La directora de Televisió de Catalunya reivindica el model de televisió pública.

Mònica Terribas ha publicat l'article 'TV3: volem un mirall trencat?' a la web de TV3 com a resposta a les constants crítiques a Televisió de Catalunya per part de sectors empresarials espanyols i després d'unes polèmiques declaracions de Duran i Lleida on aquest anunciava més retallades al servei públic televisiu. A l'article la directora de TV3 denuncia interessos privats contra aquesta televisió: 'en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d'esquerdar una eina de país i els valors que representa.'

En l'article, publicat a la web del 324.cat, la directora defensa que estalviar no ha impedit fer una millor oferta:' Hem reduït la producció de programes propis o en col·laboració amb el sector audiovisual, renegociat a la baixa els seus costos, hem comprat menys produccions estrangeres, hem disminuït les inversions tecnològiques, i hem eliminat societats i càrrecs directius per reduir la nostra estructura empresarial. Això, però, no ens ha impedit donar als nens un canal propi en català, dedicar a la cultura i al documental més hores d'emissió que mai, obrir espais de debat social i de reflexió, donar més atenció a col·lectius, interessos i esports minoritaris, rendibilitzar els drets esportius i disminuir-ne els costos amb noves negociacions de cara al futur'.

Funció social: 20% de televisió en català

La part més incisiva de l'article denúncia interessos privats que volen debilitar la televisió de Catalunya:'En aquests moments, el servei públic que fem el volen posar en el punt de mira. És fàcil perquè és l'aparador més potent que tenim del país, eina fonamental de cohesió social, territorial i expressió de la nostra realitat nacional, però també competidor en català dels grups mediàtics privats, principalment espanyols, que ara fan menys beneficis que abans, sense deixar de guanyar molts diners. Aquests operadors, no contents d'haver aconseguit que la nova llei de l'audiovisual espanyola disminueixi els recursos i la competitivitat del servei públic de TVE, i també del nostre, ara fan pressió per debilitar-nos encara més amb l'argument de la crisi. Però fóra bo que no confonguéssim els interessos privats amb la realitat. Aquest rerefons existeix, i val la pena recordar-lo quan, des de determinats mitjans o plataformes d'opinió, només s'assenyala el cost del servei públic i no es parla mai de la funció social que complim. No són accents innocents els que s'omplen la boca de xifres –encara que siguin falses–'

TV3 motor de la indústria audiovisual

Terribas recorda i reivindica la funció social de Televisió de Catalunya pel que fa a la llengua, als valors i a la cultura: ' Ho fem perquè és la nostra funció, perquè hi creiem i perquè som un servei públic bolcat en la nostra realitat social, cultural i econòmica. Per això, hem batallat per fer més hores d'emissió en llengua catalana: ara mateix, els nostres canals concentren gairebé el 20% de l'audiència televisiva del nostre país. La resta és majoritàriament consum en castellà'.Però també destaca el paper de Televisió de Catalunya com a motor de la indústria audiovisual: ' Callen que un terç de la inversió del nostre servei va a parar directament a la creació de llocs de treball del sector privat audiovisual, fort en el nostre país i amb molt de talent, a través del cinema, els documentals, l'animació, les productores de continguts i de serveis, els distribuïdors independents, els estudis de doblatge i tants altres àmbits que depenen de la nostra força davant d'altres mercats. Som i continuarem sent el motor de la indústria audiovisual catalana, per encàrrec del Parlament de Catalunya, i impulsors de la nostra cultura i la nostra llengua a través dels màxims canals possibles'

Servei a la societat

Al llarg de tot l'article Mònica Terribas fa pinya amb els professionals i també amb les empreses del sector i explica els esforços per fer més  amb menys i la voluntat de seguir-ho fent: 'Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d'austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei. Els anys que tenim al davant ens permetran repensar com treballem per adaptar-nos a una nova etapa, en la qual menys recursos han de crear més continguts i difondre'ls a través de totes les plataformes possibles. És la nostra obligació trobar camins alternatius als quals hem tingut fins ara, per evitar fer marrada, i ho farem des del criteri de servei a la societat i a la qualitat que fan possible els nostres professionals'

Vilaweb. 25 novembre 2011.

Article publicat al diari El Punt Avui el 21 d’octubre del 2011

“No podem, des de l'Ajuntament, canviar ni la llei ni la constitució franceses” afirma Jaume Roure, el regidor municipal encarregat dels afers catalans a Perpinyà, que va ser elegit dimecres president del Comitè Consultiu pel Català de la capital nord-catalana. Com a vicepresidents hi haurà Brice Lafontaine, secretari general del partit Unitat Catalana i Aminda Queralt tinent d'alcalde de la ciutat.

En la primera reunió d'aquest comitè format per onze regidors de l'ajuntament i onze representants d'associacions culturals i cíviques, es van examinar les conclusions de la jornada Perpinyà la catalana... més que mai! que es va celebrar el 24 de setembre.

La primera mesura que es farà efectiva els propers dies serà, segons Roure “l'adopció del domini .cat per al web de Perpinyà”. El professor i activista cultural Alà Baylac-Ferrer, membre del comitè, ha estat encarregat d'elaborar “un pla de política lingüística municipal” segons el vicepresident Lafontaine. Un cop adoptat pel comitè aquest pla serà presentat al ple municipal. Lafontaine explica que el pla “ha de ser, com a mínim, vigent fins les properes eleccions el 2014”.

Roure aclareix que “només tractarem els temes que siguin competència de l'ajuntament, però podem ser pioners en àmbits com l'ensenyament del català i ampliar les dues mil hores que actualment ja oferim a les escoles”.

L'experta del European Charter for Regional or Minority Languages, Simone Klinge Foto: ACN

"La situació de la llengua catalana no té precedents a Europa". Aquesta és l'opinió de Simone Klinge, membre de l'European Charter for Regional or Minority Languages, un organisme que té l'objectiu de "protegir i promoure llengües regionals o minoritàries com un aspecte amenaçat del patrimoni cultural d'Europa". Segons Klinge, el català representa "una història d'èxit única des del punt de vista de la revitalització i la promoció". "Totes les llengües minoritàries són úniques, però el català està en una situació excepcional. És una llengua molt forta", defensa Klinge, que admet que si Catalunya fos independent, el català ja no entraria en l'àmbit de treball de l'organisme europeu.

"El català és una llengua excepcional en comparació amb altres llengües minoritàries i regionals d'Europa", assegura Klinge. De fet, l'experta precisa que la llengua pròpia de Catalunya és "la més parlada" de totes les minoritàries d'Europa. Segons aquesta representant del European Charter for Regional or Minority Languages, el català és una "llengua molt vital" a Catalunya perquè es pot utilitzar "a gairebé tots els dominis de la vida pública". Amb tot, alerta que encara hi ha reptes, com la seva "presència dèbil en el camp de la justícia" i en l'administració de l'Estat a Catalunya.

Segons Klinge, el català té una bona salut perquè, entre d'altres raons, "es parla en àrees urbanes, mentre que altres llengües regionals o minoritàries majoritàriament es parlen al camp". De fet, la situació de la llengua catalana "és diferent" perquè també rep el suport de "l'èlit intel·lectual i política" del país, un element que "augmenta el prestigi i l'estatus de la llengua, i demostra que és desitjable parlar-la i aprendre-la".

L'organisme de Klinge treballa amb llengües minoritàries o regionals, una definició complicada i que desperta "problemes", especialment en casos com el del català, que "sense cap mena de dubte", té més parlants que algunes de les llengües oficials de la Unió Europea. "El català és una llengua protegida per l'organisme perquè entra dins de la nostra pròpia definició d'una llengua regional o minoritària, que es basa en el nombre de parlants en relació amb tota la població d'un estat, i no en termes globals".

En aquest sentit, si Catalunya fos independent, "el català es consideraria llengua majoritària" i en tot cas l'organisme hauria d'analitzar quin rol s'atorgaria al castellà, a l'aranès o fins i tot als parlants de llengües com l'àrab, que ja entren en el radar de protecció del Charter dins de l'Estat espanyol. "Però tot això són només hipòtesis", explica Klinge, que creu que Catalunya hauria d'estudiar si, per exemple "donaria estatus co-oficial al castellà". Amb tot, apunta que tenir un estat propi no garanteix que una llengua deixi d'estar "amenaçada", tal i com demostren alguns dels nous països sorgits de l'antiga Unió Soviètica o la mateixa Irlanda. És més, el català probablement no desapareixeria del radar del Charter perquè es protegiria com a llengua minoritària en les altres zones de l'Estat espanyol on es parla.

La immersió lingüística
Simon Klinge remarca que el comitè d'experts de l'European Charter for Regional or Minority Languages està elaborant el nou informe sobre la situació de les llengües minoritàries dins de l'Estat espanyol. Normalment, diu Klinge, "el comitè d'experts ha felicitat Espanya per l'alt reconeixement i el grau de protecció que s'ofereix en principi a les llengües regionals i minoritàries". Amb tot, qüestions com el debat sobre la immersió lingüística o el de la tercera hora en castellà només formaran part de les conclusions del nou informe, previst per la primavera del 2012.

