El dia 28 de desembre de 2006, el nostre lingüista recentment desaparegut, Joan Solà, escrivia:

"Ja n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s’hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n’hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.
Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos..."

"... enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del Govern de Catalunya a l’esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d’una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret «suposa un avanç històric per a la llengua catalana», o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l’agressió, aleshores s’exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.

La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya «Dóna corda al català», per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n’ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d’humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d’una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l’agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s’hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre Govern que planti cara d’una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l’enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara."

Article publicat al suplement de Cultura del diari AVUI del 28 de desembre de 2006

He dit diverses vegades que la mentida ha estat històricament i és, actualment, de forma descarada, el gran parany en què està atrapat el nostre poble i la nostra gent. Una mentida que ens confon i ens obnubila la capacitat de jutjar amb claredat les persones públiques i els fets que s’esdevenen a la nostra nació. Una mentida que ens afebleix i ens xucla la força per trobar la nostra veu i el gest precís que ens ha d’alliberar.

Sortosament encara queden veus lúcides i valentes que denuncien la mentida i els seus forjadors, com és el cas de l'autor d'aquesta carta que us adjunto, i on es posa en evidència com en són de falsos alguns senyors, per no dir tots, de l'actual govern de la Generalitat colonial, que pretenen emparant-se en la seva doble cara que enganya a qui es deixa enganyar, acabar de convertir la nostra nació en meres províncies d'Espanya. Això sí, províncies multiculturals, on el català quedi reduït a pura anècdota folklòrica.

No vull afegir gran cosa més al què posa en evidència aquesta carta. Només recordar als catalans que encara tenen l'esperit lliure, que facin l'esforç, gairebé sobrehumà, de no deixar-se seduir per aquestes mentides, i sobretot pels qui les impulsen i executen. Si volem realment l'alliberament de la nostra nació, cal deixar de confiar en aquests llops amb pell d'ovella, que són aquí per liquidar-nos. No penseu que poden donar un cop de timó i canviar d'actitud. No penseu que tinguin la més mínima estima per la nostra pàtria. No, són aquí amb una tasca molt precisa. Rematar la feina que les forces de la foscor encarnades en l'estat espanyol, fa més de tres-cents anys que estan portant a terme: destruir-nos.

Si la nostra confusió i la nostra feblesa els permet continuar als llocs de decisió, no dubteu ni un moment que acompliran la seva tasca sense compassió ni contemplacions.

L'enquistament de la seva mentida, comporta inexorablement la nostra mort nacional.

La nació catalana és un camp de batalla entre les forces al servei de l'esperit de llibertat, que treballen perquè la bellesa d'allò que és, es manifesti en plenitud dintre l'ordre inherent de l'Univers, i les forces que odien la vida en la seva autèntica bellesa, i que treballen a favor de la uniformització, de la mentida i de la mort. No adonar-nos-en, ens condemna a ser-ne víctimes.

Alice A Bailey, en el seu llibre " The soul, the quality of life" ens recorda amb precisió alguns trets de les forces a què ens enfrontem. Potser val la pena refrescar-ho: " El germà de la foscor, no té en compte el sofriment que pot causar. Tant li fa l'agonia mental que infligeix a l'oponent; persisteix en la seva intenció i no desisteix del mal que fa, mentre pugui assolir els seus objectius. No espereu cap compassió d'aquests que s'oposen als germans de la llibertat.

Tot sovint el germà de la foscor es disfressa com un agent de la llum ( llegeixi's del progrés, de la tolerància..)."
Seria bo que en llegir aquesta carta tinguéssim clar que no s'estan posant en evidència polítics, amb punts de vista diferents, sinó que s'està denunciant una voluntat, mai reconeguda obertament, de finiquitar la nostra nació.

PECAT D'ACCIÓ, PECAT D'OMISSIÓ

Francesc Mortés (Reagrupament.cat) · e-notícies · 30/4/2008

Joan Manel Tresserras és el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. Proposat per ERC, Tresserras passa per ser el conseller més ben valorat del govern i les seves maneres amables i enraonades fan que tingui, en general, bona premsa. Ara el seu departament ha anunciat un ambiciós Pla de Foment de la Lectura que pretén estendre l'hàbit lector entre els ciutadans i, molt en particular, entre els joves. El pla inclou diverses iniciatives interessants i algunes d'inspirades en programes que ja s'han provat amb cert èxit en països del nord i el centre d'Europa. És una mostra de fins a quin punt ens convé tenir gestors capacitats, que parlin idiomes i sàpiguen mirar més enllà dels Pirineus, enlloc de buscar referents -posem per cas- a Espanya. Una de les potes del Pla de Foment de la Lectura és el programa de subscripcions a diaris i revistes per a joves de 18 anys. El web del departament de Cultura ens explica que 'aquest programa permetrà que tots els joves que compleixin 18 anys al llarg del 2008, 2009 o 2010, uns 170.000 aproximadament, puguin obtenir una subscripció gratuïta a un diari o revista per un temps determinat.'

Tots els països seriosos tenen polítiques de foment de la lectura. Un bon hàbit lector contribueix a formar ciutadans informats i crítics amb allò que s'esdevé al seu voltant, cosa que millora la qualitat i el gruix de les democràcies. La lectura, en definitiva, fa les persones més lliures. A més, si aquest hàbit s'adquireix de petit, és la millor vacuna contra el fracàs escolar. És de celebrar que el conseller Tresserras endegui polítiques tan necessàries com aquesta, malgrat que els seus efectes només seran comprovables a llarg termini. És una virtut inhabitual en política, on se sol primar la immediatesa dels resultats per sobre de les veritables necessitats de la societat.

Fins aquí l'elogi i ara, com no podia ser d'una altra manera, una mica de crítica. Primera: Algú que no conegui el país es podria preguntar què fa el govern subvencionant mitjans de comunicació privats. Si no n'hi havia prou amb les subvencions directes d'altres departaments i les camuflades en forma de subscripcions massives, ara la conselleria de Cultura injectarà diners als mitjans de comunicació privats per una tercera via. En els països -diguem- normals, això simplement no es fa. Per lleig i per contraproduent. Els diaris pertanyen a empreses privades i si el producte no és competitiu i no interessa, simplement no es ven, no atreu anunciants i acaben plegant. I tal dia farà un any. Les empreses editores de premsa no són oenagés. Són societats mercantils amb afany de lucre. Tornem-ho a dir: en les societats lliures, avançades i majors d'edat, els mitjans privats competeixen en igualtat de condicions en un mercat lliure. Potser per això comprar The Guardian a Londres val la meitat que comprar El Periódico a Barcelona. A més, subvencionar els mitjans de comunicació privats tendeix a amansir-los i això no fa sinó afeblir el sistema de contrapoders i equilibris sobre el qual basculen les democràcies madures. En resum, en aquells països on el govern subvenciona els diaris, els ciutadans acaben pagant més per un producte esbravat i de qualitat inferior.

Segona: El web de Cultura no diu allò que el departament només ha reconegut a contracor i amb la boca petita: els tres milions d'euros que s'esmerçaran en subscripcions es gastaran, també, en mitjans escrits o pensats en espanyol. Per si no s'entén prou, vull dir que els joves de divuit anys podran subscriure's a La Vanguardia o a El Periódico a compte de l'erari públic. I potser també a El Mundo, La Razón o l'ABC. L'únic requisit per participar en el programa serà que els mitjans demanin formalment adherir-s'hi i arribin a un acord amb l'administració pel que fa al preu de la subscripció. Em sorprendria molt que hi hagués cap empresa editora que opti per quedar-ne al marge. Tres milions d'euros són tres milions d'euros.

Posats a incloure premsa forastera, jo em pregunto si el programa del conseller Tresserras inclourà capçaleres de referència en anglès, com ara The Guardian o The New York Times. O en alemany, com el Frankfurter Allgemeine. Si el programa funciona i es consolida, d'aquí a uns anys els fills de l'actual president de la Generalitat podran llegir el Frankfurter regularment i no perdran l'alemany que tant haurà costat que aprenguin.

El conseller, que és un independentista intel·ligent, sap perfectament que els diaris que s'editen a Catalunya escrits directament en espanyol o bé pensats en espanyol i mal traduïts al català són instruments al servei de l'unionisme. La seva missió és matar tot referent catalanocèntric en l'imaginari col·lectiu català i substituir-lo per imatgeria i referents espanyols. Aquests mitjans ja tenen prou padrins i no necessiten ni subvencions ni subcriptors a granel. Si el conseller vol fer país, a més de lectors, que regali subcripcions a l'Avui, El Punt, El Temps i algun diari d'àmbit regional. I, per què no, a premsa estrangera de qualitat -per entendre'ns, a The Economist i no El País-. I para de comptar. Qui vulgui llegir premsa espanyola francesa, que se la pagui de la seva butxaca.

És el problema que té actuar com si aquest país fos normal, enlloc de ser una colònia. Dissortadament, dins i a l'entorn d'ERC encara hi ha qui teoritza que hem de governar el país com si aquí no hi hagués cap conflicte nacional. Que si ho fem bé al govern, si som bons gestors i injectem benestar a la societat (amb quins recursos?), un dia ens llevarem de bon matí per anar a treballar i resultarà que, per art de transmutació alquímica, ja serem independents. Els catalans haurem inventat la independència indolora, incolora i insípida. Un procés d'alliberament nacional sense precedents al món. Ja ens ho deien que no érem com Lituània, Txèquia, Eslovènia, Kosovë, etc. Els catalans mai no som com ningú altre. Som únics. Som tan especials que no tenim parangó.

