He dit diverses vegades que la mentida ha estat històricament i és, actualment, de forma descarada, el gran parany en què està atrapat el nostre poble i la nostra gent. Una mentida que ens confon i ens obnubila la capacitat de jutjar amb claredat les persones públiques i els fets que s’esdevenen a la nostra nació. Una mentida que ens afebleix i ens xucla la força per trobar la nostra veu i el gest precís que ens ha d’alliberar.

Sortosament encara queden veus lúcides i valentes que denuncien la mentida i els seus forjadors, com és el cas de l'autor d'aquesta carta que us adjunto, i on es posa en evidència com en són de falsos alguns senyors, per no dir tots, de l'actual govern de la Generalitat colonial, que pretenen emparant-se en la seva doble cara que enganya a qui es deixa enganyar, acabar de convertir la nostra nació en meres províncies d'Espanya. Això sí, províncies multiculturals, on el català quedi reduït a pura anècdota folklòrica.

No vull afegir gran cosa més al què posa en evidència aquesta carta. Només recordar als catalans que encara tenen l'esperit lliure, que facin l'esforç, gairebé sobrehumà, de no deixar-se seduir per aquestes mentides, i sobretot pels qui les impulsen i executen. Si volem realment l'alliberament de la nostra nació, cal deixar de confiar en aquests llops amb pell d'ovella, que són aquí per liquidar-nos. No penseu que poden donar un cop de timó i canviar d'actitud. No penseu que tinguin la més mínima estima per la nostra pàtria. No, són aquí amb una tasca molt precisa. Rematar la feina que les forces de la foscor encarnades en l'estat espanyol, fa més de tres-cents anys que estan portant a terme: destruir-nos.

Si la nostra confusió i la nostra feblesa els permet continuar als llocs de decisió, no dubteu ni un moment que acompliran la seva tasca sense compassió ni contemplacions.

L'enquistament de la seva mentida, comporta inexorablement la nostra mort nacional.

La nació catalana és un camp de batalla entre les forces al servei de l'esperit de llibertat, que treballen perquè la bellesa d'allò que és, es manifesti en plenitud dintre l'ordre inherent de l'Univers, i les forces que odien la vida en la seva autèntica bellesa, i que treballen a favor de la uniformització, de la mentida i de la mort. No adonar-nos-en, ens condemna a ser-ne víctimes.

Alice A Bailey, en el seu llibre " The soul, the quality of life" ens recorda amb precisió alguns trets de les forces a què ens enfrontem. Potser val la pena refrescar-ho: " El germà de la foscor, no té en compte el sofriment que pot causar. Tant li fa l'agonia mental que infligeix a l'oponent; persisteix en la seva intenció i no desisteix del mal que fa, mentre pugui assolir els seus objectius. No espereu cap compassió d'aquests que s'oposen als germans de la llibertat.

Tot sovint el germà de la foscor es disfressa com un agent de la llum ( llegeixi's del progrés, de la tolerància..)."
Seria bo que en llegir aquesta carta tinguéssim clar que no s'estan posant en evidència polítics, amb punts de vista diferents, sinó que s'està denunciant una voluntat, mai reconeguda obertament, de finiquitar la nostra nació.

PECAT D'ACCIÓ, PECAT D'OMISSIÓ

Francesc Mortés (Reagrupament.cat) · e-notícies · 30/4/2008

Joan Manel Tresserras és el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. Proposat per ERC, Tresserras passa per ser el conseller més ben valorat del govern i les seves maneres amables i enraonades fan que tingui, en general, bona premsa. Ara el seu departament ha anunciat un ambiciós Pla de Foment de la Lectura que pretén estendre l'hàbit lector entre els ciutadans i, molt en particular, entre els joves. El pla inclou diverses iniciatives interessants i algunes d'inspirades en programes que ja s'han provat amb cert èxit en països del nord i el centre d'Europa. És una mostra de fins a quin punt ens convé tenir gestors capacitats, que parlin idiomes i sàpiguen mirar més enllà dels Pirineus, enlloc de buscar referents -posem per cas- a Espanya. Una de les potes del Pla de Foment de la Lectura és el programa de subscripcions a diaris i revistes per a joves de 18 anys. El web del departament de Cultura ens explica que 'aquest programa permetrà que tots els joves que compleixin 18 anys al llarg del 2008, 2009 o 2010, uns 170.000 aproximadament, puguin obtenir una subscripció gratuïta a un diari o revista per un temps determinat.'

Tots els països seriosos tenen polítiques de foment de la lectura. Un bon hàbit lector contribueix a formar ciutadans informats i crítics amb allò que s'esdevé al seu voltant, cosa que millora la qualitat i el gruix de les democràcies. La lectura, en definitiva, fa les persones més lliures. A més, si aquest hàbit s'adquireix de petit, és la millor vacuna contra el fracàs escolar. És de celebrar que el conseller Tresserras endegui polítiques tan necessàries com aquesta, malgrat que els seus efectes només seran comprovables a llarg termini. És una virtut inhabitual en política, on se sol primar la immediatesa dels resultats per sobre de les veritables necessitats de la societat.