Klinge explica que el comitè d'experts del Charter, en principi no preveu en la seva Carta l'ensenyament en català obligatori per a tots els alumnes, només pels pares que així ho volen. Amb tot, precisa que qüestions com els beneficis socials del model català actual i "el debat" que es viu ara mateix a Catalunya arran de les interlocutòries sobre la immersió lingüística s'analitzaran "en detall pel comitè d'experts" en el seu nou text.

En el seu darrer informe, del 2008, el comitè d'experts va assegurar que hi va haver "clars progressos" en l'ús del català com a llengua vehicular en l'educació primària a Catalunya, tot i que la situació no es veia tant favorablement a secundària perquè "la compartimentació d'assignatures no sempre assegura l'ús del català com a llengua vehicular per l'ensenyament d'una assignatura". En aquest sentit, s'interpretava que hi havia assignatures que s'ensenyaven en castellà. En general, però, es va concloure que l'ús del català a l'educació estava "estès uniformement" per Catalunya.

Article publicat a Nació Digital el 21 d’octubre del 2011

La interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia ordena a la Generalitat a fer del castellà llengua vehicular a l'escola abans de dos mesos.

La xarxa ja reacciona a l'ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que dóna dos mesos de termini a la Generalitat perquè apliqui les mesures necessàries perquè el castellà sigui llengua vehicular a l'escola. Les etiquetes#somescola i #jonoacato circulen amb rapidesa amb proclames de docents que es declaren objectors i que no accepten acatar cap sentència del Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem o el TSJC.

La plataforma Somescola.cat refusa la interlocutòria del TSJC i lamenta que 'la justícia continuï avalant i donant cobertura a la persecució que un reduït nombre d’individus du a terme contra el model lingüístic escolar al nostre país'. En aquest sentit, Somescola.cat denuncia 'l’actitud antidemocràtica i de manca de respecte d’aquest grup minoritari respecte el consens assolit per les grans majories socials en matèria de política lingüística'.

Somescola.cat espera que el govern català no faci ni un pas enrera en la defensa del català com a llengua vehicular a l’escola i li demana que no cedeixi a la pressió política i judicial espanyola.

Vilaweb. Dissabte 3 setembre 2011

No fa gaire que s’ha publicat l’informe Coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, i, de les dades que conté, obtingudes a partir de 33.000 enquestes, els promotors han volgut destacar-ne que «el català està en una dinàmica positiva» perquè, dels resultats, sembla que es desprèn que el 39,4% dels
ciutadans de Catalunya l’identifica com «la seva llengua», mentre que només un 35% reconeix tenir-lo com a llengua inicial (aquella que s’ha après a casa de petit). Això voldria dir que hi ha un 4,4% dels enquestats que, sense tenir-la com a llengua inicial, han decidit adoptar-la com «la seva llengua» i, sobre aquesta base, es podria suposar que, efectivament, el català resulta atractiu per a un percentatge de persones que se suposen susceptibles de considerar que la seva llengua és una altra.

Permeteu-me, però, que em miri els mateixos resultats des de la riba contrària. Resulta que, consultant les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, puc deduir que, de la població que vivia al nostre país el mateix any de l’informe, havia nascut a Catalunya el 62,7%, cosa que, en un país normal, implicaria que la pràctica totalitat d’aquesta franja de població o, considerant l’existència d’immigrants integrats, fins i tot una proporció més gran hauria d’identificar la llengua del país com «la seva llengua». Tanmateix, resulta que només hi donen aquesta consideració el 39,4% esmentat, cosa que vol dir que hi ha almenys un 23,3% de catalans de naixença que consideren que el català no és «la seva llengua». No veig per enlloc, doncs, aquesta suposada atracció que exerceix el català sobre els ciutadans que no el tenen com a llengua inicial.

Sóc del parer que la llengua catalana no sortirà de la seva delicada situació mentre continuem edulcorant una realitat que és crua i demolidora. La llengua se’ns pot morir. I si ens passa això, serà per culpa nostra. Se’ns haurà mort perquè no ens haurem atrevit a reconèixer que la situació d’avui és extremament perillosa, que la llengua catalana ofereix indicadors encara incipients, però reals, de llengua en perill d’extinció, que cada dia que passa el prestigi entre els joves i entre els no tan joves és menor, que els moviments de defensa de la catalanitat van abandonant les reivindicacions que posen l’accent en la identitat i es bleguen cada cop més a reivindicacions de caràcter econòmic –no menys importants, per cert– perquè veuen en aquest discurs més possibilitats de fer-hi adeptes i, sobretot, perquè els catalanoparlants continuem tossudament renunciant a fer servir la nostra llengua a la menor sospita, amb fonament o sense, que fer-ho pot molestar el nostre interlocutor.

Naturalment, els enemics del català també hi contribueixen, perquè no perden ocasió de posar tantes dificultats com poden a l’ús de l’idioma d’aquest país; però, amb això, ja hi hem de comptar, perquè, lamentablement, és un mal secular. Ara bé, precisament per aquesta raó, nosaltres hem de deixar d’analitzar informes com aquest sempre des del costat positiu com si no hi hagués costat negatiu, perquè, fent-ho, informem malament la població i li donem un missatge de «tot va bé» que és equívoc, imprudent i fals. Perquè, si ho fem, si el missatge sempre és positiu, si emmascarem la situació real, adormim i retardem la reacció que han de tenir els ciutadans d’aquesta terra nostra quan siguin conscients de la veritable situació. I perquè aquesta reacció és l’única que pot treure’ns la llengua del difícil tràngol en què es troba. Tan sols si sabem exactament on som, només si som capaços de reconèixer el nostre punt de partença, serem capaços de trobar-hi una sortida.

Però, sobretot, perquè la situació és –encara avui– indubtablement reversible. La llengua té força encara, té una gens menyspreable quantitat de parlants, té al darrere una literatura d’una qualitat extraordinària i té encara prou vitalitat perquè hi hagi encara moviments de defensa actius i disposats a plantar cara a qui convingui. Cal, sobretot, fer la llengua útil, imprescindible a casa nostra, cal optar per un model de llengua viu i genuí, cal adaptar-la als temps que vivim, però sense caure en el parany de la desnaturalització, cal mantenir-la nostrada perquè continuï essent un referent i una senya de catalanitat i cal, sobretot, no renunciar-hi mai. No oblidem que sempre que algú opta per parlar en castellà perd una magnífica ocasió de fer-ho en català i de demostrar, així, que no estem disposats a convertir la nostra llengua en una peça de museu a cap preu i que qui pretengui que ho fem no ho tindrà gens fàcil.

Però només des del coneixement real, des de la clara consciència que ens trobem en un moment delicat, serem capaços d’idear i engegar mecanismes que ens permetin de posar fi a una situació que encara es pot revertir, però que cada dia que passa s’encalla més i més i esdevé més difícil de capgirar.

Jordi Sedó
Llengua Nacional - núm. 75 - II trimestre del 2011

La llengua catalana és objecte d'un atac continu, sobretot del PP. A Catalunya, la sentència de l'Estatut ha suposat l'enduriment de les hostilitats. Al País Valencià i a les Balears perilla l'educació en català.

Foto: La presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, demanant que el seu fill tingui una escolaització bilingüe.

El català viu una situació complicada per l'assetjament de què és objecte en molts àmbits. El PP és un dels principals instigadors de les hostilitats, ja sigui des del govern –País Valencià o les Illes Balears– o recorrent als jutjats per tombar una llei referendada per tot un poble –l'Estatut de Catalunya.

País Valencià

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/04/blasco_el_catala_i_el_valencia_no_son_el_mateix_ho_diu_mas_66996.php

"Tenint en compte que a València hi ha llengua pròpia, que és el valencià, com a Catalunya hi ha llengua pròpia, que és el català, té un cert sentit que si Catalunya té uns determinats múltiplex de canals de televisió, València també els reclami” va dir Mas després d'una reunió amb l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE).

I encara va afegir: "Quin sentit té que puguem veure televisions de gairebé tot el món si volem i que, per contra, no ens puguem mirar i entendre i escoltar entre dos territoris veïns i que parlem una llengua més o menys comú?".

Amb aquests darrers atacs a la llengua catalana i, especialment amb el tancament de les emissions de TV3 a València, el procés colonitzador que es va iniciar fa sis segles, precisament amb la llengua i l’assimilació de les classes aristocràtiques catalanes als interessos castellans, està tancant el cercle d’una estratègia perfectament definida i curosament portada a terme. Una estratègia que té com a objectiu final l’assimilació i dissolució de la nació catalana dins de la Gran Castella, eufemísticament dita Espanya.

Aquesta estratègia s’ha desenvolupat en tres fases:

1- Una primera fase d’afebliment nacional, a partir del Compromís de Casp. La colonització va començar pels dos centres neuràlgics de la nació: la classe dirigent, i l’ànima de la nació, la llengua. I va continuar per l’apropiació il.legítima de la nostra història i la nostra cultura, i la cessió de la Catalunya del Nord als reis francesos.

Es va assimilar la noblesa catalana als interessos castellans i es va substituir la llengua catalana per la castellana a la vida de la cort, iniciant així un procés en què el prestigi lingüístic i cultural dins la nostra nació l’anà ocupant progressivament la llengua castellana.