Aquest capteniment il·lús i irresponsable recorda l'orquestreta del Titànic: toca que tocaràs mentre el transatlàntic s'enfonsa. O aquell infant que tanca els ulls i es tapa les orelles, per no sentir com el renyen. Tresserras segurament seria un conseller excel·lent en un país normalitzat. En aquest país, avui per avui, encara és hora que ens expliqui què està fent per accel·lerar el procés d'alliberament nacional, des de la seva conselleria. Vull recordar que en els darrers mesos Joan Manel Tresserras ha trobat temps per subscriure una declaració formal amb els seus homòlegs gallec i basc demanant que l'estat espanyol sigui 'més plural' i reconegui la diversitat cultural i lingüística. Qualsevol persona reaonable, que conegui mínimament Espanya, sap que això és ridícul i una pèrdua de temps. Darrerament Tresserras encara ha trobat hores per dedicar-se a escriure, junt amb Josep Huguet i altres, la ponència política que ERC debatrà en el proper congrés nacional. Ponència que, per cert, ell no prodrà votar perquè no milita a ERC. Què carai fa Tresserras escrivint la ponència d'estratègia política del meu partit?

Desconec qui escriu les ponències polítiques de CDC, el PP i el PSC, tots tres amb congressos a la vista, però m'imagino que no ho deixen en mans de persones de fora del partit. Conseller, si us plau, deixi d'escriure ponències i firmar manifestos. Prou perdre el temps. Que no se'n recorda que té feina amb allò de la tele? Que les lleis (espanyoles) prohibeixen que TV3 emeti al País Valencià? Noi, quin greu. Que la barbàrie espanyolista aplica la seva llei i clausura els repetidors? Ves què hi farem. La llei és la llei. Hi ha algú al govern amb la capacitat i la voluntat de trobar una solució política al problema de TV3 al País Valencià, al marge de les lleis espanyoles? Conseller Tresserras, vostè hauria de triar si vol ser part del problema o part de la solució. En la mesura que no aporta solucions, vostè ja és part del problema. Igual que els governs de Jordi Pujol, aquest govern d'Entesa ens espanyolitza. Per acció i per omissió.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció
27 de maig del 2008

En els darrers anys ha augmentat molt el nombre d'empreses que incorporen la llengua catalana en els seus productes i serveis. Centrant-nos només en l'etiquetatge, s'ha passat de les prop de 300 referències del 1989 a les més de 2.000 actuals.

Per tal de donar a conèixer i fomentar l'ús de la llengua catalana en l'àmbit empresarial, organitzem la fira mercat De Tot Cat al Palau de Fires de Girona els dies 4, 5 i 6 de juny de 2010. Els assistents coneixeran els productes i les empreses que incorporen el català, es podran proveir de productes i gaudiran de l'oferta formativa i lúdica programada.

Estudis sociolingüístics realitzats darrerament demostren que hi ha un interès creixent d'una part important de la ciutadania per conèixer les empreses sensibles a l'ús de la llengua catalana. La fira respon a aquesta demanda.

La fira tindrà un caràcter multisectorial i, per tant, farà que hi siguin visibles la majoria d'àmbits de la vida quotidiana en els quals es poden consumir productes en llengua catalana.

Extret de la pàgina: www.detotcat.cat

Carles Bellsolà, periodista de “eldebat.cat” Diari Digital de Catalunya, va entrevistar el setembre del 2008 al senyor Juan Carlos Moreno Cabrera. Lingüista.

“EL CASTELLÀ NO S’HAURIA D’ENSENYAR A LES ESCOLES DE CATALUNYA”

És madrileny i defensa la “immersió lingüística” en català. El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico(Península), amb una tesi profundament provocadora: que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol. I que és molt agressiu, com explica en aquesta entrevista amb eldebat.cat, traduïda al català.

En què consisteix el nacionalisme lingüístic?

La idea que se sol tenir a Espanya és que el nacionalisme, lingüístic i en general, són les reivindicacions d'una sèrie de regions que s'han entestat, de forma obsessiva i exagerada, que es reconegui la seva llengua i la seva cultura. Perquè molts consideren que aquesta llengua i aquesta cultura estan ja reconegudes en la Constitució i que, per tant, tota aquesta insistència correspon a un desig de diferenciar-se que va en contra de la societat de la globalització.

Però vostè, en canvi, sosté que hi ha un nacionalisme lingüístic per part espanyola.

En titular així el meu llibre, segur que hi ha hagut molta gent que l'ha llegit amb la intenció de reafirmar les seves idees. Per a ells, la lectura del llibre pot resultar insuportable, perquè s'hi posa de manifest una cosa que està oculta, que és el nacionalisme d'Estat. Que no es reconeix com a tal perquè es parteix de la fal·làcia que, un cop establert l'Estat, en aquest cas, l'espanyol, es produeix una superació de totes les diferències ètniques i identitàries. Al llibre demostro que això és completament fals. No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana.

Així, doncs, quina de les dues parts dóna més mostres de nacionalisme?

És que, segons la meva definició de nacionalisme lingüístic, no existeixen ni el nacionalisme lingüístic català, ni el basc, ni el gallec. Perquè el principal tret definitori del nacionalisme lingüístic és considerar que la llengua pròpia és superior a les altres. Cosa que no té sentit amb raons estrictament lingüístiques. Aquesta idea, que procedeix de Menéndez Pidal, existeix en el nacionalisme castellanista. Però jo no la veig pas ni en l'anomenat nacionalisme català ni en el basc ni en el gallec. Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà linguísticament.

Cosa que sí fa el nacionalisme espanyol, segons el seu llibre.

El segon tret definitori és que, com que la meva llengua és superior, estic fent un favor als altres si els la imposo. Tampoc no veig això en l'anomenat nacionalisme català. Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Manxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya, que  en sigui la llengua principal. Tot i que això ho disfressen en parlar de "llengua de comunicació" o "llengua d'encontre". Del meu llibre es dedueix que, si apliquem aquests criteris, no existeix el nacionalisme lingüístic català, basc ni gallec. Molta gent m'ha tirat en cara que no critico la "imposició del català". Però, quina imposició? Si jo dic que a Castella es parli castellà, és això una imposició? Per tant, si els catalans diuen que el català ha de ser la llengua predominant a Catalunya, és això una imposició?

Però els nacionalistes espanyols no acostumen a dir obertament que el castellà ha de ser la llengua dominant. El que fan és argumentar els drets individuals dels parlants.

Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l'alemany. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit. I quan critiquen que el català comenci a adquirir predomini en certs àmbits, ho fan perquè això comporta la pèrdua del predomini absolut, en aquests mateixos àmbits, del castellà. Quan critiquen això, tot i que no ho diguin obertament, estan posant de manifest que el que temen els castellanistes no és que el castellà desaparegui de Catalunya, com diuen ells. A ningú amb dos dits de front se li ocorre que el castellà pugui desaparèixer de Catalunya, és una estupidesa pensar-ho. En realitat, el que expressen és el seu temor que el castellà perdi el predomini absolut a Catalunya.

En canvi, sí que hi ha estudiosos que afirmen que el català corre cert perill d'extinció.

Depèn de amb quines altres llengües el comparis. Si comparem el català amb l'aragonès, doncs no està en perill d'extinció. Però el català s'ha de comparar amb altres llengües del seu nivell demogràfic. El català és una llengua europea molt important des del punt de vista demogràfic i no està en perill d'extinció. Ara bé, als Països Catalans el català no és la llengua dominant, això està clar. I hi ha molts terrenys en els quals no aconsegueix fer-se amb aquest domini. Per domini no hem d'entendre res negatiu, sinó que sigui la llengua d'ús habitual, la llengua per defecte. Cosa que seria lògica. Quan es conviu amb una llengua poderosa des del punt de vista demogràfic, econòmic i polític com és el castellà, els avenços són molt difícils. Mai no es pot dir que el català estigui fora de perill, precisament perquè conviu amb el castellà.

Per aquest mateix motiu, són apropiades les mesures de foment de la llengua com ara la immersió lingüística?

L'única immersió lingüística que conec és la del castellà. A Catalunya no hi ha immersió lingüística. Si a Catalunya es fa servir el català a l'escola, això em sembla normal. Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola, cosa que passa a molts països del món. A Nigèria, la llengua de l'escola és l'anglès, i qualsevol nen que es vulgui escolaritzar ha d'aprendre anglès. Que no el parla ni ell ni ningú de la seva família. Perquè l'anglès, i aquesta és la qüestió, no és una llengua de Nigèria, és una llengua imposada per les potències colonials. Però el català no és una llengua imposada per les potències colonials, és la llengua pròpia de Catalunya.

Vostè, al seu llibre, diferencia entre bilingüisme additiu i substitutiu. Quin és el cas a Catalunya?

El bilingüisme que es diu promoure des del centre és teòricament additiu. És a dir, que jo afegeixo la meva llengua a l'autòctona i totes dues hi conviuen. Però en el 90% dels casos, en realitat, és un bilingüisme substitutiu, en què es pretén que la llengua nova acabi substituint l'autòctona. Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya. Ja sé que és dur dir-ho, que molta gent em criticarà per això, però és així. En aquests moments hi ha una situació de desequilibri molt forta en favor del castellà. Com ho corregim, això? Donant suport per igual a totes dues llengües? Llavors es mantindrà el desequilibri. L'única solució és donar suport a la llengua autòctona, la llengua pròpia, molt més que a l'altra. Cau pel seu propi pes.

Però bona part de l'opinió pública espanyola té la percepció contrària, que el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit.

