fam? No l’amoïna gens, això? No hi té res a dir? No hi té res a fer? Jo crec que sí. Jo crec que aquest odi i aquesta violència contra el nostre poble són motiu més que suficient per aïllar el Partit Popular. I perquè això sigui possible cal que el govern de Convergència i Unió no formalitzi cap més pacte amb una formació política l’objectiu prioritari de la qual és l’anorreament de la nació catalana i el genocidi de la seva llengua. Tenim territoris o espais vitals diferents, és cert, però som un sol cos. Pensar que Catalunya pot viure al marge del que passa a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent és tan ingenu com considerar que els habitants d’una casa poden viure al marge del que passa a les seves habitacions.

 

Víctor Alexandre. 20 març 2012

El Singulardigital.cat

Després de la interlocutòria del TSJC del 8 de març. cal una breu guia per entendre la situació en la que queda l'Escola en Català.

Veureu com ara cal continuar treballant per blindar per Llei el català a l'escola com a única llengua vehicular i haurem de pressionar al Tribunal Suprem perquè no sentenciï la fi de la immersió lingüística.

Podeu fer-vos voluntaris per recollir signatures a www.escolaencatala.cat i enviar-nos els plecs omplerts a Escola en Català (Apartat de Correus núm. 85 CP 08080 Barcelona). Per més informació info@escolaencatala.cat.

 

GUIA RÀPIDA PER ENTENDRE LA SITUACIÓ DEL CATALÀ A L'ESCOLA

1. És cert que la interlocutòria del 8 de març del TSJC permet continuar amb la immersió lingüística amb el català com a única llengua vehicular?

NOMÉS TEMPORALMENT. En la seva interlocutòria el TSJC s’ha inhibit i no dictamina sobre aquesta qüestió que remet al Tribunal Suprem (TS). “el Tribunal Supremo podrá hacerlo al conocer, en su caso, los pronunciamientos que en esta pieza de ejecución se formulen”.

El sistema d’immersió lingüística continua vigent fins que es pronunciï el TS en els propers mesos. A partir d’aquell moment la immersió dependrà del què dictamini el TS i de si el Govern de la Generalitat acata o no una probable sentència negativa.

2. Quin perill comporta la interlocutòria del TSJC del 8 de març?

Reconeix el dret dels tres demandants a rebre ensenyament en castellà (la interlocutòria no especifica la forma ni el com s’ha de procedir). Ara bé, obre la porta a que d’altres pares ho sol·licitin per via judicial. Hem d’exigir a la Generalitat que, arribat el cas, no acati imposicions judicials, i a les aules d’aquests alumnes tampoc s’introdueixi el castellà com a llengua vehicular i no es segregui a cap alumne per raó de llengua.

3. Quines sentències estan vigents que ordenen acabar amb el model d'èxit que suposa la immersió lingüística en català?
El Tribunal Suprem ha dictat ja 5 sentències on ordena que en els propers mesos la llengua espanyola sigui “reintroducida” com a “lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán”, amb l’objectiu que “ambas lenguas cooficiales deberían ser vehiculares en la misma proporción”. Aquestes sentències són les que ara executava el TSJC (que s’ha inhibit) i que ara executarà el propi TS.

4. La immersió lingüística en català està blindada per la LEC (Llei d’Educació de Catalunya)?
NO. L’actual Llei d’Educació de Catalunya no blinda el català com a única llengua vehicular a l’ensenyament. La LEC només estableix de forma ambigua que “El català és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular ...”, cosa que no exclou a l’espanyol la condició també de llengua vehicular tal i com ordena el TS i va sentenciar el Tribunal Constitucional contra l’Estatut.

5. És cert com diu la consellera Irene Rigau que ens trobem davant d'una victòria del Parlament de Catalunya?

NO. La consellera Rigau entén que el model queda blindat per la LEC, però això no és així. La LEC no atorga al català la condició d'única llengua vehicular i obre la porta al castellà. A més, la LEC està recorreguda al Tribunal Constitucional pel PP i el més probable és que passi pel sedàs de la nova doctrina constitucional fruït de la sentència contra l'Estatut.