2- Una fase de brutalitat física i legal, que tot haver-se iniciat i experimentat puntualment ja en el període anterior, esclatà  i fou carta de naturalesa a partir de la desfeta del 1707-14, amb els Decrets de Nova Planta. Una desfeta que fou la conseqüència lògica i inevitable de la manca de classes dirigents fidels a la nació que havia engendrat el període anterior. La nació, sense un generalat que planifiqués una defensa unitària, es defensà anàrquicament, territori per territori i ciutat per ciutat, i inevitablement sucumbí. En aquesta fase els atacs i les prohibicions a la llengua  foren implacables. I s’allarga fins la darrera guerra d’Espanya contra la nació catalana, on l’aferrissament de Franco contra la llengua, o sigui, contra el nostre signe d’identitat més clar,  és expressió del llarg genocidi a què hem estat i, encara estem sotmesos. Un genocidi que en aquesta etapa començà a emprar l’arma predilecta dels colonitzadors: el procés de substitució demogràfica amb l’entrada d’onades immigratòries massives, que havien de servir com a força de xoc per a desintegrar una nació i una llengua afeblida i castigada.

En aquest període, els continus càstigs i humiliacions que van haver de suportar els catalans, van deformar el nostre caràcter col.lectiu llevant-li aquells trets més combatius i vitals, i dibuixant el català servil, conformista i disposat a justificar els seus botxins que és el prototip actual de gran part dels nostres connacionals.

3- A la tercera etapa, iniciada amb la llufa de la “transició”, l’amnèsia històrica que s’imposà  i la disfressa democràtica  amb què es vestí l’estat, serví als colonitzadors per bastir l’actual manipulació ideològica, imposar el bilingüisme, l’autèntica bomba activada per acabar el procés de substitució lingüística, i dotar-se de les seves armes modernes, no censurades per la comunitat internacional: els mitjans de comunicació i el Tribunal Constitucional, que els permet des de la legalitat cometre els abusos que els convenen.

La pretesa ignorància de l’existència d’aquest procés per part de tots els polítics que han exercit des de la transició ha legalitzat l’acció dels colonitzadors, dels traïdors i dels col.laboracionistes  dins mateix de la nació catalana, fent-la veure com un “dret democràtic” a defensar el seu punt de vista, enlloc de denunciar-la com el què és realment: un genocidi en tota regla de la nació catalana.

S’evita des de qualsevol esfera de poder la referència a la colonització i al genocidi a tots nivells que s’està perpetrant, perquè això els deixaria en evidència i  posaria en qüestió  la impunitat democràtica amb què s’escuda la brutalitat dels colonitzadors  i les claudicacions i genuflexions vergonyoses dels col.laboracionistes.

Però, aquesta obstinació a no voler dir les coses pel seu nom, no tant sols ha servit per armar els enemics de Catalunya, i els traïdors, sinó que també ha pervertit la possibilitat d’una resposta efectiva des de la societat civil, que en negar-se els arguments històrics que el concepte de colonització li forneix, ha caigut en la trampa que se li ha parat des de l’estat. Voler fer creure que hi ha els espanyols “bons”, que s’han identificat amb les esquerres, i els espanyols “dolents”, que, és clar, són el PP i afins. I aleshores es produeixen errors i cegueses tan greus com les que estan passant arran del tancament de TV3 a gran part de la nació. Com que s’han negat a verbalitzar la paraula colonització i a assumir que vivim un procés centenari orquestrat des de l’estat, on cada un dels seus braços juga el seu paper a la perfecció, carreguen els neulers contra els blaveros, i s’obliden que fou el partit socialista, exactament el discret Sr. Montilla, a la seva època de ministre, qui  deixà les portes obertes als blaveros i cia, per fer el que ara estan fent.

Aquesta mateixa ceguesa converteix aquest actes genocides en tema de tertúlies on el dret de vida d’una nació i d’una llengua a casa seva, queda sotmès a la “sagrada” llei democràtica dels mai denominats”colonitzadors”. Valga’m Déu! Aquí per sobre de tot s’ha de ser demòcrata i justificar  qualsevol abús, i crim comés per l’estat mentre es faci emparat en la “seva” llei.

Sí, estem vivint les etapes finals del procés colonitzador que ha fet d’una nació gran, poderosa i respectada com era la Catalunya del s.XV, unes provincietes tristes i desvitalitzades en avançat estat d’assimilació. I l’única possibilitat real d’aturar el procés i revertir-lo, de restituir-nos allò que ens correspon a través de la Independència, encara és titllat per molts com el caprici d’uns catalanets enfadats perquè la butxaca no els sona. I això, perquè des de les files independentistes encara no s’ha trobat, majoritàriament, la força per verbalitzar la paraula colonització, ni per acusar de genocides els estats que ens estan matant, ni per assenyalar i dir els noms i els cognoms de colonitzadors, traïdors i col.laboracionistes.

Si de veritat ens en volem sortir, i no acabar cremats en actituds resistencialistes que no porten enlloc, ara és l’hora de posar-nos drets i començar a dir les coses pel seu nom i a dir els noms dels qui han atemptat i atempten contra la nació catalana. Apropiar-nos dels arguments històrics que ens calen i desemmascarar els grans “demòcrates” és el pas necessari per caminar amb garanties cap a la independència, l’únic camí digne per a la nació catalana.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

19 febrer 2011

http://politica.e-noticies.cat/els-estats-units-rectifiquen-les-critiques-a-la-immersio-linguisitca-52193.html

Els Estats Units han defensat la immersió lingüística catalana en l'informe anual sobre els drets humans del 2010. El departament d'Estat nord-americà considera que "hi ha hagut casos en què els catalanoparlants han expressat preocupació pel fet que la llengua catalana no rebés el mateix tracte de favor".

En aquest sentit, posen de manifest que "tant el govern anterior com l´actual han defensat el model educatiu existent i sostenen que la decisió -del Tribunal Suprem, que declara l´espanyol llengua vehicular- es refereix a tres casos concrets i que no cal canviar la política lingüística catalana. Els líders catalans favorables a l'actual model d'immersió afirmen que els alumnes arriben a tenir el mateix nivell de coneixement del català i de l'espanyol”.

Per últim, sobre els examens de català per a professors universitaris, resalten que “el decret permet que les universitats eximeixin d´aquest requisit el personal de recerca de dedicació exclusiva o els professors que ensenyen en una llengua estrangera. Per no deixar-se perdre professors amb talent, les universitats poden, en alguns casos, ajornar l´examen per un període de fins a dos anys després de la data de contractació efectiva".

Després de vint-i-quatre hores sense senyal tornem a obrir Vila Web i ho fem dient tan fort com sabem que hi ha senyal, que tots i cadascun som el senyal, que el País Valencià ha reaccionat com feia anys que no passava, que s’ha vist acompanyat per la resta del país, i que no te’n podràs amagar president.

No és tan sols el tancament d’un canal de televisió que ens revolta. Ens revolta la teua por de la llibertat, la teua misèria intel·lectual, la immortalitat política que t’ix de dins quan parles i quan calles, el teu odi a tot allò que siga valencià de veres, a tot allò que qüestione aquesta “valencianía” inventada i de fireta que pregones.

No és tan sols el tancament d’un canal de televisió que ens revolta. Ens revolten les coses que has d’amagar, els judicis a què t’hauràs de sotmetre i la vergonya de saber que un dia, molt probablement, et veurem entre reixes, a tu que et dius president de tots els valencians i que tot just si ho ets d’una part.

No és tan sols el tancament d’un canal de televisió que ens revolta. Però, si t’havies pensat que tallant TV3 ens castigaves, ara més valdrà que t’adones que no has fet més que despertar-nos, que donar-nos energia, que donar-nos arguments, que fer créixer les nostres ganes de tancar aquesta etapa fosca, de renovar el nostre país.

Perquè aquestes darreres vint-i-quatre hores ens hem sentit units com feia anys que no passava. Ens hem sentit poderosos, capaços de tornar-te cada un dels colps i més. I hem vist com Twitter ensenyava a tot el món el nostre mapa, quest que tu vols amagar amb una obsessió malaltissa. Hem sabut, president, que és possible tenir un altre País Valencià, que, si volguéssem, podríem posar-te de cara a la paret  i que, si tots volguéssem, podríem fer-te fora del digne Palau que has convertit en cau dels teus.

Has tancat un senyal, però ara el senyal som tots nosaltres. I és que hi ha senyal, i no tens manera de tancar-lo.

Vicent Partal. Director del diari electrònic independent VilaWeb.
Editorial del diari VilaWeb del 18 de febrer de 2011

LA LLAVOR UNITARISTA CONTRA TV3

No és fàcil afegir arguments des de la més gran de les indignacions, sobretot quan la ràbia ja neix de la raó. Vull dir que, quan dijous a la nit vam saber que el senyal de TV3 s’havia apagat completament al País Valencià, la irritació no partia, si més no per als catalans que vivim a Catalunya, d’un fet que afectés directament la nostra experiència, sinó de la consciència que en una part de la nostra nació plena s’hi trepitjaven els drets de les persones a la lliure informació i s’intentava, per enèsima vegada, agredir la unitat de la llengua catalana. La història de TV3 al País Valencià és, alhora, la d’una lluita resistent i exemplar a favor de la llibertat i la cultura, liderada per Eliseu Climent i ACPV, i la d’una infàmia en contra de l' intercanvi lliure d’informació i la unitat d’una nació cultural comuna de gairebé una dotzena de milions de ciutadans.