És que hauria de ser de segona, és clar que sí. Per les raons que ja he donat. Exactament igual que el català és una llengua de segona a Castella. A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera. I això, a tothom li sembla molt bé. Que el castellà sigui una llengua de segona a Catalunya, a mi no em semblaria malament. Però el cas és que no ho és, que segueix sent dominant en molts àmbits. La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient. Els mateixos arguments sobre aquesta 'persecució' del castellà no s'apliquen, per exemple, en el cas de Puerto Rico. Què ocorre quan es xoca amb un nacionalisme lingüístic més poderós que el propi, com és el cas de l'anglès? Que, llavors, l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalisme.

També se solen invocar raons de mercat o 'darwinistes', com diu vostè, per justificar el predomini d'una determinada llengua.

El nou discurs del nacionalisme es basa en criteris economicistes. Es diu que hi ha llengües que tenen un gran mercat i d'altres que el tenen petit. Això significa emprar criteris de la globalització capitalista, de veure-ho tot com a mercats, productes i clients. Així és com funciona l'economia, però el que no es pot fer és utilitzar aquests criteris economicistes en la cultura. Es com si al Museu del Prado un quadre hagués estat visitat per 5.000 persones i un altre, només per 50. I diguéssim: "Destruïm o baixem-lo al soterrani aquest quadro, que el visita molt poca gent". La cultura no és economia, és una altra cosa.

Per què els escriptors en català venen tant pocs llibres a la resta de l'Estat?

Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional. Si s'hagués fet una política plurilingüística de debò, als nens se'ls hauria ensenyat, almenys, a llegir i entendre les diverses llengües de l'Estat. Així, un adult escolaritzat seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir. I un autor català podria vendre en la seva llengua a tot l'Estat. Així, els autors catalans no es plantejarien escriure en castellà. Ara, si un autor català, amb tot lògica, vol ser llegit el màxim possible, acaba escrivint en castellà. D'aquesta manera, la presència del català va desapareixent, i només es llegeix a Catalunya. I poca gent, a més.

Com ha estat rebut el seu llibre a la resta de l'Estat?

Pràcticament totes les ressenyes i entrevistes que he tingut han estat de Catalunya, Galícia o el País Basc. A la resta de l'Estat, el llibre gairebé no ha tingut cap incidència. A la gent li agrada llegir opinions que reforcin les seves pròpies, no pas opinions totalment contràries.

Carles Bellsolà.  eldebat.cat  14/09/2008.

Sovint, arran d’alguna afirmació meva sobre la delicada situació en què es troba la nostra llengua, em fan una pregunta: «I què s’hi pot fer...?» La meva resposta sempre és la mateixa: no dimitir mai de la condició de catalanoparlant, assumint-ne totes les conseqüències. Si tothom ho fes, tindríem bona part del problema resolt. Això, sí: sempre amb la màxima educació i amb un sincer i profund respecte per la llengua de l’interlocutor. Ara bé, aquest respecte per la llengua de l’altre té un límit: el respecte per la pròpia, que cal no abandonar mai, si no és estrictament necessari.

Aquesta és una actitud que no és fàcil de mantenir, perquè l’educació que hem rebut, la força abassegadora del costum i el complex d’inferioritat col·lectiu que patim els catalans hi juguen en contra. Ara bé, tingueu ben present que l’única manera de fer que els altres sentin respecte pel català és demostrar-los que nosaltres som els primers a respectar-lo. I passar-nos al castellà a la mínima és no respectar gens el català.

Per tal, doncs, de contrarestar aquestes inèrcies, proposo, a continuació, deu raons per les quals, a parer meu, mantenir la nostra llengua en totes les ocasions beneficia tothom. Per tant, si us feu el càrrec de parlar sempre en català i, en un moment de debilitat, us assalta el dubte –«S’ho prendrà malament?»; «Pobre, si és que es veu que li costa tant!»; «I si es pensa que parlo en català per provocar?», o qualsevol cosa semblant–, penseu en aquestes deu raons i preneu força per a continuar, que no feu mal a ningú.

Si tots tinguéssim ben assumides aquestes raons i altres que se’n deriven i actuéssim en conseqüència, ens estalviaríem una de les amenaces més greus amb què s’enfronta el futur de la
nostra llengua. Ni més ni menys.

1. El català és la llengua pròpia d’aquest territori i el castellà no; i, com que, a més, la immensa majoria l’entén, a priori, no hi ha cap motiu per a renunciarhi davant d’algú que no el parla.

2. De mil vegades en què algú manté el català en una conversa amb algú que parla en castellà, n’hi ha força en què acaben parlant tots dos en català, i ben poques –potser cap ni una– en què el primer es vegi obligat a canviar, perquè l’altre no l’entén. I quan passa això, no vol dir necessàriament que li hagi de parlar en castellà, sinó potser, simplement, més a poc a poc i triant les paraules amb compte.

3. No hi ha cap llengua que sigui ofensiva: ni el català, ni el castellà, ni el francès, ni l’italià, ni cap altra llengua. Per tant, és una arbitrarietat sense fonament considerar de mala educació parlar el català en qualsevol situació. I, amb més raó encara, al territori on és llengua pròpia! En canvi, a parer meu, sí que constitueix una desconsideració majúscula no haver fet ni tan sols l’esforç d’entendre’l després d’un cert temps de viure aquí, sobretot, sabent que molts catalans som especialment sensibles a aquesta qüestió. Les llengües, doncs, no ofenen. Al contrari, faciliten la comunicació entre els éssers humans. Els qui ofenen, en tot cas, són aquells qui d’una manera o d’una altra ens volen fer parlar, tant sí com no, en una llengua en què no ens sentim còmodes i que, casualment –ves per on!– és la seva.

4. Si no comencem per generalitzar la conversa bilingüe, no hi haurà manera de salvar el català; i com més persones ens mantinguem en l’ús de la nostra llengua davant d’algú que ens parla castellà, menys temps trigarem a deixar de veure aquesta actitud com una provocació. Per cert, com és que el qui apareix com a provocador és el qui manté el català i no, en canvi, el qui manté el castellà?

5. Si no fem la llengua necessària, qui carall hauria de voler aprendre-la?: si qui només parla castellà sent a parlar només castellà, per què ha de tenir cap interès a aprendre una altra llengua si li serà del tot inútil? Plantegeu- vos-ho: heu sentit mai el desig irreprimible de posar-vos a aprendre l’eslovac o el maltès? No? Serà potser perquè ningú no se us adreça mai en eslovac ni en maltès i no us cal saber-ne? Doncs, és això.

6. Si un ciutadà de procedència forana aconsegueix tenir interès a aprendre la llengua –que ja serà molt–, bé haurà de tenir algú amb qui practicar-la; bé haurà de tenir algú que li faci de model; bé haurà de tenir referents que li permetin de copsar els seus avenços i les seves dificultats. Si parlem en castellà a tots els qui no són catalanoparlants d’origen, dificultem molt l’aprenentatge dels qui voldrien integrar-se lingüísticament. És això el que volem? Una llengua per a nosaltres sols?

7. És extraordinàriament important mantenir el català per solidaritat amb les persones que són d’altres indrets. Sí: per solidaritat. Perquè tenen tot el dret de conèixer la llengua de la terra que els acull, tot el dret de no haver de competir en inferioritat de condicions amb els autòctons, i tot el dret de no sentir-se permanentment forans. Si hi ha qui veu demagògia en aquest plantejament –que ja m’ho han dit en alguna ocasió– que comenci a pensar si no deu ser perquè ell mateix no considera el català una llengua tan valuosa com el castellà o el francès, i que llegar-la a algú altre sigui fer-li un bé. I que revisi la seva noció de llengua nacional.

8. I cal mantenir el català també per respecte als nouvinguts. Sí, per respecte a aquells que encara no han après la llengua i per respecte als que ja l’han apresa. Als primers, perquè parlar-los en castellà és com dirlos: «No et crec capaç de fer el que he fet jo, que he après dues llengües». I més: «... i encara que en fossis capaç, jo no t’hi penso pas ajudar, perquè no et vull dels meus: ets de fora, i de fora t’has de sentir tota la vida». Als segons, perquè parlar-los en castellà representa fer inútil el seu esforç d’haver après català i, per tant, tractar-los de passerells per haver esmerçat temps i energia per no res: si, total, no han de poder usar-lo amb ningú!

9. Cada vegada que fem servir el castellà perdem una ocasió de fer servir el català i, per tant, d’augmentar-ne l’ús; i això representa donar arguments als qui diuen que el català no és necessari perquè és una llengua minoritària; que en castellà tothom s’entén; que als catalans no ens fa res parlar en castellà perquè també és la nostra llengua, com a espanyols que som; i moltes altres barbaritats que els mateixos catalans contribuïm a mantenir ben vives amb aquesta nefasta actitud lingüística tan dimissionària que ens caracteritza com a poble.

10. Per als catalans, la llengua ha estat sempre l’eix vertebrador del país, la punta de l’iceberg, allò que ens identifica com a poble i allò que ens cohesiona. O, almenys, així ha estat fins ara. Ja veurem què passarà d’ara endavant si continuem amb aquest suïcidi lingüístic col·lectiu que la sociolingüística anomena norma de convergència i la nostra acomplexada societat, bona educació.

Només unes consideracions finals més: ja podeu suposar que, personalment, aplico la lògica que acabo de descriure d’una manera sistemàtica; però, si mai se m’acosta algú que comprovo de manera fefaent que és incapaç d’entendre’m en català, procuro comunicar-m’hi per tots els mitjans al meu abast, perquè, lògicament, el que ha de prevaler és la comunicació i la bona entesa; i jo mateix parlo a aquest hipotètic individu com puc: per signes o en la seva llengua si la conec, que no serà necessàriament la castellana, sobretot si ens és aliena, a tots dos.

