La tossuderia o tossudesa –és a dir, l’obstinació en les pròpies opinions, determinacions, etc.– és un defecte humà general, en el qual, probablement, tots un dia o altre caiem. Per tant, com que la gent que ens interessem per la llengua som humans, també és natural que caiguem en la tossuderia. Ara bé, en el cas del català, per la situació anòmala en què ens hem hagut de moure i encara ens movem, potser els casos de tossudesa són més freqüents, i això fa que costi més posar-se d’acord, trobar consens, fer les coses bé. I és que, així com és humana la tossuderia, també és humà equivocar-se. Tanmateix, per a sortir de l’equivocació... cal superar la tossuderia, cosa que costa. Ja diu el nostre il·lustre consoci Albert Jané, en un article dins aquest mateix número de la nostra revista, que «no agrada a ningú que es posin en relleu els seus defectes i les seves mancances, de la MENA que siguin». Aquesta nota, doncs, és una invitació general a admetre humilment els propis defectes, a rectificar sàviament, a cercar l’objectivitat, la lògica, el bon gust i altres qualitats que haurien de presidir l’ús lingüístic i, correlativament, la normativa que regula aquest ús.

Perquè aquestes nostres reflexions no quedin en una pura consideració piadosa, etèria, posarem tres exemples, per ordre cronològic, en què, al nostre entendre, s’ha manifestat un grau més o menys elevat de tossuderia.

El primer exemple es remunta a l’any 1971, quan Joan Coromines, al costat d’una notable quantitat d’encerts, va tenir el desencert de publicar la seva proposta sobre la distribució de les preposicions per i per a. D’antuvi, venint de qui venia, la proposta va impactar en una sèrie de professionals de la llengua i es començà a aplicar. Després, diversos estudis feren veure el desencert de la proposta... però no aconseguiren de fer canviar l’opinió d’una part dels qui l’havien propagada o adoptada. I encara hi som: actualment existeixen, de fet, dues normatives, sobre la qüestió esmentada (amb el risc, segons rumors, que aquesta duplicitat sigui beneïda per la futura gramàtica del IEC), i no hi ha manera de reconduir la situació. Encara que, òbviament, hi intervenen molts altres factors, creiem que, en el fons, és un cas de tossuderia.

El segon exemple es remunta a l’any 1995, amb la publicació del DIEC, en què es començaren a aplicar unes noves normes sobre l’ús del guionet en els mots compostos. Molta gent va fer veure els greus inconvenients de les noves normes, sigui pel que fa a la fonètica, sigui pel que fa a la comprensió i a altres valors que cal salvar. Doncs bé (o «doncs malament»), l’entitat responsable de la promulgació d’aqueixes noves normes no ha volgut rectificar oportunament la seva desencertada decisió. I ara ens trobem, com en l’exemple anterior, amb dues normatives: la fabriana, que els qui volen ser fidels a l’esperit del Mestre continuen aplicant, i l’acadèmica, que apliquen, amb més o menys rigor, els qui no volen problemes amb l’autoritat. Salvant totes les bones intencions que calgui, pensem que, ben mirat, també és un cas de tossudesa.

El tercer exemple és més recent i prové del Termcat –institució, per altra part, ben meritòria–, que va adoptar la grafia bloc per al significat de ‘quadern digital’, quan una sèrie de poderosos arguments (vegeu Llengua Nacional, núm. 53, p. 27) abonen la grafia blog. També ací s’observa una duplicitat d’usos, que seria molt fàcil d’evitar amb una simple nota de l’esmentada institució. Per què encara no s’ha publicat, que sapiguem, tal nota? Doncs, per... mandra de rectificar.

No cal dir que d’exemples de tossuderia en el camp lingüístic català n’hi ha molts més. Els que hem apuntat són significatius i alliçonadors. ¿Sabrem, entre tots, superar un vici que ens fa mal?

LA FLAMA DE LA LLENGUA

LA LLENGUA

En terra campa, austera i tan serena,

que un vent follívol i marí pentina,

nasqué una veu, d’un país xic, immensa

si el qui la sent la reconeix ben viva.

Eixarrancada als cims més alts i serres

juga per valls, ja l’alba deixondint-se,

i plans enllà, bogal i grassa i fresca,

amb brill, amb goig, al mar riu a les illes.

 

Flueix arreu llustrosa i tan esvelta?

Prou cada jorn palpem si s’endevina

quin nou alè reinflarà les veles.

Reflorirà si cadascú hi respira.

                                     Carles Riera

Editorial de la Revista Llengua Nacional – núm.67 – II Trimestre del 2009