La història d’aquesta infàmia perpetrada primer pels governants socialistes i després pels governants popularistes –déu me’n guard de dir-ne populars- és exemplar de la naturalesa política del monstre d’Estat creat per la Constitució espanyola del 1978. Vull dir que el final de l’autonomisme que va certificar la recent sentència del Tribunal Constitucional té la llavor inscrita en el nucli de la mateixa Constitució espanyola. Efectivament, a la Constitució ja hi havia la cautela d’impedir cap tipus de federació i relació formal entre “comunitats autònomes”, pensada específicament per als catalans de les Balears, el País Valencià i Catalunya. Ha estat més fàcil que Andalusia establís convenis de cooperació amb l’Equador, posem per cas, que no que ho fessin el País Valencià i Catalunya, que ho teníem explícitament prohibit. Un esperit veritablement autonomista no sembla que hagués hagut de posar aquesta mena d’impediments si no és que des d’Espanya ja es concebia aquest model com l’oportunitat per culminar la històrica voluntat de fragmentació de la nació catalana, que descriu amb tanta perfecció Joan Francesc Mira a Sobre la nació dels valencians (Edicions 3 i 4, 1997).

El cas és que, en tots els terrenys, la Constitució espanyola i el seu autonomisme han marcat un retrocés permanent en les relacions i els intercanvis entre els territoris de cultura i nació catalanes. I, es clar, si l’aparició de TV3 ha estat l' instrument més transcendental per a la recuperació de l’espai públic de la llengua catalana, des del primer moment, la seva censura i prohibició al País Valencià ha estat l’objectiu permanent de l’espanyolisme constitucional. I, cal dir-ho, s’havia de ser molt cec per no voler-ho entendre així. Des dels intents de José Barrionuevo per tancar el primer repetidor el 1985 a cops de tricorni armat, passant per l’inefable Alfonso Guerra que avalà una segona envestida el 1986, fins als governs de Zaplana i ara Camps, hi ha una successió coherent i imparable d’agressions, sempre avalades constitucionalment, en contra de la llibertat dels individus, la cultura i la nació dels catalans.

Per tant, que ara s’hagi arribat al tancament definitiu de TV3 –encara que el terme definitiu no existeix al vocabulari de l’incombustible Eliseu Climent- no és que sigui l’expressió d’alguna cosa nova, sinó la culminació de la més vella de totes. No és que la Constitució tingués en el seu origen un esperit autonomista que ara ha tocat sostre i que, per tant, no ens permet anar més lluny, com ridículament solem interpretades del solipsisme principatí. Vist des del conjunt del territori de la nació cultural, la realitat sempre es fa enormement més clara: és des del seu origen que la Constitució espanyola ha estat un instrument de disgregació de la nació, la llegua i la cultura catalanes. Només per posar un exemple, en una recerca que vaig fer a finals dels anys noranta per a la Fundació Jaume Bofill i amb la col·laboració de col·legues de les universitat del País Basc i de Santiago de Compostel·la, quedava empíricament demostrat que l’Espanya de les autonomies, en el camp de la difusió de premsa, no tan sols no havia reforçat els respectius espais comunicatius regionals, sinó que havia comportat l’entrada massiva de premsa espanyola editada  Madrid. Llavors en diguérem premsa “de penetració”, encara que el nom polític precís hauria estat el de premsa d’ocupació. És a dir, les dades mostraven un evidentíssim i paradoxal avenç de la dependència informativa respecte del centre polític espanyol, amagat pel miratge d’un suposat i enganyós autonomisme.

Per si algú encara es resisteix a l’evidència, l’apagada de TV3 ha coincidit amb l’acceptació per part del Tribunal Constitucional del recurs en contra de la llei de consultes catalana, que l’ha apagat també fins a nova ordre. Tinguem-ho clar: no és una coincidència casual, sinó que parlem exactament del mateix. Parlem dels darrers estertors en la culminació del projecte criminal de la Constitució espanyola en contra de les nacions no espanyoles. Una culminació frustrada, esclar, perquè els ho impedirem.

Salvador Cardús. Periodista, escriptor, i doctor en Ciències Econòmiques.
Article publicat al diari Ara el 20 de febrer de 2011.

Els defensors a ultrança del llenguatge "no sexista" haurien de tenir en compte que a la llengua hi ha coses diguem-ne superficials que es poden canviar i coses profundes que no es poden canviar. Posar-ho tot dins un mateix sac és el que ens pot perdre. Les paraules particulars es poden canviar, si cal, i això és el que ara fan totes les llengües amb marques de gènere per a adequar la forma de les paraules referents a professions exercides per dones (arquitecta, enginyera, política) o per homes (la paraula comare no serveix si els homes fan aquesta professió). Naturalment, dins les regles de la llengua: ara com ara no sembla desitjable que hi hagi cantantes, fiscales ni militares. De la mateixa manera, es tendeix a suprimir paraules discriminatòries (com senyoreta), i és ben lloable que es posin tots els mitjans tècnics —que n'hi ha molts— perquè una dona no rebi una lletra començada per benvolgut senyor. Fins aquí, perfecte.

L'error és acarnissar-se contra una de les característiques fonamentals de l'estructura de les llengües romàniques, com és el fet que un dels dos gèneres funciona com a no marcat. Això vol dir que quan un nom fa referència a una classe on hi ha mascles i femelles (els mallorquins, els protestants, els sords, els moixos), s'usa la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada morfològicament, i que d'aquesta manera tampoc no és marcada d'un punt de vista semàntic pel que fa al sexe. En rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere. L'error és creure que aquest sistema subsumeix el femení dins el masculí i crea una dependència de la dona vers l'home. Aquest sistema no inclou el femení dins el masculí, ni subordina un a l'altre: únicament dota el femení d'uns identificadors formals que nega al masculí estricte, i encarrega al context la funció de destriar si un element no marcat es refereix a mascles o a mascles i femelles.

El caràcter no marcat del denominat masculí es veu en altres regles gramaticals, com el fet que els elements neutres concorden amb el masculí i no amb el femení (això és bo i no *això és bona). Aquest comportament en el gènere és comparable al del nombre, en què el plural és el marcat, i això vol dir que un singular (no marcat) pot referir-se a un individu o objecte (ja he comprat la rosa) o a molts (la rosa és la flor més bella, l'Institut de la Dona, Diada del Caçador).

LLENGUA CATALANA

Aquest sistema, d'un gènere marcat i un de no marcat, s'aplica primordialment als mots flectius (els europeus); però en aquelles paraules en què el gènere s'indica amb lexemes diferents (pare/mare, gendre/nora, oncle/tia) aplicades a humans —deixem ara els animals domèstics— també el masculí és la forma usada normalment com a inclusiva. Els pares d'una escola són els pares de qualsevol sexe i en les frases «els gendres no són com els fills» o «anirem a visitar els oncles» tothom entendrà perfectament que no ens referim a persones d'un sol sexe. Només quan hi ha una paraula comprensiva dels dos sexes, el masculí tendeix a referir-se només als homes: la paraula persona debilita o anul·la el valor inclusiu de homes, igual que en anglès o francès parents vincula father o père a persones de sexe masculí.

Els acompanyants (articles, adjectius, etc.) dels substantius que es refereixen a un conjunt de persones o animals en el qual hi ha mascles i femelles van en la forma dita tradicionalment masculina, o, dit més científicament, en la forma no marcada. Recordem que els acompanyants no tenen gènere inherent, sinó que porten marques de gènere (de fet, marca de femení) si els noms acompanyats exigeixen el marcatge (són femenins). Els catalanoparlants sempre hem dit «en Joan i na Maria són simpàtics», on simpàtics és no marcat quant al gènere. Ho hem dit així d'ençà que es parla el català i ho direm així sempre. Per molts de bots que facin alguns, la majoria de la gent mai no dirà «en Joan és simpàtic i na Maria és simpàtica» ni «en Joan i na Maria són simpàtic i simpàtica respectivament». De la mateixa manera, diem «na Rosa i na Clara sopen juntes», o «totes dues estan d'acord» —marca de femení obligatòria— i, en canvi, «en Joan i na Maria sopen junts» (no «junt i junta») i «tots dos estan d'acord» (no «tot un i tota una»).

Gabriel Bibiloni.

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 28 de març de 2009.

La perversitat dels servidors de la mentida es torna a manifestar amb tota la seva cruesa.

El seu objectiu és evident. Consumar la destrucció definitiva del centre vitalitzador de la nació catalana: la llengua. Matar-nos l'ànima. A aquesta tasca estan consagrats, perquè saben que un poble sense ànima és un poble vençut i anorreat.

La seva escomesa cau sobre un poble afeblit i desorientat per una persecució històrica secular, concretada en les últimes dècades en el camp de concentració que va ser la dictadura franquista, i en la democràcia construïda sobre tants crims no reconeguts i enterament al servei dels interessos espanyols que, han sabut aprofitar aquest període de fals embelliment formal a fi de rearmar-se mediàticament i política, per rematar la seva feina.