Però si opto per mantenir-me en català, que és el que faig sistemàticament encara que la comunicació esdevingui molt més difícil, miraré, sobretot, de no perdre mai la cordialitat. Perquè tot el que he exposat fins ara no hi està renyit en absolut. I li explicaré la meva opció, perquè segurament no entendrà per què la prenc. I és important que ho entengui i que sàpiga que no estic contra ell perquè no li parlo espanyol, sinó que només intento ser coherent. I, a continuació,
el convidaré a aprendre català. I, si cal, sols si no hi ha més remei, també li parlaré en castellà; però alhora, sempre cordialment, li faré notar que m’hi sento profundament incòmode i que el seu comportament lingüístic és anòmal perquè, efectivament, constitueix una anomalia ser incompetent en la llengua del país on es viu.

I ho faré perquè mai més hagi de sentir-me incòmode davant d’ell; i perquè no s’hi hagi de sentir ell fent-m’hi sentir a mi; i per respecte a ell; i per respecte a la gent del meu país i a la gent que, procedent de fora, viu al meu país, que és el nostre –el de tots–, i que ha après català; i, en definitiva, per les deu raons que he exposat més amunt i que en podrien haver estat vint, trenta o moltes més.

Nòtula

NO PODEM SER TAN FEBLES 

Josep M. Batista i Roca i Carles M. Espinalt coincidien a denunciar la feblesa del caràcter català actual, proposant fórmules per a assolir l’enfortiment necessari.
Davant la prepotència i hegemonisme de la gent espanyola cal bastir-hi la fermesa i la convicció de la catalanitat.
Superior en flexibilitat i creativitat, la catalanitat perd tot el seu valor en solidesa i coherència a l’hora de delimitar com cal l’àmbit del territori propi, pròpiament territorial i psíquic. Difícilment mai, però, i enlloc, s’ha pogut produir un cas semblant de poble amb tan bons mestres, tan reincidentment desoïts i fins i tot negligits fins a ni tan sols anotar-los entre els grans prohoms preclars.
Arribats al segle XXI no seria cap exageració definir els catalans com un poble de calçasses, sense mínims de dignitat individual i col·lectiva.
Si ja no fos prou indicatiu deixar de parlar català davant de qualsevol castellanoparlant –monolingüista nat, empedreït– la relació de vexacions quotidianament suportades no té fi: espoliació econòmica demostrada, que obliga a més esforç de la ciutadania catalana i en retarda el progrés, haver de viure mal instal·lats en una pseudo-autonomia sovint burlada i progressivament limitada amb noves lleis estatals, impossibilitats de viure en català, bilingües compulsius, manteniment en tot el territori de mancances tercermundistes i bosses de misèria, alhora que s’està subjecte a aportar subvencions a favor d’altres i engruixir recursos per al grandiós projecte de construir una capital de l’Estat i regió «central», costi el que costi, a punt per a satisfer tan artificiosament com es vulgui velles apetències d’imperi.
                                                                   (Víctor Castells, El Consell Nacional Català, p. 167)

Jordi Sedó (filòleg, sociolingüista i mestre jsedo@.xtec.net)
Llengua Nacional - núm. 54 - I Trimestre del 2006

La tossuderia o tossudesa –és a dir, l’obstinació en les pròpies opinions, determinacions, etc.– és un defecte humà general, en el qual, probablement, tots un dia o altre caiem. Per tant, com que la gent que ens interessem per la llengua som humans, també és natural que caiguem en la tossuderia. Ara bé, en el cas del català, per la situació anòmala en què ens hem hagut de moure i encara ens movem, potser els casos de tossudesa són més freqüents, i això fa que costi més posar-se d’acord, trobar consens, fer les coses bé. I és que, així com és humana la tossuderia, també és humà equivocar-se. Tanmateix, per a sortir de l’equivocació... cal superar la tossuderia, cosa que costa. Ja diu el nostre il·lustre consoci Albert Jané, en un article dins aquest mateix número de la nostra revista, que «no agrada a ningú que es posin en relleu els seus defectes i les seves mancances, de la MENA que siguin». Aquesta nota, doncs, és una invitació general a admetre humilment els propis defectes, a rectificar sàviament, a cercar l’objectivitat, la lògica, el bon gust i altres qualitats que haurien de presidir l’ús lingüístic i, correlativament, la normativa que regula aquest ús.

Perquè aquestes nostres reflexions no quedin en una pura consideració piadosa, etèria, posarem tres exemples, per ordre cronològic, en què, al nostre entendre, s’ha manifestat un grau més o menys elevat de tossuderia.

El primer exemple es remunta a l’any 1971, quan Joan Coromines, al costat d’una notable quantitat d’encerts, va tenir el desencert de publicar la seva proposta sobre la distribució de les preposicions per i per a. D’antuvi, venint de qui venia, la proposta va impactar en una sèrie de professionals de la llengua i es començà a aplicar. Després, diversos estudis feren veure el desencert de la proposta... però no aconseguiren de fer canviar l’opinió d’una part dels qui l’havien propagada o adoptada. I encara hi som: actualment existeixen, de fet, dues normatives, sobre la qüestió esmentada (amb el risc, segons rumors, que aquesta duplicitat sigui beneïda per la futura gramàtica del IEC), i no hi ha manera de reconduir la situació. Encara que, òbviament, hi intervenen molts altres factors, creiem que, en el fons, és un cas de tossuderia.

El segon exemple es remunta a l’any 1995, amb la publicació del DIEC, en què es començaren a aplicar unes noves normes sobre l’ús del guionet en els mots compostos. Molta gent va fer veure els greus inconvenients de les noves normes, sigui pel que fa a la fonètica, sigui pel que fa a la comprensió i a altres valors que cal salvar. Doncs bé (o «doncs malament»), l’entitat responsable de la promulgació d’aqueixes noves normes no ha volgut rectificar oportunament la seva desencertada decisió. I ara ens trobem, com en l’exemple anterior, amb dues normatives: la fabriana, que els qui volen ser fidels a l’esperit del Mestre continuen aplicant, i l’acadèmica, que apliquen, amb més o menys rigor, els qui no volen problemes amb l’autoritat. Salvant totes les bones intencions que calgui, pensem que, ben mirat, també és un cas de tossudesa.

El tercer exemple és més recent i prové del Termcat –institució, per altra part, ben meritòria–, que va adoptar la grafia bloc per al significat de ‘quadern digital’, quan una sèrie de poderosos arguments (vegeu Llengua Nacional, núm. 53, p. 27) abonen la grafia blog. També ací s’observa una duplicitat d’usos, que seria molt fàcil d’evitar amb una simple nota de l’esmentada institució. Per què encara no s’ha publicat, que sapiguem, tal nota? Doncs, per... mandra de rectificar.

No cal dir que d’exemples de tossuderia en el camp lingüístic català n’hi ha molts més. Els que hem apuntat són significatius i alliçonadors. ¿Sabrem, entre tots, superar un vici que ens fa mal?

LA FLAMA DE LA LLENGUA

LA LLENGUA

En terra campa, austera i tan serena,

que un vent follívol i marí pentina,

nasqué una veu, d’un país xic, immensa

si el qui la sent la reconeix ben viva.

Eixarrancada als cims més alts i serres

juga per valls, ja l’alba deixondint-se,

i plans enllà, bogal i grassa i fresca,

amb brill, amb goig, al mar riu a les illes.

 

Flueix arreu llustrosa i tan esvelta?

Prou cada jorn palpem si s’endevina

quin nou alè reinflarà les veles.

Reflorirà si cadascú hi respira.

                                     Carles Riera

Editorial de la Revista Llengua Nacional – núm.67 – II Trimestre del 2009

En el català oriental modern, oral i espontani, inicialment no existeix la preposició per a. Hi és, ben viva, a una part del català occidental (País Valencià i àrea de Tortosa) i hi era a la llengua literària antiga. La Renaixença la va rescatar en certa manera, però les gramàtiques del XIX a males penes l'anomenen. La de Bofarull i Blanch (1867) es limita a dir que no s'ha de confondre per (por) amb pera (para), i la de Tomàs Torteza, publicada el 1915 però escrita molt abans, només indica que la preposició per, quan "denota fin, daño o provecho, lleva o no, sin regla cierta, la preposición a pleonástica". Precedent de Fabra, Forteza no admet pera i defensa l'escriptura separadaper a.

Fabra va comprendre que l'ús de les preposicions per iper a s'havia de regular, d'acord amb el seu principi conductor de posar les paraules al servei d'una llengua clara, precisa i funcional. I, en unes condicions adverses, per la dificultat de trobar uns fonaments sòlids sobre els quals assentar les prescripcions, va establir una normativa que va ser seguida unànimement fins que Coromines li pegà una envestida que és una de les més sonades que ha rebut la nostra codificació gramatical i que ha tingut conseqüències de gran abast. A la gramàtica del 18 el codificador estableix que per a serveix per a indicar l'objecte, la destinació; i per, el motiu, la causa, el mitjà, l'autor. I hi afegeix la norma que ha estat la clau del desacord actual, el famós infinitiu final: "Davant un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: és quan el circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o objecte de l'acció expressada per un verb anterior, i aquest fi o objecte és alhora el motiu d'aquesta acció, allò que ha mogut el seu autor a executar-la. En aquest cas és preferible la preposició simple per [...] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare". A la darrera gramàtica del Mestre, publicada pòstumament (1956) amb la revisió de Coromines, llegim la mateixa idea: "Quan un infinitiu fa de complement de finalitat, pot ésser, naturalment, introduït amb la preposició composta per a [...] Però quan [...] el fi que hom es proposa és el motiu de l'acció expressada pel verb del qual l'infinitiu és complement, cal [itàlica meva] emprar la preposicióper en lloc de per a [...] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare." (pàg. 86). Ara s'ha demostrat que Fabra no va escriure cal sinó cap, i que Coromines va substituir el segon mot pel primer. És a partir d'aquestcal que la norma de l'infinitiu final es va percebre com a obligatòria, quan a la redacció original de les dues gramàtiques esmentades és presentada com una opció.

