Els canvis culturals no tenen res a veure amb les aculturacions, que són el desplaçament d’una forma cultural per una altra, no la seva transformació en el temps conduïda per dinàmiques pròpies.

La reposició de "Vint anys de cançons", producció televisiva dedicada a La Trinca, em va trasbalsar. Per un costat, em va retornar a la dècada dels setanta, o sigui a la meva joventut, però per un altre, i sobretot, em va posar davant l'amarga evidència que el català era la llengua que es parlava quan la gent parlava català. Totes les gravacions rescatades per al programa de La Trinca mostren persones diverses compartint una sintaxi i un sistema fonètic que ja sonen a raresa. És extraordinari, perquè només han passat trenta anys. I trenta anys de pretesa normalització lingüística, a més.

            

D'ençà del restabliment de la democràcia i de la recuperació d'una certa autonomia política, a final dels setanta, el català s'ha consolidat com a llengua institucional i de cultura, però ha reculat molt com a llengua del carrer. Per això Joan Capri, La Trinca o sèries televisives com Les Teresines han esdevingut arqueologia sociolingüística en només vint anys. També per això és cada cop més difícil que la població immigrada adopti el català com a llengua de comunicació, al revés del que passava abans de la guerra o fins i tot durant el franquisme: aleshores l'aprenien perquè, perseguida o no, era la llengua vehicular que sentien a tot arreu. Ara serveix per a fer instàncies, llegir llibres o veure teatre.

Agafo l'AVE i per la megafonia sento una llengua vagament recognoscible, una mena de català parlat per esquimals. Hem guanyat presència oficial, hem perdut el sentit de l'idioma. Avui, en català es poden llegir excel·lents traduccions dels clàssics grecs (gràcies, Fundació Bernat Metge) o de Marcel Proust (gràcies, enyorats Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany), però no es poden sentir converses radiofòniques o entre adolescents metropolitans, perquè et cau l'ànima als peus. Quan als anys cinquanta estava prohibit ensenyar en català, tots els nens el parlàvem. Ara l'aprenen quasi com una llengua estrangera. I amb l'accent de la dominant, naturalment.

Correcció
El català del segle XIII era diferent del català del segle XVI i el del segle XVIII diferia del català del segle XIX. Però el segle XXI no ens està oferint un català distint del del segle XX, sinó un no-català, una llengua deteriorada, empobrida i aculturada. No ens enganyem, l'evolució ha estat suplantada per la degeneració, que és una altra cosa. Els canvis culturals no tenen res a veure amb les aculturacions, que són el desplaçament d'una forma cultural per una altra, no la seva transformació en el temps conduïda per dinàmiques pròpies. Una cosa és incorporar informació al·lòctona i una altra veure reemplaçat el codi genètic.

Altrament, la llengua políticament correcta ha decapitat la llengua comunicativament vigorosa. A sobre, això. L'humor és transgressor -i d'aquí el sentit de la sàtira o del sarcasme-, però actualment no es pot fer broma amb el feminisme, el racisme o l'homosexualitat, per exemple. Una mena de restrenyiment mental, que els més joves ja assimilen a rectitud ètica, obliga a ser políticament correcte fins amb els usos jocosos de la parla. Podent dir "tothom" hem de dir "totes i tots", que és una expressió que fa riure. 

Cantava La Trinca: "M'alteren les neurones les dones rodones tirant a bacones". Ara seria mal vist. I, a més, pocs ja saben què vol dir "bacó". Malament rai.

R Folch