La tebior "que fa vomitar"(Ap.3,16) dels qui haurien de defensar amb força la Veritat i l'ànima del nostre poble, fa la farina plana als desvergonyits espanyols, que no troben cap impediment a la inoculació del seu verí letal.

Espanya té una clara estratègia, amb un joc a dues bandes perfectament definit.

La dreta més dura i sense escrúpols envesteix i podreix amb la seva mentida sistemàtica, i servint-se del seu armament mediàtic, els temorencs intents que els encaixistes catalans havien bastit entorn de la llengua- llei de normalització-, un cop constatat per part dels nostres colonitzadors que els polítics "nostrats" no tenien ni la voluntat ni la força per fer-la complir.

Després d'impregnar totes les ments amb l'àcid corrosiu de la mentida, passen a darrera els "tolerants" socialistes a salvar-nos de la barbàrie dels seus socis estatals, i s'omplen la boca de declaracions buides als diaris d'àmbit català, no fos cas que els sentís algú més del qui els ha de sentir!, amb la intenció d'arreplegar els vots dels catalans que han perdut el Nord i aquella capacitat tan nostra de dir les coses pel seu nom.

La funció dels socialistes és ser el braç executor, des de les mateixes butaques del parlament català, de les directius marcades pels seus socis- en els afers de l'estat imperialista- ultradretans.

Perquè, per si hi ha encara algun despistat, la immersió lingüística que diuen defensar es concreta, a la pràctica, en permetre impunement l'afermament del castellà com a llengua vehicular a moltes escoles catalanes. La seva normalització lingüística fantasma és una comèdia amanida de tons multiculturals, perquè en surti beneficiada la "lengua común", que mai es recorden de dir que ha estat imposada amb vessament de sang.

I qui són els impulsors i més decidits defensors del bilingüisme, o sigui de la substitució lingüística que no aixeca polseguera ni reaccions?: els socialistes.

Ho hem de reconèixer. La seva estratègia és perfecta!
I l'escenari molt ben preparat.

Un poble idiotitzat per tants anys de manipulació i mentida. Uns polítics catalans??!! neutralitzats i inofensius com xaiets que ensumen la matança, però que són incapaços d'enfilar cap altre camí que no sigui el de la immolació nacional per a assortir el festí dels nostres assassins. Un estat homologat, ara sí, internacionalment, que els permet acabar el genocidi lingüístic amb la impunitat i la prepotència dels qui es creuen invencibles.

Cal que siguem conscients d'una vegada que els espanyols ja fa segles que estan en guerra contra la nostra nació i la nostra llengua. Ara, però, les seves armes no són el fusell i el tanc. Els són molt més útils per a reduir les últimes defenses anímiques, la mentida i la dura realitat que ens obliguen a empassar-nos com fel amarg i destructor : que la nostra autoestima col.lectiva és inexistent, perquè els responsables de fer-la lluir, els representants polítics catalans?!s'amaguen com conills perseguits pel caçador.

No cal que ens entretinguem a raonar les mentides sistemàtiques dels nostres colonitzadors. Jugaríem el joc que ells han marcat, i per tant els beneficiaríem.

Els lúcids hem d'ententre que Espanya ha decidit acabar el joc de l'extermini, del genocidi de la nostra ànima. Que juguin amb els traïdors, amb els atuïts, amb els que no són capaços de res més!.

Nosaltres hem d'encarar definitivament el nostre joc. El de la independència. L'únic camí de salvació possible per a la nostra nació.

Cap paraula, només els actes decidits i sense aturador ens alliberaran!

L'arma posada al nostre servei és invencible en mans d'aquells a qui va destinada: els qui ja han pres la decisió i han iniciat el camí de servei a la nació catalana, per restablir la justícia i la Veritat que ens neguen.

La nostra arma és la força immensa de l'esperit amarat de Veritat del nostre poble, que ens dóna les" ales de l'àguila" per enlairar-nos per sobre de la mentida, que ens dóna la intel-ligència i el coratge que l'alliberament exigeix. I que posarà, ja està posant, de fet, les passeres que ens caldran per a la victòria final.

Un Esperit que ja ha desemmascarat els falsaris homicides de la nació catalana, perquè la mentida que desplega Espanya per perpetrar el genocidi anímic del nostre poble és un atac contra l'Esperit de la Veritat i, "la blasfèmia contra l'Esperit no serà perdonada".

Ni seran perdonats aquells que en són els seus instruments, i que s'han posat al servei del mal.

"Cria d'escurçons! Com podríeu dir coses bones, vosaltres que sou dolents? Perquè del què sobreïx el cor en parla la boca" ( Mt. 12,33-34)

"I li van donar una boca que proferia insolències i blasfèmies. també li van donar poder per triomfar durant uns anys. Dels llavis de la bèstia brollaran blasfèmies contra la Veritat"( Apocal.)

Un mateix esperit, que n'ha deixat ben clar el desenllaç.

" Els qui adorin la bèstia, hauran de beure el vi del càstig de la Veritat, abocat sense barreges a la copa de la seva indignació" (Apocal.)

Hem arribat a l'hora de la Veritat. S'ha acabat el temps de les paraules, el temps de les raons.

Es l'hora dels actes que han d'extirpar la mentida que ens consumeix. I això no ho faran els qui han doblegat el genoll davant la bèstia, ni els hipnotitzats per la seva seducció. Ho hem de fer, i ho farem, la resta lúcida d'aquest poble.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció. 7 de juliol de 2008.

El dia 28 de desembre de 2006, el nostre lingüista recentment desaparegut, Joan Solà, escrivia:

"Ja n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s’hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n’hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.
Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos..."

"... enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del Govern de Catalunya a l’esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d’una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret «suposa un avanç històric per a la llengua catalana», o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l’agressió, aleshores s’exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.

La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya «Dóna corda al català», per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n’ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d’humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d’una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l’agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s’hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre Govern que planti cara d’una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l’enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara."

Article publicat al suplement de Cultura del diari AVUI del 28 de desembre de 2006

He dit diverses vegades que la mentida ha estat històricament i és, actualment, de forma descarada, el gran parany en què està atrapat el nostre poble i la nostra gent. Una mentida que ens confon i ens obnubila la capacitat de jutjar amb claredat les persones públiques i els fets que s’esdevenen a la nostra nació. Una mentida que ens afebleix i ens xucla la força per trobar la nostra veu i el gest precís que ens ha d’alliberar.

Sortosament encara queden veus lúcides i valentes que denuncien la mentida i els seus forjadors, com és el cas de l'autor d'aquesta carta que us adjunto, i on es posa en evidència com en són de falsos alguns senyors, per no dir tots, de l'actual govern de la Generalitat colonial, que pretenen emparant-se en la seva doble cara que enganya a qui es deixa enganyar, acabar de convertir la nostra nació en meres províncies d'Espanya. Això sí, províncies multiculturals, on el català quedi reduït a pura anècdota folklòrica.

No vull afegir gran cosa més al què posa en evidència aquesta carta. Només recordar als catalans que encara tenen l'esperit lliure, que facin l'esforç, gairebé sobrehumà, de no deixar-se seduir per aquestes mentides, i sobretot pels qui les impulsen i executen. Si volem realment l'alliberament de la nostra nació, cal deixar de confiar en aquests llops amb pell d'ovella, que són aquí per liquidar-nos. No penseu que poden donar un cop de timó i canviar d'actitud. No penseu que tinguin la més mínima estima per la nostra pàtria. No, són aquí amb una tasca molt precisa. Rematar la feina que les forces de la foscor encarnades en l'estat espanyol, fa més de tres-cents anys que estan portant a terme: destruir-nos.

Si la nostra confusió i la nostra feblesa els permet continuar als llocs de decisió, no dubteu ni un moment que acompliran la seva tasca sense compassió ni contemplacions.

L'enquistament de la seva mentida, comporta inexorablement la nostra mort nacional.

La nació catalana és un camp de batalla entre les forces al servei de l'esperit de llibertat, que treballen perquè la bellesa d'allò que és, es manifesti en plenitud dintre l'ordre inherent de l'Univers, i les forces que odien la vida en la seva autèntica bellesa, i que treballen a favor de la uniformització, de la mentida i de la mort. No adonar-nos-en, ens condemna a ser-ne víctimes.

Alice A Bailey, en el seu llibre " The soul, the quality of life" ens recorda amb precisió alguns trets de les forces a què ens enfrontem. Potser val la pena refrescar-ho: " El germà de la foscor, no té en compte el sofriment que pot causar. Tant li fa l'agonia mental que infligeix a l'oponent; persisteix en la seva intenció i no desisteix del mal que fa, mentre pugui assolir els seus objectius. No espereu cap compassió d'aquests que s'oposen als germans de la llibertat.

Tot sovint el germà de la foscor es disfressa com un agent de la llum ( llegeixi's del progrés, de la tolerància..)."
Seria bo que en llegir aquesta carta tinguéssim clar que no s'estan posant en evidència polítics, amb punts de vista diferents, sinó que s'està denunciant una voluntat, mai reconeguda obertament, de finiquitar la nostra nació.

