Badalona (vila on Fabra va viure trenta anys), 10 d’octubre del 2011
La llengua catalana, en quant articula la nostra manera d’entendre i interpretar el món, és el patrimoni que
defineix més bé la nostra existència com a poble i, per tant, n’és l’element més preuat. Malauradament, actualment viu
una de les situacions més dramàtiques de desprotecció d’ençà de l’anomenada «transició democràtica». Lluny encara
d’aconseguir la seva normalització lingüística, les eines que suposadament havien de portar a tals objectius acaben
de ser sensiblement retallades, neutralitzades o simplement abolides a requeriment dels interessos d’un Estat espanyol
que s’ha decantat ja definitivament per la uniformització i la imposició lingüístiques a casa nostra.

Pel que fa al català al Principat, les retallades més recents s’han materialitzat, per una banda, en la sentència
del Tribunal Constitucional (juny del 2010) contra l’Estatut, que dicta que el català ja no pot considerar-se llengua
d’ús preferent en el seu propi territori i, per tant, ja no pot desenvolupar-se amb la mateixa normalitat que altres idiomes
europeus amb volums semblants –o inferiors– de parlants i usuaris.

Per altra banda, les sentències del Tribunal Suprem (desembre del 2010), reblades amb la recent requisitòria
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ordenen de posar fi a quasi trenta anys d’immersió lingüística al
Principat, un model que al llarg dels anys ha rebut el reconeixement internacional de la Unesco i l’aval de la Unió Europea,
entre altres organismes. Aquesta política s’ha considerat peça bàsica per a la recuperació de la llengua catalana i per al
manteniment de la cohesió social en un país on l’arribada de la immigració ha estat –i és encara– massiva.

Com a resultat d’aquestes sentències s’ha arribat a una situació en què la superioritat jurídica del castellà
sobre el català ha quedat clarament confirmada i reforçada. Lamentablement, la resposta del nostre Govern
a aquests atacs ha estat molt feble. Per altra banda, el proppassat dia 20 de setembre, al mateix Parlament de
Catalunya, la Mesa, integrada per Convergència i Unió (CiU), Partit Socialista de Catalunya (PSC) i Partit Popular
(PP), incomprensiblement va rebutjar per unanimitat la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada per «Salvem
l’Escola en Català». Aquest fet, no cal dir-ho, pot tenir l’efecte d’impedir el debat i la participació ciutadana en la
defensa de la immersió lingüística tal com l’hem coneguda fins avui.

Aquestes sentències i l’experiència de tants anys d’entrebancs ens demostren que l’enfortiment i la normalització
de la llengua catalana difícilment s’aconseguiran en el marc de l’Estat espanyol; tampoc no es poden aconseguir
amb visions fragmentades i regionals que alguns fomenten envers el nostre fet lingüístic. Dins aquest marc no es
donen prou condicions que permetin la recuperació i l’extensió social de la nostra llengua, almenys en la dimensió de
què normalment gaudeixen la majoria de les llengües que tenen darrere seu una estructura d’Estat. Mentre la nostra llengua
i la nostra cultura pateixin aquesta discriminació, hem de treballar decididament per portar a terme els següents

OBJECTIUS

1) Exigir al Govern de la Generalitat que apliqui amb tota contundència i en la seva integritat la política d’immersió
lingüística aplicada fins avui dins l’educació, blindant jurídicament el català com a única llengua vehicular
en l’ensenyament, enfront de les sentències, existents o futures, dels Tribunals Constitucional i Suprem.

2) Exigir a la Generalitat de Catalunya que faci complir immediatament i en la seva integritat les lleis i normes
vigents en l’àrea de retolació i etiquetatge comercial de productes.

3) Exigir al Govern de la Generalitat la introducció immediata del decret que ha de regular les quotes de pantalla de
cinema en català en les sales cinematogràfiques de Catalunya.

4) Conscienciar els catalanoparlants sobre la necessitat d’emprar la nostra llengua tothora i en tot context. En
efecte, segons digué el poeta basc Joxe Anton Artze: «No es perd una llengua perquè els qui no la saben no
l’aprenen, sinó perquè els qui la saben no la parlen.»

5) Implicar el màxim nombre de ciutadans, especialment els més joves, en una campanya d’activació d’actituds
sociolingüístiques positives, en la línia de promoure l’ús quotidià i normalitzat del català entre els catalanoparlants,
els castellanoparlants i els parlants d’altres llengües a casa nostra.

6) Mostrar suport d’una manera entusiasta a la ILP «Salvem l’Escola en Català » com a via més eficaç per a fer
públic i visible el suport del poble de Catalunya a la seva llengua nacional.

 

Per totes aquestes raons, exigim que el Govern de Catalunya no s’inhibeixi a l’hora d’assumir el rol protagonista
que li pertoca en l’assoliment i aplicació d’aquests objectius. El Govern no pot continuar eludint la seva responsabilitat,abandonant el treball
per la defensa i reivindicació de la nostra llengua en mans d’entitats privades, moltes de les quals han de fer mans i mànigues per cobrir les seves
despeses i mantenir la seva vital activitat. Per altra banda, no oblidem que l’Estat espanyol, a més d’espoliar-nos i malbaratar 22.000 milions d’euros
anuals de la nostra riquesa productiva, no defalleix en l’atac constant a la nostra llengua. Davant aquesta situació, ni la crisi ni les retallades no poden justificar la desatenció del nostre Govern a una llengua que ara mateix tenim en greu perill de marginalitat i llunyde poder exercir el paper d’eix vertebrador de la nostra identitat que com a poble li pertoca.

 

Llengua Nacional - núm. 77 - IV trimestre del 2011