En què es basava Fabra per a establir la preferència deper sobre per a en el cas de l'infinitiu final? No es podia basar en la llengua parlada de cap lloc, perquè no hi ha cap dialecte que segueixi aquest ús. Se suposa que es recolzà en la llengua antiga, però en aquell moment el català medieval era poc conegut —i ara encara—, per la qual cosa no pareix una recomanació gaire sòlida. Sembla que Fabra volgué partir de la realitat d'un cert moment històric en què l'ús de la compostaper a només estava en un punt determinat de la seva evolució. No hi ha tampoc cap llengua romànica que usi una preposició diferent per a l'infinitiu de destinació i per a l'infinitiu final. Al cap i a la fi, les dues nocions són molt pròximes. Tard o prest, la norma de Fabra s'havia de revisar.

El fet és que la norma que prescrivia per a amb infinitius de destinació (això servirà per a arribar a una solució) i suposadament imposava l'ús de per amb l'infinitiu final (negociarem per arribar a una solució) ha estat abominada en els darrers decennis, més que per la seva probable manca de fonament per una sempre al·legada dificultat d'utilització. Coromines, el 1971, va utilitzar la gran dificultat que representa el maneig de la norma fabriana de les dues preposicions davant infinitiu com a argument principal per a formular la seva proposta de supressió de per a davant tot infinitiu. El català light dels anys 80 —i tots aquells qui s'enganxen a la via del mínim esforç— es va encarregar de dur a la pràctica la proposta pertot arreu.

Coromines hauria pogut optar per l'altra possibilitat permesa per Fabra, l'ús de per a davant els infinitius de destinació  i de finalitat, com fan els parlars meridionals, i això hauria simplificat la norma de manera extraordinària, alhora que aquesta passaria a basar-se en l'ús real d'una part dels catalanoparlants i es faria funcional. Però per a guarir la malaltia Coromines va decidir de matar el malalt. La mutilació corominiana es feia des d'una perspectiva centralista, barcelonista i sense gens de visió composicional de l'estàndard. Per això va ser tan ben acollida pel reduccionisme col·loquialitzador implantat a la capital del país els anys 80. Ara coexisteixen tres normes, la clàssica de Fabra, la de Coromines i la dels parlars meridionals. Una gran fragmentació és la conseqüència, en part, de la "proposta simplificadora" de Coromines.

Però la proposta Coromines no sols és dolenta perquè ha dividit els catalanoparlants en dos bàndols —si fos una bona proposta li ho disculparíem—, sinó perquè és perversa en si. La proposta Coromines fa que les preposicions per i per a, que haurien de ser instruments precisos per a expressar el pensament, esdevinguin en bona mesura un destorb complicador de l'existència. Les preposicions són elements que tenen un significat, no són meres partícules d'enllaç. Amb les preposicions diem una cosa o una altra. L'existència en català de les dues preposicions, per iper a, només té sentit si els parlants sabem què volem dir quan empram una preposició o l'altra, si sentim la preposició. Ara això no és així per a la majoria de catalanoparlants, que no sap emprar aquestes dues preposicions sense pensar quina és la que s'usa en espanyol; un problema que només s'arreglarà quan puguem fer allò que fan els espanyols: sentir el significat de les dues preposicions i usar-les sense pensar en cap altre idioma. Cal, doncs, reforçar en les nostres ments les idees associades a cada una de les dues preposicions. I això és el que la proposta Coromines dinamita: mentre vegem cada dia escrit als diaris 5 milions per a l'agricultura i 10 milions per millorar escoles, o diners per construir hospitals i diners per a la construcció d'hospitals no entendrem mai per què tenim un per i un per a. Si diem això és per sopar, ens constarà que després surti això és per al sopar oaixò és per a tu. No és estrany llavors que falli tant la preposició per a davant sintagma nominal —els correctors ho saben—, i que els seguidors de Coromines també recorrin al castellà quan han d'usar aquestes preposicions davant un sintagma nominal. La proposta de Coromines, llançada amb la bandera de prescindir de l'espanyol, com que buida de contingut la preposició per a, en el fons intensifica la dependència de l'idioma veí en els casos en què la dita preposició és obligatòria.

Nosaltres defensam sense cap reserva l'ús de per adavant tots els infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a dir, suprimint la preferència de per amb l'infinitiu final. Aquesta és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma definitiva sobre les dues preposicions s'ha de basar en l'ús real dels dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.

Aquest treball també posa en evidència la poca consistència de l'estigma que sempre ha tingut l'ús dels parlars meridionals, el fet de coincidir amb el castellà, cosa que no vol dir que aquest ús sigui degut a interferència espanyola. I què si coincideix amb el castella? És perfectament normal que dues llengües romàniques veïnes coincideixin en coses diverses. El problema no és la coincidència amb l'espanyol sinó el fet d'haver de recórrer a aquest idioma per a saber què hem de dir. Per a resoldre'l cal abandonar urgentment la norma Coromines i omplir de contingut —en els nostres cervells— les preposicions per i per a.

Gabriel Bibiloni
Lingüista i Professor de la Universitat de les Illes Balears
http://www.bibiloni.cat/

Altres articles interessants d'en Bibiloni
http://www.bibiloni.cat/ambbonesparaules/index.html

Els canvis culturals no tenen res a veure amb les aculturacions, que són el desplaçament d’una forma cultural per una altra, no la seva transformació en el temps conduïda per dinàmiques pròpies.

La reposició de "Vint anys de cançons", producció televisiva dedicada a La Trinca, em va trasbalsar. Per un costat, em va retornar a la dècada dels setanta, o sigui a la meva joventut, però per un altre, i sobretot, em va posar davant l'amarga evidència que el català era la llengua que es parlava quan la gent parlava català. Totes les gravacions rescatades per al programa de La Trinca mostren persones diverses compartint una sintaxi i un sistema fonètic que ja sonen a raresa. És extraordinari, perquè només han passat trenta anys. I trenta anys de pretesa normalització lingüística, a més.

            

D'ençà del restabliment de la democràcia i de la recuperació d'una certa autonomia política, a final dels setanta, el català s'ha consolidat com a llengua institucional i de cultura, però ha reculat molt com a llengua del carrer. Per això Joan Capri, La Trinca o sèries televisives com Les Teresines han esdevingut arqueologia sociolingüística en només vint anys. També per això és cada cop més difícil que la població immigrada adopti el català com a llengua de comunicació, al revés del que passava abans de la guerra o fins i tot durant el franquisme: aleshores l'aprenien perquè, perseguida o no, era la llengua vehicular que sentien a tot arreu. Ara serveix per a fer instàncies, llegir llibres o veure teatre.

Agafo l'AVE i per la megafonia sento una llengua vagament recognoscible, una mena de català parlat per esquimals. Hem guanyat presència oficial, hem perdut el sentit de l'idioma. Avui, en català es poden llegir excel·lents traduccions dels clàssics grecs (gràcies, Fundació Bernat Metge) o de Marcel Proust (gràcies, enyorats Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany), però no es poden sentir converses radiofòniques o entre adolescents metropolitans, perquè et cau l'ànima als peus. Quan als anys cinquanta estava prohibit ensenyar en català, tots els nens el parlàvem. Ara l'aprenen quasi com una llengua estrangera. I amb l'accent de la dominant, naturalment.

Correcció
El català del segle XIII era diferent del català del segle XVI i el del segle XVIII diferia del català del segle XIX. Però el segle XXI no ens està oferint un català distint del del segle XX, sinó un no-català, una llengua deteriorada, empobrida i aculturada. No ens enganyem, l'evolució ha estat suplantada per la degeneració, que és una altra cosa. Els canvis culturals no tenen res a veure amb les aculturacions, que són el desplaçament d'una forma cultural per una altra, no la seva transformació en el temps conduïda per dinàmiques pròpies. Una cosa és incorporar informació al·lòctona i una altra veure reemplaçat el codi genètic.

Altrament, la llengua políticament correcta ha decapitat la llengua comunicativament vigorosa. A sobre, això. L'humor és transgressor -i d'aquí el sentit de la sàtira o del sarcasme-, però actualment no es pot fer broma amb el feminisme, el racisme o l'homosexualitat, per exemple. Una mena de restrenyiment mental, que els més joves ja assimilen a rectitud ètica, obliga a ser políticament correcte fins amb els usos jocosos de la parla. Podent dir "tothom" hem de dir "totes i tots", que és una expressió que fa riure. 

Cantava La Trinca: "M'alteren les neurones les dones rodones tirant a bacones". Ara seria mal vist. I, a més, pocs ja saben què vol dir "bacó". Malament rai.

R Folch

El genocidi lingüístic que el partit socialista està portant a terme metòdicament i sense aixecar polseguera amb la imposició del bilingüisme, fent innecessari el català i, per tant, condemnant-lo a una extinció segura i sense soroll, sembla massa lent als manaires del PP i als seus satèl.lits.
Els senyors del PP frisen per concloure el genocidi lingüístic tan aviat com puguin perquè són perversos, però no són rucs, i s'adonen que alguna cosa molt poderosa està removent les consciències del poble català, que ells volen agenollat i vençut.
Es per això que ara fan mans i mànigues per acabar la feina de substitució lingüística que els seus bons amics socialistes fan tan efectivament i discreta, amb guants blancs. Els capitostos del PP, hereus directes dels qui no han dubtat a matar i a imposar-se per la força de les armes, dels qui porten les mans tacades de sang i el cor corcat per la mentida, els sembla massa suau la mort per inanició a que els socialistes condemnen la llengua d'aquest poble. Els cal posar en evidència la seva prepotència i brutalitat fins i tot en el genocidi de la nostra llengua tan malferida.