PECAT D'ACCIÓ, PECAT D'OMISSIÓ

Francesc Mortés (Reagrupament.cat) · e-notícies · 30/4/2008

Joan Manel Tresserras és el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. Proposat per ERC, Tresserras passa per ser el conseller més ben valorat del govern i les seves maneres amables i enraonades fan que tingui, en general, bona premsa. Ara el seu departament ha anunciat un ambiciós Pla de Foment de la Lectura que pretén estendre l'hàbit lector entre els ciutadans i, molt en particular, entre els joves. El pla inclou diverses iniciatives interessants i algunes d'inspirades en programes que ja s'han provat amb cert èxit en països del nord i el centre d'Europa. És una mostra de fins a quin punt ens convé tenir gestors capacitats, que parlin idiomes i sàpiguen mirar més enllà dels Pirineus, enlloc de buscar referents -posem per cas- a Espanya. Una de les potes del Pla de Foment de la Lectura és el programa de subscripcions a diaris i revistes per a joves de 18 anys. El web del departament de Cultura ens explica que 'aquest programa permetrà que tots els joves que compleixin 18 anys al llarg del 2008, 2009 o 2010, uns 170.000 aproximadament, puguin obtenir una subscripció gratuïta a un diari o revista per un temps determinat.'

Tots els països seriosos tenen polítiques de foment de la lectura. Un bon hàbit lector contribueix a formar ciutadans informats i crítics amb allò que s'esdevé al seu voltant, cosa que millora la qualitat i el gruix de les democràcies. La lectura, en definitiva, fa les persones més lliures. A més, si aquest hàbit s'adquireix de petit, és la millor vacuna contra el fracàs escolar. És de celebrar que el conseller Tresserras endegui polítiques tan necessàries com aquesta, malgrat que els seus efectes només seran comprovables a llarg termini. És una virtut inhabitual en política, on se sol primar la immediatesa dels resultats per sobre de les veritables necessitats de la societat.

Fins aquí l'elogi i ara, com no podia ser d'una altra manera, una mica de crítica. Primera: Algú que no conegui el país es podria preguntar què fa el govern subvencionant mitjans de comunicació privats. Si no n'hi havia prou amb les subvencions directes d'altres departaments i les camuflades en forma de subscripcions massives, ara la conselleria de Cultura injectarà diners als mitjans de comunicació privats per una tercera via. En els països -diguem- normals, això simplement no es fa. Per lleig i per contraproduent. Els diaris pertanyen a empreses privades i si el producte no és competitiu i no interessa, simplement no es ven, no atreu anunciants i acaben plegant. I tal dia farà un any. Les empreses editores de premsa no són oenagés. Són societats mercantils amb afany de lucre. Tornem-ho a dir: en les societats lliures, avançades i majors d'edat, els mitjans privats competeixen en igualtat de condicions en un mercat lliure. Potser per això comprar The Guardian a Londres val la meitat que comprar El Periódico a Barcelona. A més, subvencionar els mitjans de comunicació privats tendeix a amansir-los i això no fa sinó afeblir el sistema de contrapoders i equilibris sobre el qual basculen les democràcies madures. En resum, en aquells països on el govern subvenciona els diaris, els ciutadans acaben pagant més per un producte esbravat i de qualitat inferior.

Segona: El web de Cultura no diu allò que el departament només ha reconegut a contracor i amb la boca petita: els tres milions d'euros que s'esmerçaran en subscripcions es gastaran, també, en mitjans escrits o pensats en espanyol. Per si no s'entén prou, vull dir que els joves de divuit anys podran subscriure's a La Vanguardia o a El Periódico a compte de l'erari públic. I potser també a El Mundo, La Razón o l'ABC. L'únic requisit per participar en el programa serà que els mitjans demanin formalment adherir-s'hi i arribin a un acord amb l'administració pel que fa al preu de la subscripció. Em sorprendria molt que hi hagués cap empresa editora que opti per quedar-ne al marge. Tres milions d'euros són tres milions d'euros.

Posats a incloure premsa forastera, jo em pregunto si el programa del conseller Tresserras inclourà capçaleres de referència en anglès, com ara The Guardian o The New York Times. O en alemany, com el Frankfurter Allgemeine. Si el programa funciona i es consolida, d'aquí a uns anys els fills de l'actual president de la Generalitat podran llegir el Frankfurter regularment i no perdran l'alemany que tant haurà costat que aprenguin.

El conseller, que és un independentista intel·ligent, sap perfectament que els diaris que s'editen a Catalunya escrits directament en espanyol o bé pensats en espanyol i mal traduïts al català són instruments al servei de l'unionisme. La seva missió és matar tot referent catalanocèntric en l'imaginari col·lectiu català i substituir-lo per imatgeria i referents espanyols. Aquests mitjans ja tenen prou padrins i no necessiten ni subvencions ni subcriptors a granel. Si el conseller vol fer país, a més de lectors, que regali subcripcions a l'Avui, El Punt, El Temps i algun diari d'àmbit regional. I, per què no, a premsa estrangera de qualitat -per entendre'ns, a The Economist i no El País-. I para de comptar. Qui vulgui llegir premsa espanyola francesa, que se la pagui de la seva butxaca.

És el problema que té actuar com si aquest país fos normal, enlloc de ser una colònia. Dissortadament, dins i a l'entorn d'ERC encara hi ha qui teoritza que hem de governar el país com si aquí no hi hagués cap conflicte nacional. Que si ho fem bé al govern, si som bons gestors i injectem benestar a la societat (amb quins recursos?), un dia ens llevarem de bon matí per anar a treballar i resultarà que, per art de transmutació alquímica, ja serem independents. Els catalans haurem inventat la independència indolora, incolora i insípida. Un procés d'alliberament nacional sense precedents al món. Ja ens ho deien que no érem com Lituània, Txèquia, Eslovènia, Kosovë, etc. Els catalans mai no som com ningú altre. Som únics. Som tan especials que no tenim parangó.

Aquest capteniment il·lús i irresponsable recorda l'orquestreta del Titànic: toca que tocaràs mentre el transatlàntic s'enfonsa. O aquell infant que tanca els ulls i es tapa les orelles, per no sentir com el renyen. Tresserras segurament seria un conseller excel·lent en un país normalitzat. En aquest país, avui per avui, encara és hora que ens expliqui què està fent per accel·lerar el procés d'alliberament nacional, des de la seva conselleria. Vull recordar que en els darrers mesos Joan Manel Tresserras ha trobat temps per subscriure una declaració formal amb els seus homòlegs gallec i basc demanant que l'estat espanyol sigui 'més plural' i reconegui la diversitat cultural i lingüística. Qualsevol persona reaonable, que conegui mínimament Espanya, sap que això és ridícul i una pèrdua de temps. Darrerament Tresserras encara ha trobat hores per dedicar-se a escriure, junt amb Josep Huguet i altres, la ponència política que ERC debatrà en el proper congrés nacional. Ponència que, per cert, ell no prodrà votar perquè no milita a ERC. Què carai fa Tresserras escrivint la ponència d'estratègia política del meu partit?

Desconec qui escriu les ponències polítiques de CDC, el PP i el PSC, tots tres amb congressos a la vista, però m'imagino que no ho deixen en mans de persones de fora del partit. Conseller, si us plau, deixi d'escriure ponències i firmar manifestos. Prou perdre el temps. Que no se'n recorda que té feina amb allò de la tele? Que les lleis (espanyoles) prohibeixen que TV3 emeti al País Valencià? Noi, quin greu. Que la barbàrie espanyolista aplica la seva llei i clausura els repetidors? Ves què hi farem. La llei és la llei. Hi ha algú al govern amb la capacitat i la voluntat de trobar una solució política al problema de TV3 al País Valencià, al marge de les lleis espanyoles? Conseller Tresserras, vostè hauria de triar si vol ser part del problema o part de la solució. En la mesura que no aporta solucions, vostè ja és part del problema. Igual que els governs de Jordi Pujol, aquest govern d'Entesa ens espanyolitza. Per acció i per omissió.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció
27 de maig del 2008

En els darrers anys ha augmentat molt el nombre d'empreses que incorporen la llengua catalana en els seus productes i serveis. Centrant-nos només en l'etiquetatge, s'ha passat de les prop de 300 referències del 1989 a les més de 2.000 actuals.

Per tal de donar a conèixer i fomentar l'ús de la llengua catalana en l'àmbit empresarial, organitzem la fira mercat De Tot Cat al Palau de Fires de Girona els dies 4, 5 i 6 de juny de 2010. Els assistents coneixeran els productes i les empreses que incorporen el català, es podran proveir de productes i gaudiran de l'oferta formativa i lúdica programada.

Estudis sociolingüístics realitzats darrerament demostren que hi ha un interès creixent d'una part important de la ciutadania per conèixer les empreses sensibles a l'ús de la llengua catalana. La fira respon a aquesta demanda.

La fira tindrà un caràcter multisectorial i, per tant, farà que hi siguin visibles la majoria d'àmbits de la vida quotidiana en els quals es poden consumir productes en llengua catalana.

Extret de la pàgina: www.detotcat.cat

Carles Bellsolà, periodista de “eldebat.cat” Diari Digital de Catalunya, va entrevistar el setembre del 2008 al senyor Juan Carlos Moreno Cabrera. Lingüista.

