Els defensors a ultrança del llenguatge "no sexista" haurien de tenir en compte que a la llengua hi ha coses diguem-ne superficials que es poden canviar i coses profundes que no es poden canviar. Posar-ho tot dins un mateix sac és el que ens pot perdre. Les paraules particulars es poden canviar, si cal, i això és el que ara fan totes les llengües amb marques de gènere per a adequar la forma de les paraules referents a professions exercides per dones (arquitecta, enginyera, política) o per homes (la paraula comare no serveix si els homes fan aquesta professió). Naturalment, dins les regles de la llengua: ara com ara no sembla desitjable que hi hagi cantantes, fiscales ni militares. De la mateixa manera, es tendeix a suprimir paraules discriminatòries (com senyoreta), i és ben lloable que es posin tots els mitjans tècnics —que n'hi ha molts— perquè una dona no rebi una lletra començada per benvolgut senyor. Fins aquí, perfecte.

L'error és acarnissar-se contra una de les característiques fonamentals de l'estructura de les llengües romàniques, com és el fet que un dels dos gèneres funciona com a no marcat. Això vol dir que quan un nom fa referència a una classe on hi ha mascles i femelles (els mallorquins, els protestants, els sords, els moixos), s'usa la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada morfològicament, i que d'aquesta manera tampoc no és marcada d'un punt de vista semàntic pel que fa al sexe. En rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere. L'error és creure que aquest sistema subsumeix el femení dins el masculí i crea una dependència de la dona vers l'home. Aquest sistema no inclou el femení dins el masculí, ni subordina un a l'altre: únicament dota el femení d'uns identificadors formals que nega al masculí estricte, i encarrega al context la funció de destriar si un element no marcat es refereix a mascles o a mascles i femelles.

El caràcter no marcat del denominat masculí es veu en altres regles gramaticals, com el fet que els elements neutres concorden amb el masculí i no amb el femení (això és bo i no *això és bona). Aquest comportament en el gènere és comparable al del nombre, en què el plural és el marcat, i això vol dir que un singular (no marcat) pot referir-se a un individu o objecte (ja he comprat la rosa) o a molts (la rosa és la flor més bella, l'Institut de la Dona, Diada del Caçador).

LLENGUA CATALANA

Aquest sistema, d'un gènere marcat i un de no marcat, s'aplica primordialment als mots flectius (els europeus); però en aquelles paraules en què el gènere s'indica amb lexemes diferents (pare/mare, gendre/nora, oncle/tia) aplicades a humans —deixem ara els animals domèstics— també el masculí és la forma usada normalment com a inclusiva. Els pares d'una escola són els pares de qualsevol sexe i en les frases «els gendres no són com els fills» o «anirem a visitar els oncles» tothom entendrà perfectament que no ens referim a persones d'un sol sexe. Només quan hi ha una paraula comprensiva dels dos sexes, el masculí tendeix a referir-se només als homes: la paraula persona debilita o anul·la el valor inclusiu de homes, igual que en anglès o francès parents vincula father o père a persones de sexe masculí.

Els acompanyants (articles, adjectius, etc.) dels substantius que es refereixen a un conjunt de persones o animals en el qual hi ha mascles i femelles van en la forma dita tradicionalment masculina, o, dit més científicament, en la forma no marcada. Recordem que els acompanyants no tenen gènere inherent, sinó que porten marques de gènere (de fet, marca de femení) si els noms acompanyats exigeixen el marcatge (són femenins). Els catalanoparlants sempre hem dit «en Joan i na Maria són simpàtics», on simpàtics és no marcat quant al gènere. Ho hem dit així d'ençà que es parla el català i ho direm així sempre. Per molts de bots que facin alguns, la majoria de la gent mai no dirà «en Joan és simpàtic i na Maria és simpàtica» ni «en Joan i na Maria són simpàtic i simpàtica respectivament». De la mateixa manera, diem «na Rosa i na Clara sopen juntes», o «totes dues estan d'acord» —marca de femení obligatòria— i, en canvi, «en Joan i na Maria sopen junts» (no «junt i junta») i «tots dos estan d'acord» (no «tot un i tota una»).

Gabriel Bibiloni.

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 28 de març de 2009.