I què fan davant d'això els polítics que diuen defensar la llengua dels catalans?
Què poden fer uns polítics que ja han claudicat davant de l'engany del bilingüisme, i s'han fet així còmplices, amb la seva passivitat i acceptació, de la mort de la llengua?
Només el què han fet: llàstima!

El Sr. Vidal Cuadras i companyia esgrimeixen l'eterna cantarella de la primacia dels drets individuals per imposar el castellà a l'ensenyament primari. Aquesta cantarella no és res més que la fal.làcia amb què amaguen la voluntat d'entronitzar els drets dels colonitzadors i rematar la substitució lingüística. Uns drets, els que reclamen, que van ser imposats amb sang i després legalitzats amb les seves lleis, i ara amb una democràcia feta a la seva mida.
S'emparen en uns drets que ells han fet legals, però que no seran mai legítims, perquè el dret que es basa en l'anorreament i en el genocidi lingüístic de tot un poble és fora de tota justícia veritable!
Per rebatre aquests arguments enganyosos i tragirats, els polítics catalanistes i "independentistes" "assenyats" es neguen a si mateixos l'únic argument que desmunta tot el castell de cartes sobre el qual es fonamenten els nostre botxins.
Es neguen a denunciar en veu alta al Parlament de Catalunya i a tot el poble català allò que és el desllorigador de tots els nostres mals. Som una colònia. I els nostres colonitzadors volen acabar el genocidi ben de pressa, perquè els posa nerviosos una feina que se'ls allarga tant.

Als polítics d'ERC i de CiU els fa por dir que els catalans tenim una llengua pròpia, i els fa por actuar en conseqüència perquè el català sigui la única llengua en la vida pública, laboral, mediàtica i educativa. Els fa por dir que la presència abassegadora del castellà en la nostra vida social és la prova més evident de la nostra colonització.
I com que es neguen l'autèntic argument, l'únic que posa en evidència la mentida amb que ens volen fer beure a galet, entren en el joc del colonitzador i, els toca fer el paper assignat, el de la trista figura, el del perdedor.

A aquesta vella consciència, encarnada tant per l'esclau claudicant com pel colonitzador prepotent , se li escapa, però, un element cabdal d'aquesta equació genocida, de la qual uns en són els executors i els altres els qui submisament la permeten.
No han pres en consideració l'esperit d'aquest poble.
I no l'han pres en consideració perquè no el poden percebre. La mentida, en uns, i l'actitud mesella en els altres, els fa cecs a allò que la realitat té de més genuí i autèntic.
Els colonitzadors genocides no són conscients que no és un poble masegat i malferit el que volen acabar d'anorrear, sinó que pretenen ofegar el seu esperit.
En la seva arrogància no s'adonen que han esdevingut l'instrument d'aquest esperit que "sempre sobreviu als seus il.lusos enterradors", i amb el sofriment que ens estan infligint, forcen la purificació de l'ànima d'aquest poble, forcen la separació del gra de la palla, forcen allò que tot home i tot poble no pot eludir: reconèixer la seva autèntica Realitat, la font última del seu poder.
I és la comunió íntima de l'ànima catalana amb l'Esperit que tot ho sustenta, el factor que mostrarà errònia l'equació humana que els colonitzadors d'aquest poble han planificat.

Hi ha una hora per a cada cosa sota el sol. El temps de l'imperi espanyol, presó de pobles, arriba a la seva fi. Es evident per a qui sap llegir els signes dels temps. De la nació catalana saquejada i anorreada pels vells colonitzadors, en sorgirà una pàtria nova, assentada sobre uns fonaments ferms i liderada per homes i dones que serveixen la Veritat i treballen per l'alliberament i la justícia.

Són vostès senyors del PP, guiats per un auto-odi que els seria molt terapèutic mirar de fit a fit,
els qui han triat enfrontar-se a aquest poble i al seu esperit. No cal que corrin. Ja se'ls ha acabat el temps. Totes les atrocitats que aconsegueixin imposar als qui en aquest poble encara són esclaus, seran com les darreres boires del matí que clou la llarga nit fosca del nostre poble. Aquest sol que dirigeix ara la vida del nostre poble, i que està fent emergir la nova consciència dels homes lliures, les dissiparà en un obrir i tancar d'ulls, al moment que vostès menys s'ho esperin.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció.  10 de febrer del 2008

En el debat sobre la Independència fet la setmana passada a 8tv (article escrit el 15 d’octubre del 2007), un dels ponents que defensava la independència va afirmar que en una Catalunya independent el català i el castellà haurien de ser llengües oficials, sense cap rèplica per part de la resta d'independentistes de la taula. Només una actitud d'estupefacció per part del Sr. F. de Carreres, que com bon espanyol, va mostrar la seva incomprensió que hom vulgui la independència per continuar mantenint la llengua colonitzadora. Un botifler va ser l'únic a la taula que es va sobtar de la incoherència enunciada!!Precisament perquè els espanyols són conscients que el moll de l'os de la colonització descansa en la llengua.

Aquesta assumpció del bilingüisme per part de partidaris de la independència, posa en evidència:

1 - que el criteri feble i confós que tants segles de colonització ha incrustat en la ment de molts catalans, no els permet adonar-se que renunciar a la plenitud de la llengua pròpia al propi territori és una claudicació que afecta la nostra Essència, i la qualitat i el sentit mateix de la independència. Cap persona amb capacitat de pensar lliurement, no pervertida per cap pressió colonitzadora podria entendre una afirmació d'aquesta envergadura. I si no, mireu com va reaccionar el Sr F. de Carreres.

2 - que hi ha un sector de l'independentisme que té por de l'enfrontament (dialèctic i polític) inevitable amb els colonitzadors, i pretén evitar-lo claudicant en la qüestió lingüística. És al voltant de la llengua on els espanyols estan creant la màxima confusió, i on pretenen estovar al màxim el pensament dels catalans, a fi de tombar-lo amb facilitat. I a fe de Déu que ho estan aconseguint, perquè abans de l'enfrontament final ja n'hi ha que es venen la llengua a canvi de res!

Arribats a aquest punt on ja s'ha constatat la manca de criteri i la feblesa d'alguns representants de l'elit independentista, cal que aquells que ja ens hem desempallegat dels tics del colonitzat i tenim diàfanament clar per a què volem la independència aclarim la situació.

El procés d'Independència de Catalunya és un camp de batalla, un enfrontament entre les forces de la LLibertat i les de l'opressió i la usurpació.

Les forces de l'opressió i la usurpació encarnades en l'estat espanyol i els seus botiflers cerquen escampar la confusió i crear la por. I per això tergiversen el sentit de les paraules: amaguen la substitució lingüística amb el terme bilingüisme, inventen conceptes per definir la catalanitat -i enunciades per expresidents de la colònia-, que cap país lliure, ni ells mateixos acceptarien al seu país..., s'atreveixen a tornar a esgrimir l'amenaça de la violència -recordin les paraules del Sr. Vidal Cuadras en el mateix debat-, per aconseguir que les ànimes més porugues es tornin a agenollar i empassar la submissió abans d'encetar la contesa. Estan tan avesats a emprar la força bruta, exèrcit, GALS, que no s'adonen que aquest tic seu tan congènit posa en evidència la nostra raó. Evidència que la seva democràcia només és un maquillatge que vol i no pot dissimular un estat d'opressió, que malgrat el canvi en les formes externes, es manté invariable en el fons.

Hem de ser conscients que hi ha entre nosaltres un enemic que fa segles que ens vol destruir, i que juga en tots els fronts. Un enemic que ens manipula burxant la feblesa i la por, que tants segles de colonització i d'ús brutal de la força han dibuixat com a tret dominant en la psicologia de molts catalans.

Seria bo que ens adonéssim d'una vegada que no participem en un joc de saló.

Acarem una batalla cabdal, ja no només pel futur del nostre poble, sinó per a tota la humanitat, perquè la colonització- el gran repte a què ens enfrontem- és una de les eines més perverses de les forces de l'opressió.

Cada nació del món té una ànima que brilla amb una llum pròpia i que aporta la seva originalitat al conjunt de la humanitat. Ofegar l'ànima d'una nació, sobreposant-n'hi una altra és un crim d'una magnitud que potser costa de copsar a les ments més distretes, però que tota persona íntegra i que estima la humanitat percep clarament.

En aquest nou despertar de l'Era d'Aquari, el desvetllament de les ànimes nacionals, i per tant els processos de descolonització són i seran processos inevitables. El nou nivell de consciència que va emergint instaurarà un nou ordre mundial, on tot allò que existeix, homes i nacions, brillarà amb la seva llum pròpia, única i perfecta, sense que cap força aliena els desdibuixi o emmascari. Però hem de ser molt conscients que només la nostra capacitat de posar en evidència la mentida i els mentiders ho farà possible. Cal que deixem al descobert les trampes de discurs, les trampes legals ... que l'usurpador ha teixit per fer-nos-hi caure de quatre grapes.

Només hi ha una cosa que els desarma. Confrontar-los amb la Veritat pura i dura, sense pal·liatius. No poden suportar-la. Els volatilitza.