“EL CASTELLÀ NO S’HAURIA D’ENSENYAR A LES ESCOLES DE CATALUNYA”

És madrileny i defensa la “immersió lingüística” en català. El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico(Península), amb una tesi profundament provocadora: que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol. I que és molt agressiu, com explica en aquesta entrevista amb eldebat.cat, traduïda al català.

En què consisteix el nacionalisme lingüístic?

La idea que se sol tenir a Espanya és que el nacionalisme, lingüístic i en general, són les reivindicacions d'una sèrie de regions que s'han entestat, de forma obsessiva i exagerada, que es reconegui la seva llengua i la seva cultura. Perquè molts consideren que aquesta llengua i aquesta cultura estan ja reconegudes en la Constitució i que, per tant, tota aquesta insistència correspon a un desig de diferenciar-se que va en contra de la societat de la globalització.

Però vostè, en canvi, sosté que hi ha un nacionalisme lingüístic per part espanyola.

En titular així el meu llibre, segur que hi ha hagut molta gent que l'ha llegit amb la intenció de reafirmar les seves idees. Per a ells, la lectura del llibre pot resultar insuportable, perquè s'hi posa de manifest una cosa que està oculta, que és el nacionalisme d'Estat. Que no es reconeix com a tal perquè es parteix de la fal·làcia que, un cop establert l'Estat, en aquest cas, l'espanyol, es produeix una superació de totes les diferències ètniques i identitàries. Al llibre demostro que això és completament fals. No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana.

Així, doncs, quina de les dues parts dóna més mostres de nacionalisme?

És que, segons la meva definició de nacionalisme lingüístic, no existeixen ni el nacionalisme lingüístic català, ni el basc, ni el gallec. Perquè el principal tret definitori del nacionalisme lingüístic és considerar que la llengua pròpia és superior a les altres. Cosa que no té sentit amb raons estrictament lingüístiques. Aquesta idea, que procedeix de Menéndez Pidal, existeix en el nacionalisme castellanista. Però jo no la veig pas ni en l'anomenat nacionalisme català ni en el basc ni en el gallec. Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà linguísticament.

Cosa que sí fa el nacionalisme espanyol, segons el seu llibre.

El segon tret definitori és que, com que la meva llengua és superior, estic fent un favor als altres si els la imposo. Tampoc no veig això en l'anomenat nacionalisme català. Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Manxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya, que  en sigui la llengua principal. Tot i que això ho disfressen en parlar de "llengua de comunicació" o "llengua d'encontre". Del meu llibre es dedueix que, si apliquem aquests criteris, no existeix el nacionalisme lingüístic català, basc ni gallec. Molta gent m'ha tirat en cara que no critico la "imposició del català". Però, quina imposició? Si jo dic que a Castella es parli castellà, és això una imposició? Per tant, si els catalans diuen que el català ha de ser la llengua predominant a Catalunya, és això una imposició?

Però els nacionalistes espanyols no acostumen a dir obertament que el castellà ha de ser la llengua dominant. El que fan és argumentar els drets individuals dels parlants.

Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l'alemany. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit. I quan critiquen que el català comenci a adquirir predomini en certs àmbits, ho fan perquè això comporta la pèrdua del predomini absolut, en aquests mateixos àmbits, del castellà. Quan critiquen això, tot i que no ho diguin obertament, estan posant de manifest que el que temen els castellanistes no és que el castellà desaparegui de Catalunya, com diuen ells. A ningú amb dos dits de front se li ocorre que el castellà pugui desaparèixer de Catalunya, és una estupidesa pensar-ho. En realitat, el que expressen és el seu temor que el castellà perdi el predomini absolut a Catalunya.

En canvi, sí que hi ha estudiosos que afirmen que el català corre cert perill d'extinció.

Depèn de amb quines altres llengües el comparis. Si comparem el català amb l'aragonès, doncs no està en perill d'extinció. Però el català s'ha de comparar amb altres llengües del seu nivell demogràfic. El català és una llengua europea molt important des del punt de vista demogràfic i no està en perill d'extinció. Ara bé, als Països Catalans el català no és la llengua dominant, això està clar. I hi ha molts terrenys en els quals no aconsegueix fer-se amb aquest domini. Per domini no hem d'entendre res negatiu, sinó que sigui la llengua d'ús habitual, la llengua per defecte. Cosa que seria lògica. Quan es conviu amb una llengua poderosa des del punt de vista demogràfic, econòmic i polític com és el castellà, els avenços són molt difícils. Mai no es pot dir que el català estigui fora de perill, precisament perquè conviu amb el castellà.

Per aquest mateix motiu, són apropiades les mesures de foment de la llengua com ara la immersió lingüística?

L'única immersió lingüística que conec és la del castellà. A Catalunya no hi ha immersió lingüística. Si a Catalunya es fa servir el català a l'escola, això em sembla normal. Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola, cosa que passa a molts països del món. A Nigèria, la llengua de l'escola és l'anglès, i qualsevol nen que es vulgui escolaritzar ha d'aprendre anglès. Que no el parla ni ell ni ningú de la seva família. Perquè l'anglès, i aquesta és la qüestió, no és una llengua de Nigèria, és una llengua imposada per les potències colonials. Però el català no és una llengua imposada per les potències colonials, és la llengua pròpia de Catalunya.

Vostè, al seu llibre, diferencia entre bilingüisme additiu i substitutiu. Quin és el cas a Catalunya?

El bilingüisme que es diu promoure des del centre és teòricament additiu. És a dir, que jo afegeixo la meva llengua a l'autòctona i totes dues hi conviuen. Però en el 90% dels casos, en realitat, és un bilingüisme substitutiu, en què es pretén que la llengua nova acabi substituint l'autòctona. Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya. Ja sé que és dur dir-ho, que molta gent em criticarà per això, però és així. En aquests moments hi ha una situació de desequilibri molt forta en favor del castellà. Com ho corregim, això? Donant suport per igual a totes dues llengües? Llavors es mantindrà el desequilibri. L'única solució és donar suport a la llengua autòctona, la llengua pròpia, molt més que a l'altra. Cau pel seu propi pes.

Però bona part de l'opinió pública espanyola té la percepció contrària, que el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit.

És que hauria de ser de segona, és clar que sí. Per les raons que ja he donat. Exactament igual que el català és una llengua de segona a Castella. A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera. I això, a tothom li sembla molt bé. Que el castellà sigui una llengua de segona a Catalunya, a mi no em semblaria malament. Però el cas és que no ho és, que segueix sent dominant en molts àmbits. La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient. Els mateixos arguments sobre aquesta 'persecució' del castellà no s'apliquen, per exemple, en el cas de Puerto Rico. Què ocorre quan es xoca amb un nacionalisme lingüístic més poderós que el propi, com és el cas de l'anglès? Que, llavors, l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalisme.

També se solen invocar raons de mercat o 'darwinistes', com diu vostè, per justificar el predomini d'una determinada llengua.

El nou discurs del nacionalisme es basa en criteris economicistes. Es diu que hi ha llengües que tenen un gran mercat i d'altres que el tenen petit. Això significa emprar criteris de la globalització capitalista, de veure-ho tot com a mercats, productes i clients. Així és com funciona l'economia, però el que no es pot fer és utilitzar aquests criteris economicistes en la cultura. Es com si al Museu del Prado un quadre hagués estat visitat per 5.000 persones i un altre, només per 50. I diguéssim: "Destruïm o baixem-lo al soterrani aquest quadro, que el visita molt poca gent". La cultura no és economia, és una altra cosa.

Per què els escriptors en català venen tant pocs llibres a la resta de l'Estat?

Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional. Si s'hagués fet una política plurilingüística de debò, als nens se'ls hauria ensenyat, almenys, a llegir i entendre les diverses llengües de l'Estat. Així, un adult escolaritzat seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir. I un autor català podria vendre en la seva llengua a tot l'Estat. Així, els autors catalans no es plantejarien escriure en castellà. Ara, si un autor català, amb tot lògica, vol ser llegit el màxim possible, acaba escrivint en castellà. D'aquesta manera, la presència del català va desapareixent, i només es llegeix a Catalunya. I poca gent, a més.

Com ha estat rebut el seu llibre a la resta de l'Estat?

Pràcticament totes les ressenyes i entrevistes que he tingut han estat de Catalunya, Galícia o el País Basc. A la resta de l'Estat, el llibre gairebé no ha tingut cap incidència. A la gent li agrada llegir opinions que reforcin les seves pròpies, no pas opinions totalment contràries.

Carles Bellsolà.  eldebat.cat  14/09/2008.

Aquesta és una actitud que no és fàcil de mantenir, perquè l’educació que hem rebut, la força abassegadora del costum i el complex d’inferioritat col·lectiu que patim els catalans hi juguen en contra. Ara bé, tingueu ben present que l’única manera de fer que els altres sentin respecte pel català és demostrar-los que nosaltres som els primers a respectar-lo. I passar-nos al castellà a la mínima és no respectar gens el català.

Per tal, doncs, de contrarestar aquestes inèrcies, proposo, a continuació, deu raons per les quals, a parer meu, mantenir la nostra llengua en totes les ocasions beneficia tothom. Per tant, si us feu el càrrec de parlar sempre en català i, en un moment de debilitat, us assalta el dubte –«S’ho prendrà malament?»; «Pobre, si és que es veu que li costa tant!»; «I si es pensa que parlo en català per provocar?», o qualsevol cosa semblant–, penseu en aquestes deu raons i preneu força per a continuar, que no feu mal a ningú.