6. De qui ha estat l'èxit que el TSJC s'hagi inhibit de resoldre sobre el model d'immersió lingüística?
TEU I DE TOTES I TOTS. Per participar a la concentració davant la seu del TSJC el passat 12 de febrer amb 5000 persones més, i per haver enviat 58.500 persones un correu electrònic adreçat a tots i cadascun dels magistrats del TSJC sol·licitant-los que no sentenciessin contra la immersió en català.

7. Per què s'ha arribat on estem?

Perquè la consellera Rigau no va formular recurs d'empara al Tribunal Constitucional quan es van publicar les 5 sentències del Suprem. De fet, en roda de premsa, no va saber justificar perquè no ho va fer. Això suposa que la Generalitat va acceptar, de facto, el contingut de les sentències del Suprem.

8. I ara què hem de fer?

La pressió popular al TSJC i a cadascun dels seus magistrats ha impedit als jutges acabar (per ara) amb la immersió lingüística. Ara caldrà exercir la mateixa pressió cap al Tribunal Suprem i continuar recollint desenes de milers de signatures per aprovar la Llei al Parlament que blindi el català com a única llengua oficial.

9. Què podem fer els catalans per defensar l'escola en català?

La decisió sobre la llengua vehicular a l'escola l'ha de prendre el poble de Catalunya i els seus representants al Parlament i no els jutges espanyols. Hem de continuar donant suport a la comunitat educativa catalana i impulsant mobilitzacions en suport del model d'immersió lingüística. També hem d’impulsar una Llei al Parlament que blindi l’escola en català.

10. El compromís d'Escola en Català: blindar el català per llei

Només una Llei que explícitament reconegui el català com a única llengua vehicular de l’ensenyament empenyerà al Govern de la Generalitat a no acatar les sentències judicials, perquè es podrà emparar en la Llei del Parlament de Catalunya. Per tot això, continuarem recollint milers signatures per blindar per llei el català com a única llengua vehicular i evitar així les pretensions del Regne d'Espanya d'acabar amb la immersió lingüística i el model d'escola
catalana que tots volem.

Associació Escola en Català
NIF G-65712549
Apartat de Correus 85 - 08080 Barcelona
Telèfon 681 243 025
info@escolaencatala.cat
http://www.escolaencatala.cat

La independència és un pas imprescindible però no suficient per a garantir la nostra descolonització.

Una independència que no avali el retorn de la plenitud de la nostra ànima nacional, la llengua, representaria un autèntic fracàs, perquè negaria la nostra plenitud.

El tema de la llengua està immers en una confusió i una manipulació volgudament provocada. Les veus afaiçonades per segles de submissió, massa comunes tristament en els ambients catalanistes i fins i tot independentistes, es fan ressò d’un discurs imposat subtilment pels nostres colonitzadors que podreix la possibilitat de restituir la justícia històrica, imprescindible per treure’ns de sobre el llast de corrupció de tants segles, i fa impossible la consecució de la plenitud lingüística que ens correspon.

Aquest discurs posat en circulació per tot l’espectre polític dels nostres colonitzadors consisteix a maquillar el dret de conquesta, brutalment emprat contra la nostra llengua, amb l’eufemisme dels “drets individuals” dels qui estant aquí, però sense la més mínima voluntat d’esdevenir d’aquí, continuen entestats a fer el que han estat fent durant segles: destruir la llengua catalana, tot reduint-la a una mera anècdota. Els nostres colonitzadors saben que la independència és imparable. El seu objectiu ara és que la nació catalana malgrat tenir estatus polític propi continuï sent un apèndix cultural, lingüístic, mental i de caràcter de l’antiga metròpolis. Aquesta haurà estat, si ho permetem, la seva autèntica victòria, perquè en desaparèixer l’ànima de la nació catalana, el nou estat ja no serà un estat català, sinó un estat satèl·lit d’Espanya.