I aquesta Veritat és que la seva voluntat última és destruir la nació catalana, com ho proven tots i cada un dels seus actes: les guerres a què ens han condemnat, les seves lleis... des que van posar la grapa a casa nostra.

Per això cal verbalitzar ben clar, perquè ho entenguin, que coneixem les seves intencions i el joc que juguen, però que no ens fan por perquè la seva força només se sustenta en la mentida, i això no pot res davant la nova consciència que guia el pensament i les accions de cada vegada més catalans.

Les declaracions fetes en el debat televisiu posen en evidència que la feblesa, la por i la manca d'un criteri clar per part d'algunes veus dintre l'independentisme poden corrompre la Independència abans d'assolir-la, i ens encaminen per una via errònia que donarà com a fruit un avortó híbrid condemnat a morir abans d'hora, en lloc de la Independència digna que aquest país és mereix.

Aquesta feblesa, aquesta por, denota una malaltia de l'ànima, que només es pot guarir anant al centre del nostre Ésser. Segons la llei de Hering, l'autèntic guariment va sempre de dins cap enfora.

Siguem savis, i adonem-nos que la superació de les nostres febleses com a poble, la visió clara d'allò que ens defineix i a la qual cosa no podem renunciar, només serà possible quan fem comunió amb l'esperit català. Quan siguem capaços de percebre el batec d'aquest esperit sota la pell de la nostra terra, alenant en l'aire i en la llum que ens envolta, desplegant-se en el cor i les ments de tots aquells que l'estimen, amb una voluntat infinita de manifestar-se en tota la seva genuïnitat. Quan siguem prou sensibles per percebre'l amb tota la seva bellesa serem conscients del crim que representa substituir-nos la llengua, una substitució que és la violació de la nostra veritable identitat: el caràcter, el pensament i la creativitat catalanes.

Els independentistes que no ens hem deixat vèncer per la confusió ni per la por, que sabem que la Independència només val la pena si serveix per retornar-nos la nostra catalanitat en absoluta plenitud, assumim el paper de guerrers espirituals amb una tasca molt específica: retornar al nostre esperit nacional l'espai territorial, mental i anímic perquè pugui florir en tota la seva bellesa. La nostra primera tasca és viure-hi en comunió, posar-nos al seu servei.

I Ell mateix ens forneix les armes que anihilaran la mentida, la feblesa i la por.

Ens forneix amb:

- una capacitat de fidelitat absoluta a la seva voluntat, una voluntat que ens vol catalans arreu de la nació catalana.

- la intel·ligència per desemmascarar i acarar les mentides i la petulància.

- el coratge, que és el segell dels homes lliures.

Com diu el poeta "em sento malalta d'amor pel meu país", i em dol al més profund de la meva ànima veure com alguns dels qui diuen defensar-ne la Independència, renuncien amb una inconsciència total al do més gran que se'ns ha concedit. Ser els portadors d'una heretat riquíssima i d'una creativitat inusual: la nostra catalanitat.

Els homes més nobles del nostre poble han donat la vida per servar la flama d'aquesta catalanitat durant la llarga nit fosca del nostre poble, per fer-la arribar amb dignitat en aquesta hora històrica: la del nostre alliberament.

Els homes i dones que som capaços d'adonar-nos de la trampa del bilingüisme, no permetrem que la feblesa i la inconsciència faci inútil tant d'esforç i tanta sang vessada. Ens erigim en la veu que denuncia aquests errors i deixa clar que no tolerarem que prosperin.

Catalans! Siguem fidels a "l'esperit que ens aguanta" i no permetem que s'hi mercadegi. Aquesta és la nostra tasca aquí i ara!

Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció 15 d’octubre del 2007

En totes les situacions de crisi, l'única manera de redreçar la situació és anar a l'arrel del problema. Detectar allò que n'és la causa i esmenar-ho. Vivim en una societat tan confosa que anar a l'arrel dels problemes fa basarda perquè sovint posaria en qüestió tot el sistema. Per això ens limitem a posar pedaços, que només fan més dramàtica i evident l'ensulsiada.

En el cas concret del nostre poble, aquesta manera d'actuar, la filosofia del "qui dia passa, any empeny" és tan escandalosa que clama al cel. Els "nostres" prohoms de la política proclamen a tort i a dret, com a remei de tots els mals que ens afligeixen, la instauració de la Catalunya social. Hipòcrites! Com si es pogués construir cap ordre social just quan es nega la pedra angular sobre la qual descansa tota societat digna: la llibertat. Els "nostres" polítics actuen com aquells carcellers a les ordres de l'amo, que volen repartir els quatre cigrons que tenim assignats, intentant-nos convéncer que els grillons que portem fan bonic. Ens volen fer creure que són els braçalets d'última moda, i que la foscor en què vivim evitarà que ens cremem la pell. Ho repeteixo. Hipòcrites! La seva incapacitat i manca de voluntat de denunciar l'arrel on s'origina la tragèdia dels catalans, els fa inútils per la causa de la llibertat del nostre poble. La paraula i l'acció és ara a les nostres mans. A les mans dels qui hem signat un compromís vital amb la Veritat, i per tant amb la LLibertat. I quin és l'orígen últim dels nostres mals socials? Allò que eviten pronunciar com si fos un concepte caducat i perdut en la història? La colonització. Pérez Esquivel, premi nobel de la pau, ja denunciava en una entrevista que li van fer fa pocs mesos a la revista IO, que la prioritat de tots els processos colonitzadors és conquerir la mentalitat i la manera de pensar del colonitzat. La colonització és l'anorreament de la pròpia manera de pensar, de ser, de veure la vida i la realitat. Tots els colonitzadors saben que per sotmetre un poble primer cal xuclar-li l'ànima, la seva pròpia manera de ser, que es manifesta bàsicament, en el nostre cas, a través de la llengua i la cultura pròpies. Per això els nostres colonitzadors centren tots els seus esforços en aconseguir la substitució lingüistica i cultural, i l'anorreament de la manera singular de veure el món que la nostra cultura reflecteix. Els mitjans per aconseguir-ho han estat al llarg de la història la repressió per la força de les armes i les lleis quan el context històric els ho ha permès, i quan ha calgut ser més subtil i adaptar-se a unes formes democratiques han emprat la inundació mediàtica , que infiltra continuament com un verí, una cosmovisió espanyola i sembra llavors de confusió en temes bàsics com la llengua: promoció del bilingüisme, voler fer passar per cultura catalana cultura feta en castellà al nostre territori... I tot això amb l'única finalitat d'afeblir la presència i el prestigi de la llengua i la cultura pròpies i establir en lloc dominant la llengua i la cultura colonitzadora. L'objectiu és reduir el català a una situació de gueto. Amb aquest continu rentat de cervell, aconsegueixen que una gran part de la població ja no vegi una situació de flagrant opressió i injustícia com allò que és, sinó com un signe dels temps, al qual hom s'ha de rendir. I ja tenim els colonitzats assumint la colonització i, per tant, esdevenint els seus propis colonitzadors. L'estratègia perfecta. Se'ls ha xuclat l'ànima i ni en són conscients. Uns perfectes zombis que poden ser manipulats a cor què vols. A partir d'aquí se'ls pot espoliar fiscalment, se'ls pot destruir el territori, se'ls pot fer passar el TGV per sota del seu temple més emblemàtic, i ningú piula, perquè els han convertit en homes que han perdut els seus autèntics valors. La pròpia concepció del món. Allò que els donava força. El seu poder. Aquesta situació només té una sortida. Denunciar en veu alta la mentida i l'estratègia a què estem sotmesos, però sobretot prendre la ferma i irrevocable decisió de descolonitzar-nos. De retornar-nos el propi poder, que és sinònim de recatalanitzar-nos. Aquest procès exigeix un doble compromís, personal i col·lectiu, que s'ha de coronar a nivell polític amb la creació d'un estat propi, on una nova fornada d'homes lliures al servei del nostre poble substitueixi els qui ara controlen les nostres institucions, que són els executors i col·laboradors d'aquest pla pervers de colonització. El camí cap a l'alliberament ens exigeix actuar en tot moment com a homes lliures, no sotmesos a les trampes colonitzadores. No hi ha camí cap a la llibertat, la llibertat és el camí. Per això cal que ens entossudim a pensar com pensaria un català lliure, a viure en català en tots els àmbits i en tot moment, a exercir aquesta llibertat i aquesta normalitat que ens neguen i ens neguem nosaltres mateixos. Cal que fem nostres les paraules i les actituds de Gandhi: "No vull que casa meva estigui enmurallada, ni vull que les finestres estiguin entatxonades. Desitjo que les cultures de totes les nacions vagin d'aci d'allà al voltant de casa meva tan lliurement com sigui possible. Però refuso que cap d'aquestes cultures m 'arrabassi els peus. Em nego a viure a casa meva com si fos a casa d'un altre, com un intrús, un captaire o un esclau".