Fins aquí l'elogi i ara, com no podia ser d'una altra manera, una mica de crítica. Primera: Algú que no conegui el país es podria preguntar què fa el govern subvencionant mitjans de comunicació privats. Si no n'hi havia prou amb les subvencions directes d'altres departaments i les camuflades en forma de subscripcions massives, ara la conselleria de Cultura injectarà diners als mitjans de comunicació privats per una tercera via. En els països -diguem- normals, això simplement no es fa. Per lleig i per contraproduent. Els diaris pertanyen a empreses privades i si el producte no és competitiu i no interessa, simplement no es ven, no atreu anunciants i acaben plegant. I tal dia farà un any. Les empreses editores de premsa no són oenagés. Són societats mercantils amb afany de lucre. Tornem-ho a dir: en les societats lliures, avançades i majors d'edat, els mitjans privats competeixen en igualtat de condicions en un mercat lliure. Potser per això comprar The Guardian a Londres val la meitat que comprar El Periódico a Barcelona. A més, subvencionar els mitjans de comunicació privats tendeix a amansir-los i això no fa sinó afeblir el sistema de contrapoders i equilibris sobre el qual basculen les democràcies madures. En resum, en aquells països on el govern subvenciona els diaris, els ciutadans acaben pagant més per un producte esbravat i de qualitat inferior.

Segona: El web de Cultura no diu allò que el departament només ha reconegut a contracor i amb la boca petita: els tres milions d'euros que s'esmerçaran en subscripcions es gastaran, també, en mitjans escrits o pensats en espanyol. Per si no s'entén prou, vull dir que els joves de divuit anys podran subscriure's a La Vanguardia o a El Periódico a compte de l'erari públic. I potser també a El Mundo, La Razón o l'ABC. L'únic requisit per participar en el programa serà que els mitjans demanin formalment adherir-s'hi i arribin a un acord amb l'administració pel que fa al preu de la subscripció. Em sorprendria molt que hi hagués cap empresa editora que opti per quedar-ne al marge. Tres milions d'euros són tres milions d'euros.

Posats a incloure premsa forastera, jo em pregunto si el programa del conseller Tresserras inclourà capçaleres de referència en anglès, com ara The Guardian o The New York Times. O en alemany, com el Frankfurter Allgemeine. Si el programa funciona i es consolida, d'aquí a uns anys els fills de l'actual president de la Generalitat podran llegir el Frankfurter regularment i no perdran l'alemany que tant haurà costat que aprenguin.

El conseller, que és un independentista intel·ligent, sap perfectament que els diaris que s'editen a Catalunya escrits directament en espanyol o bé pensats en espanyol i mal traduïts al català són instruments al servei de l'unionisme. La seva missió és matar tot referent catalanocèntric en l'imaginari col·lectiu català i substituir-lo per imatgeria i referents espanyols. Aquests mitjans ja tenen prou padrins i no necessiten ni subvencions ni subcriptors a granel. Si el conseller vol fer país, a més de lectors, que regali subcripcions a l'Avui, El Punt, El Temps i algun diari d'àmbit regional. I, per què no, a premsa estrangera de qualitat -per entendre'ns, a The Economist i no El País-. I para de comptar. Qui vulgui llegir premsa espanyola francesa, que se la pagui de la seva butxaca.

És el problema que té actuar com si aquest país fos normal, enlloc de ser una colònia. Dissortadament, dins i a l'entorn d'ERC encara hi ha qui teoritza que hem de governar el país com si aquí no hi hagués cap conflicte nacional. Que si ho fem bé al govern, si som bons gestors i injectem benestar a la societat (amb quins recursos?), un dia ens llevarem de bon matí per anar a treballar i resultarà que, per art de transmutació alquímica, ja serem independents. Els catalans haurem inventat la independència indolora, incolora i insípida. Un procés d'alliberament nacional sense precedents al món. Ja ens ho deien que no érem com Lituània, Txèquia, Eslovènia, Kosovë, etc. Els catalans mai no som com ningú altre. Som únics. Som tan especials que no tenim parangó.

Aquest capteniment il·lús i irresponsable recorda l'orquestreta del Titànic: toca que tocaràs mentre el transatlàntic s'enfonsa. O aquell infant que tanca els ulls i es tapa les orelles, per no sentir com el renyen. Tresserras segurament seria un conseller excel·lent en un país normalitzat. En aquest país, avui per avui, encara és hora que ens expliqui què està fent per accel·lerar el procés d'alliberament nacional, des de la seva conselleria. Vull recordar que en els darrers mesos Joan Manel Tresserras ha trobat temps per subscriure una declaració formal amb els seus homòlegs gallec i basc demanant que l'estat espanyol sigui 'més plural' i reconegui la diversitat cultural i lingüística. Qualsevol persona reaonable, que conegui mínimament Espanya, sap que això és ridícul i una pèrdua de temps. Darrerament Tresserras encara ha trobat hores per dedicar-se a escriure, junt amb Josep Huguet i altres, la ponència política que ERC debatrà en el proper congrés nacional. Ponència que, per cert, ell no prodrà votar perquè no milita a ERC. Què carai fa Tresserras escrivint la ponència d'estratègia política del meu partit?

Desconec qui escriu les ponències polítiques de CDC, el PP i el PSC, tots tres amb congressos a la vista, però m'imagino que no ho deixen en mans de persones de fora del partit. Conseller, si us plau, deixi d'escriure ponències i firmar manifestos. Prou perdre el temps. Que no se'n recorda que té feina amb allò de la tele? Que les lleis (espanyoles) prohibeixen que TV3 emeti al País Valencià? Noi, quin greu. Que la barbàrie espanyolista aplica la seva llei i clausura els repetidors? Ves què hi farem. La llei és la llei. Hi ha algú al govern amb la capacitat i la voluntat de trobar una solució política al problema de TV3 al País Valencià, al marge de les lleis espanyoles? Conseller Tresserras, vostè hauria de triar si vol ser part del problema o part de la solució. En la mesura que no aporta solucions, vostè ja és part del problema. Igual que els governs de Jordi Pujol, aquest govern d'Entesa ens espanyolitza. Per acció i per omissió.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció
27 de maig del 2008