Per assolir això, saben que han d’atacar amb encert el punt neuràlgic de la nostra manera de ser: la llengua. I ho fan amb el que el pensador Ken Wilber ha encunyat amb el nom de “fal·làcia pre-post”, o sigui fan passar per un model “evolucionat” allò que és realment una “involució”, ja que tot embolcallant el seu discurs amb un llenguatge de tolerància, estan aconseguint, de facto, la destrucció de la llengua de la nació sotmesa.

Ells saben que una llengua per ser viva ha d’acomplir dues condicions:

- ser necessària al seu territori.
- ser genuïna, rica i amb caràcter.

L’incompliment de qualsevol d’aquests dos punts condemna una llengua a la seva lenta, però irremissible desaparició. I precisament aquests dos principis són atacats amb el bilingüisme, que fa innecessari el català dins del seu territori natural, i amb la hibridació del català, l’anomenat catanyol, que preconitza la progressiva substitució de lèxic, expressions i estructures sintàctiques pròpies per calcs del castellà.

Aquesta “fal·làcia pre-post”, d’acord amb el designis dels seus creadors, està actuant com un autèntic virus que s’ha infiltrat amb virulència dins del cos de la nostra nació, i no només ha dictat les praxis polítiques en l’àmbit lingüístic dels últims decennis, sinó que està contaminant i infectant les ments d’aquells catalans més febles, ingenus i porucs, que tot i anomenar-se independentistes, estan fent costat a aquestes pràctiques lingüístiques, proposant-les com a models per al futur estat català.

Aquestes actituds posen en evidència que la qualitat mental que aquest virus ha produït en alguns dels nostres compatriotes està fent la feina a què estava destinat: que siguin els mateixos catalans els qui enterrin la seva ànima.

Aquests ingenus, diuen desitjar una Catalunya lliure, però emboirats pel virus de la demagògia i per una falsa percepció de la convivència i la pau entesa com una contínua claudicació i acceptació de la situació que han generat centúries d’opressió i colonització, estan disposats a renegar de l’heretat que els ha estat encomanada, i llençant-la inconscientment per la finestra, com aquell que llença un pellingot, preconitzen per al futur estat català:

- Que el català tingui cooficialitat amb el castellà i el francès.
- Que en lloc del català, institucionalitzem el catanyol, un híbrid desvitalitzat.

Els defensors d’aquestes tesis, demostrant l’obnubilació del seu pensament, ignoren una implacable llei universal que postula que tot allò que no és necessari acaba desapareixent, i encara gosen dir que de la implantació d’aquests dos punts en sorgirà una realitat lingüística que superarà l’absoluta fragilitat actual del català. Pretenen fer-nos creure que aplicant encara més intensament la mateixa praxis amarada d’esperit colonitzador, el país es descolonitzarà!!!

Qui mira la pròpia realitat nacional a través dels ulls dels seus colonitzadors fa evident la seva incapacitat per desprendre’s de l’ànima d’esclau que han forjat tants segles de submissió.

Qui accepta, sense qüestionar-los, els resultats de la colonització que han generat la situació lingüística actual, i està disposat a malbaratar la seva ànima nacional per un híbrid sense suc ni bruc, demostra una incapacitat malaltissa per estimar la pròpia manera de ser i per ressonar amb la seva ànima col·lectiva, perquè estimar genuïnament i sincera la pròpia idiosincràsia com a poble, és atribut de l’ànima, i condició indispensable per a discernir l’esperit que batega dins de cada nació.

Aquesta incapacitat d’estimar i portar a la plenitud la nostra manera de ser col·lectiva és el camí segur per quedar desposseïts del tot, perquè només “a aquell que té (reconeix el sagrat valor del què és), li serà donat, i al qui no té, fins el poc que té li serà pres”.