Sigues inconquerible interiorment i res ni ningú no et podrà véncer exteriorment. Perquè la pressió mediàtica i legislativa colonitzadora no pot res contra la persona conscient que ja ha fet la seva tria, però sí que guanya a aquells que s'acomoden a la situació, i als qui tot i ser-ne conscients, n'esdevenen col·laboradors en la seva vida quotidiana, sovint inconscientment, consumint i fent el joc a la cultura imposada o amb actituds tèbies que no posen en evidència la gran farsa. Un gran mestre de saviesa va dir : "Sigueu freds o calents. No sigueu tebis". La radicalitat en el sentit més genuí i noble de la paraula és patrimoni dels qui s'han fet servidors de la Veritat i han decidit ser fidels als seus reptes. La tebior és les escorrialles de la vida que queden als qui es deixen comprar. Els homes i dones decidits a viure amb radicalitat el compromís de l'alliberament d'aquest poble som la punta de diamant que està perforant el vel de foscor que ens envolta. I ens retornarem la llum. Només el compromís i l'acció valenta en la quotidianitat atorguen el privilegi de formar-ne part. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

22 de juny del 2007

La llengua és l'ànima del poble català. Per això, els que se n'han autoproclamat enemics la volen destruir. La qüestió de la llengua no es pot descontextualitzar de la situació de submissió en què vivim com a nació. Des de fa centúries, l'estat espanyol amb tots els seus col·laboradors interns ha emprat les armes, les lleis, el joc polític, la diplomàcia, per a dur a terme una política sistemàtica que va més enllà del pur colonialisme, caracteritzada per dos trets que patim d'una manera escruixidora: l'espoliació econòmica i la colonització/substitució lingüística i cultural.

Aquesta política estatal té com a objectiu final la nostra desaparició com a poble. I la llengua n'és la pedra de toc. Per això tanta ràbia i tenacitat. El poble català pateix una malaltia gravíssima: la submissió a Espanya. Tots els remeis que s'han assajat fins ara (encaix amb Espanya, autonomies, temptejos federalistes) han resultat clarament infructuosos i inefectius. Només han anestesiat i han empitjorat la situació. S'ha fet evident que l'única solució és la superació d'aquesta submissió. Aconseguir ràpidament la llibertat a través de la Independència és l'única garantia de la nostra pervivència com a poble. Un poble que farà de la seva llengua pròpia, com fan d'altra banda tots els pobles lliures al seu territori, la llengua oficial i única de la vida pública, en tots els àmbits: educatiu, judicial, comunicatiu, laboral, etc.

Catalunya Acció té la claredat mental per fer el diagnòstic de la situació, té l'estratègia per a arribar a la Independència a curt termini (any 2014 aproximadament) i el coratge i la voluntat d'acarar el conflicte en què estem inmersos. Fem una crida a la dignitat! Fem una crida a tots els homes i dones sincers, intel·ligents i coratjosos per a anar convergint en aquest camí que fem cap a la llibertat i la plenitud! La llengua, el país i la llibertat et reclamen !

Maria Torrents

Consellera de Catalunya Acció

3 de febrer del 2007

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic:

Dissabte passat, dia 9 de maig es va produir la resposta dels illencs compromesos amb la defensa de la llengua catalana a les pretensions dels colonitzadors de treballar a la sanitat pública balear sense haver de conèixer el nostre idioma. I què es pensaven, que tothom aplaudiria els seus capricis? Que a la nostra nació ja no li queda brot de dignitat? Es devien creure que tots som uns venuts a l’Estat castellà com els dirigents del PPSOE? Que es vagin acostumant, perquè aquest país s’està despertant d’una llarga i fosca nit de sotmetiment, i el nostre caràcter genuí ja surt per exigir el respecte pels nostres drets i la nostra identitat negada reiteradament una i altra vegada durant tants anys. La pudor de colònia de la que parlava en Joan Melià per recordar els lectors la cita del cap de setmana, se n’anirà amb una bona dutxa quan ens aixequem un matí com un nou país independent amb l’Estat propi acabat d’estrenar.

Convocats per l’Obra Cultural Balear, totes les previsions van quedar superades i més de 12.000 persones van participar de la “cadena humana per la llengua” pels carrers de Palma, de manera que se’n van poder formar dues de simultànies i no només una. Finalment, es formà una manifestació espontània que omplí el centre de la Ciutat de Mallorca. Entre els participants, gent de totes les edats i procedències, i en lloc destacat, treballadors del sector sanitari vestits amb la bata de feina, segons informava el Diari de Balears. L’encaixada de mans de la societat civil en favor de la llengua catalana, proclamada en el manifest llegit al final de l’acte, hauria de ser un toc d’atenció a les pretensions de l’únic partit polític que no donà suport a la mobilització ciutadana, el Partit Nacionalista Espanyol de la fugada Rosa Estaràs. Però no, no en faran cas, perquè els seus interessos no són els dels ciutadans d’aquest país. La seva hipocresia la posà en evidència el diputat menorquí Eduard Riudavets en una recent intervenció al Parlament, que reprodueix al seu bloc.

La manifestació ha estat notícia també a nivell nacional, però sense la repercussió que hauria merescut l’esdeveniment. Alguns participants n’han fet cròniques als seus blocs personals i n’han penjat imatges com les següents i vídeos que podeu veure a l’espurna baleàrica de na Carmen López.

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

El tímid decret que el govern colonial de les Illes ha aprovat per equiparar el personal de la sanitat illenca amb la resta dels seus funcionaris, en matèria de coneixements de la llengua catalana (en un període que pot arribar fins el 2014 per a noves incorporacions, i amb exempcions), ha caigut com una cossa pels ous per a tots els colonialistes privilegiats traspassats de l’administració de l’Estat, acostumats a no haver d’acreditar la més mínima comprensió del nostre idioma. La seva ràbia i fanatisme ha rebut ràpidament la complicitat dels sectors més espanyolistes instal·lats en aquesta terra, que aprofiten l’ocasió per escupir la seva Jihad hispànica contra els drets dels illencs a ser entesos en els hospitals i centres de salut del nostre propi país. Però també molts dels seus companys de feina critiquen aquesta actitud tancada i maniàtica contra la llengua.

Després del ridícul de les manifestacions d’aquests grupuscles minoritaris d’inadaptats, que per molt que segons quina premsa hagi volgut inflar no van arribar ni al milenar a Palma i no diguem a Menorca, va quedar clar que les úniques intencions dels assistents eren defensar els seus privilegis colonials, i demostrar els prejudicis i la ignorància en la que es troben immersos.

Des d’Espanya, algunes taifes provincials nascudes gràcies a l’autonomisme català ja han aprofitat la reacció dels colonialistes que de cop estan descobrint que aquest no és el seu país, per oferir-los feina a les seves administracions. Les declaracions d’alguns d’ells, que afirmen que deixaran les Illes si es veuen en la necessitat d’haver d’aprendre la llengua del lloc on viuen i treballen, només pot ser qualificada de xantatge propi de mesquins que pretenen que tot un país s’hagi d’adaptar a la seva comoditat.

L’espanyolisme es defineix per la seva irracionalitat, la seva demagògia i la manipulació de la realitat. És a l’únic a què es pot aspirar quan no hi ha arguments, que s'ha de recórrer a la tergiversació, la desqualificació i la mentida. I no es pot negar que els ha donat fruit durant molt de temps, però açò se’ls acaba, i ho saben. Contra açò, sempre hem oposat i seguirem oposant els arguments dels que ens mantenim fidels a la realitat del nostre país i a la veritat que de tant que l’odien ni la saben ni la poden veure. D’aquests arguments que ja coneixem n’han desplegat a diferents blocs illencs, com a Perinno lligams amb Intencions malicioses amagades darrere de la llengua, n’Eduard Riudavets amb Drets lingüístics, salut, dreta i corporativisme, el bloc Aprenent a rallar en pla ens parla de La imposició del castellà a la sanitat, i Les Illes Balears sempre resistents ha tractat el tema a El català i la majoria.

No obstant, els arguments serveixen per a persones civilitzades, però per als genocides de la nostra cultura, tant si són desagraïts de fora com sobretot si són ben d'aquí, que la voldrien veure com un fet accessori i totalment prescindible a la nostra pròpia terra fins a la seva extinció, els arguments són inútils. Per açò la resposta de molts illencs davant dels plantejaments lingüicides ja no és la dels acomplexats que acoten el cap com els esclaus que parlen la llengua del seu senyor, sinó la dels patriotes que ja no estan disposats a seguir-los suportant els seus insults i el seu menyspreu al nostre poble, en el que ni tan sols hi creuen. N’hi ha prou amb fer una ullada als comentaris que hi ha a les notícies Contra el català a la salut i Eren 930, com a molt del DBalears.cat, o al debat encetat al bloc de na Maite Salord a partir d’un comentari d’en Menorquit. Allà per exemple en Jordi diu que “Deix pel final el paper miserable del diari de todos los menorquines parlant de “la imposición del catalán” i del territorio bilingüe avui mateix he telefonat per donar-me de baixa de la subscripció i els he enviat un mail amb els motius. Trob que ja és ben hora que comencem a defensar els nostres drets. El Consell Insular continuarà contractant-hi publicitat? i l’Ajuntament de Ciutadella?” També al Claustre de Shangri-La, on en Francesc Sintes convida els colonialistes a Si voleu plegar, bon vent!, i a Les Illes Balears sempre resistents amb l’article Cap a Múrcia, que hi falta gent.

Que ningú dubti que en el procés de descolonització que haurem de començar amb la creació del nou Estat independent, única garantia de superviviència de la nostra llengua, el català serà l’única llengua oficial i d’ús necessari en tots els àmbits, tal com ho és qualsevol idioma en el seu territori, sense ingerències ni de poders estrangers ni de tots aquells que ara i aquí atempten contra la nostra nació des d’escons públics i tribunes privades. No cometrem l’error dels polítics de la restauració borbònica permetent que els col·laboracionistes de l’actual règim colonial segueixin a la vida pública impunement. El procés judicial sota observació internacional que deixi en evidència l’intent de genocidi lingüísitic permanent al que seguim sotmesos assenyalarà els responsables d’obstaculitzar la normalització i de promoure la castellanització, i haurà de suposar la seva inhabilitació per a qualsevol càrrec públic. I si volen acompanyar els que tornin al seu país per no haver d’aprendre el català perquè els provoca urticària, que se’n vagin amb ells i que no tornin!