Si tots tinguéssim ben assumides aquestes raons i altres que se’n deriven i actuéssim en conseqüència, ens estalviaríem una de les amenaces més greus amb què s’enfronta el futur de la
nostra llengua. Ni més ni menys.

1. El català és la llengua pròpia d’aquest territori i el castellà no; i, com que, a més, la immensa majoria l’entén, a priori, no hi ha cap motiu per a renunciarhi davant d’algú que no el parla.

2. De mil vegades en què algú manté el català en una conversa amb algú que parla en castellà, n’hi ha força en què acaben parlant tots dos en català, i ben poques –potser cap ni una– en què el primer es vegi obligat a canviar, perquè l’altre no l’entén. I quan passa això, no vol dir necessàriament que li hagi de parlar en castellà, sinó potser, simplement, més a poc a poc i triant les paraules amb compte.

3. No hi ha cap llengua que sigui ofensiva: ni el català, ni el castellà, ni el francès, ni l’italià, ni cap altra llengua. Per tant, és una arbitrarietat sense fonament considerar de mala educació parlar el català en qualsevol situació. I, amb més raó encara, al territori on és llengua pròpia! En canvi, a parer meu, sí que constitueix una desconsideració majúscula no haver fet ni tan sols l’esforç d’entendre’l després d’un cert temps de viure aquí, sobretot, sabent que molts catalans som especialment sensibles a aquesta qüestió. Les llengües, doncs, no ofenen. Al contrari, faciliten la comunicació entre els éssers humans. Els qui ofenen, en tot cas, són aquells qui d’una manera o d’una altra ens volen fer parlar, tant sí com no, en una llengua en què no ens sentim còmodes i que, casualment –ves per on!– és la seva.

4. Si no comencem per generalitzar la conversa bilingüe, no hi haurà manera de salvar el català; i com més persones ens mantinguem en l’ús de la nostra llengua davant d’algú que ens parla castellà, menys temps trigarem a deixar de veure aquesta actitud com una provocació. Per cert, com és que el qui apareix com a provocador és el qui manté el català i no, en canvi, el qui manté el castellà?

5. Si no fem la llengua necessària, qui carall hauria de voler aprendre-la?: si qui només parla castellà sent a parlar només castellà, per què ha de tenir cap interès a aprendre una altra llengua si li serà del tot inútil? Plantegeu- vos-ho: heu sentit mai el desig irreprimible de posar-vos a aprendre l’eslovac o el maltès? No? Serà potser perquè ningú no se us adreça mai en eslovac ni en maltès i no us cal saber-ne? Doncs, és això.

6. Si un ciutadà de procedència forana aconsegueix tenir interès a aprendre la llengua –que ja serà molt–, bé haurà de tenir algú amb qui practicar-la; bé haurà de tenir algú que li faci de model; bé haurà de tenir referents que li permetin de copsar els seus avenços i les seves dificultats. Si parlem en castellà a tots els qui no són catalanoparlants d’origen, dificultem molt l’aprenentatge dels qui voldrien integrar-se lingüísticament. És això el que volem? Una llengua per a nosaltres sols?

7. És extraordinàriament important mantenir el català per solidaritat amb les persones que són d’altres indrets. Sí: per solidaritat. Perquè tenen tot el dret de conèixer la llengua de la terra que els acull, tot el dret de no haver de competir en inferioritat de condicions amb els autòctons, i tot el dret de no sentir-se permanentment forans. Si hi ha qui veu demagògia en aquest plantejament –que ja m’ho han dit en alguna ocasió– que comenci a pensar si no deu ser perquè ell mateix no considera el català una llengua tan valuosa com el castellà o el francès, i que llegar-la a algú altre sigui fer-li un bé. I que revisi la seva noció de llengua nacional.

8. I cal mantenir el català també per respecte als nouvinguts. Sí, per respecte a aquells que encara no han après la llengua i per respecte als que ja l’han apresa. Als primers, perquè parlar-los en castellà és com dirlos: «No et crec capaç de fer el que he fet jo, que he après dues llengües». I més: «... i encara que en fossis capaç, jo no t’hi penso pas ajudar, perquè no et vull dels meus: ets de fora, i de fora t’has de sentir tota la vida». Als segons, perquè parlar-los en castellà representa fer inútil el seu esforç d’haver après català i, per tant, tractar-los de passerells per haver esmerçat temps i energia per no res: si, total, no han de poder usar-lo amb ningú!

9. Cada vegada que fem servir el castellà perdem una ocasió de fer servir el català i, per tant, d’augmentar-ne l’ús; i això representa donar arguments als qui diuen que el català no és necessari perquè és una llengua minoritària; que en castellà tothom s’entén; que als catalans no ens fa res parlar en castellà perquè també és la nostra llengua, com a espanyols que som; i moltes altres barbaritats que els mateixos catalans contribuïm a mantenir ben vives amb aquesta nefasta actitud lingüística tan dimissionària que ens caracteritza com a poble.

10. Per als catalans, la llengua ha estat sempre l’eix vertebrador del país, la punta de l’iceberg, allò que ens identifica com a poble i allò que ens cohesiona. O, almenys, així ha estat fins ara. Ja veurem què passarà d’ara endavant si continuem amb aquest suïcidi lingüístic col·lectiu que la sociolingüística anomena norma de convergència i la nostra acomplexada societat, bona educació.

Només unes consideracions finals més: ja podeu suposar que, personalment, aplico la lògica que acabo de descriure d’una manera sistemàtica; però, si mai se m’acosta algú que comprovo de manera fefaent que és incapaç d’entendre’m en català, procuro comunicar-m’hi per tots els mitjans al meu abast, perquè, lògicament, el que ha de prevaler és la comunicació i la bona entesa; i jo mateix parlo a aquest hipotètic individu com puc: per signes o en la seva llengua si la conec, que no serà necessàriament la castellana, sobretot si ens és aliena, a tots dos.

Però si opto per mantenir-me en català, que és el que faig sistemàticament encara que la comunicació esdevingui molt més difícil, miraré, sobretot, de no perdre mai la cordialitat. Perquè tot el que he exposat fins ara no hi està renyit en absolut. I li explicaré la meva opció, perquè segurament no entendrà per què la prenc. I és important que ho entengui i que sàpiga que no estic contra ell perquè no li parlo espanyol, sinó que només intento ser coherent. I, a continuació,
el convidaré a aprendre català. I, si cal, sols si no hi ha més remei, també li parlaré en castellà; però alhora, sempre cordialment, li faré notar que m’hi sento profundament incòmode i que el seu comportament lingüístic és anòmal perquè, efectivament, constitueix una anomalia ser incompetent en la llengua del país on es viu.

I ho faré perquè mai més hagi de sentir-me incòmode davant d’ell; i perquè no s’hi hagi de sentir ell fent-m’hi sentir a mi; i per respecte a ell; i per respecte a la gent del meu país i a la gent que, procedent de fora, viu al meu país, que és el nostre –el de tots–, i que ha après català; i, en definitiva, per les deu raons que he exposat més amunt i que en podrien haver estat vint, trenta o moltes més.

Nòtula

NO PODEM SER TAN FEBLES 

Josep M. Batista i Roca i Carles M. Espinalt coincidien a denunciar la feblesa del caràcter català actual, proposant fórmules per a assolir l’enfortiment necessari.
Davant la prepotència i hegemonisme de la gent espanyola cal bastir-hi la fermesa i la convicció de la catalanitat.
Superior en flexibilitat i creativitat, la catalanitat perd tot el seu valor en solidesa i coherència a l’hora de delimitar com cal l’àmbit del territori propi, pròpiament territorial i psíquic. Difícilment mai, però, i enlloc, s’ha pogut produir un cas semblant de poble amb tan bons mestres, tan reincidentment desoïts i fins i tot negligits fins a ni tan sols anotar-los entre els grans prohoms preclars.
Arribats al segle XXI no seria cap exageració definir els catalans com un poble de calçasses, sense mínims de dignitat individual i col·lectiva.
Si ja no fos prou indicatiu deixar de parlar català davant de qualsevol castellanoparlant –monolingüista nat, empedreït– la relació de vexacions quotidianament suportades no té fi: espoliació econòmica demostrada, que obliga a més esforç de la ciutadania catalana i en retarda el progrés, haver de viure mal instal·lats en una pseudo-autonomia sovint burlada i progressivament limitada amb noves lleis estatals, impossibilitats de viure en català, bilingües compulsius, manteniment en tot el territori de mancances tercermundistes i bosses de misèria, alhora que s’està subjecte a aportar subvencions a favor d’altres i engruixir recursos per al grandiós projecte de construir una capital de l’Estat i regió «central», costi el que costi, a punt per a satisfer tan artificiosament com es vulgui velles apetències d’imperi.
                                                                   (Víctor Castells, El Consell Nacional Català, p. 167)

Jordi Sedó (filòleg, sociolingüista i mestre jsedo@.xtec.net)
Llengua Nacional - núm. 54 - I Trimestre del 2006