La qüestió que es dilucida a l’entorn de la llengua és la de decidir si volem un país amb la personalitat lingüística que li correspon, o si acceptem la nostra hibridació, filla borda de la colonització. Hem de decidir si ens resignem a fer de la nostra ànima nacional una ventafocs grisa i descolorida, que restarà sempre als fogons de la nostra nació, ni reconeguda ni estimada, o reivindiquem la rica, genuïna i creativa llengua que ens han llegat els nostres avantpassats, i tot situant-la al centre de la nostra vida col·lectiva, li retornem la seva plenitud i li garantim el seu lloc en el món.

La garantia de futur per als pobles, com per a les persones, passa per assolir nivells cada vegada més profunds d’individuació, o sigui, de personalitat, conformada directament pel caràcter que s’expressa en la llengua de cada poble.

Els pobles que ho entenguin i treballin en aquest sentit seran referents per a la humanitat sencera. Els que renunciïn a la seva personalitat esdevindran meres ombres en el concert de les nacions, per molt estatus polític independent de què gaudeixin.

És això el que volem per a la nostra estimada pàtria? Perquè aquest és el camí que ens preparen totes aquestes veus que defensen una llengua híbrida feta de pedaços de les llengües amb què hem conviscut- forçats- durant segles.

Cap país lliure i amb personalitat lingüística acceptaria un bunyol com aquest, perquè els homes i els pobles lliures, no només políticament sinó també mentalment, saben que el futur no és dels que toleren l’afebliment que suposa la despersonalització, sinó dels que aprofundeixen en la pròpia manera de ser, i ocupant el lloc que els correspon, es fan respectar, tot respectant els altres.

No és convertint-nos en una sopa aigualida que guanyarem el nostre futur i el respecte de les altres nacions, sinó esdevenint el vi saborós que estem cridats a ser.

Si el model lingüístic que proposa la cooficialitat del castellà, francès i del catanyol com a llengües de la futura Catalunya lliure s’acabés imposant representaria un error històric més greu que el del Compromís de Casp perquè hibridaria el català i, en situar-lo al mateix nivell legal que el castellà i el francès, en provocaria inexorablement la seva desaparició. I l’executor en seria, irònicament, la Catalunya lliure per la qual treballem.

Aquest és el futur, o més precisament, la manca de futur a què condemnen el català totes aquestes propostes que pretenen passar per “innovadores “ i “tolerants”. La prova del cotó fluix consisteix a preguntar-se si hi ha cap poble no colonitzat que accepti la desintegració de la seva llengua com a signe d’evolució. Els anglesos titllarien aquestes propostes de “disgusting, demagogical shit” si algú les gosés plantejar per a la seva estimada llengua anglesa, perquè ells, uns mestres en aquest àmbit, saben que per garantir la vitalitat i la universalitat d’una llengua se li ha de salvaguardar el caràcter i la personalitat, fer-la ser, en definitiva, genuïnament original i, sobretot, garantir-n’hi la primacia a la seva nació.

Tenim davant nostre el repte de la descolonització. La independència política n’és només el primer pas imprescindible, però la tasca que cal fer va molt més enllà del mer alliberament polític.

Cal retornar-nos la llibertat i la plenitud, i això implica com a tasca prioritària desenterrar la nostra ànima nacional del racó on l’han condemnada tants segles de menyspreu i negligència. La llengua serà el paràmetre més evident del reeiximent del procés de descolonització o del seu fracàs.

Els qui no tenen clar que l’objectiu final és la descolonització, i empesos per la desídia, la comoditat o la ingenuïtat patològica, estan disposats a qualsevol renúncia, per fonamental que sigui, a fi d’eludir el conflicte, estan treballant, en siguin conscients o no, al servei dels qui ens tenen amorrats al piló i que volen impedir la plenitud de la nostra llengua fins i tot en la Catalunya políticament lliure que saben inevitable.

Permetrem que els que menyspreen amb tanta inconsciència l’ànima del nostre poble dirigeixin el timó de la independència, i arruïnin la possibilitat de la Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa que tants anhelem?

 

19 març 2009
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Envia per correu electrònic BlogThis! Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook