La tossuderia o tossudesa –és a dir, l’obstinació en les pròpies opinions, determinacions, etc.– és un defecte humà general, en el qual, probablement, tots un dia o altre caiem. Per tant, com que la gent que ens interessem per la llengua som humans, també és natural que caiguem en la tossuderia. Ara bé, en el cas del català, per la situació anòmala en què ens hem hagut de moure i encara ens movem, potser els casos de tossudesa són més freqüents, i això fa que costi més posar-se d’acord, trobar consens, fer les coses bé. I és que, així com és humana la tossuderia, també és humà equivocar-se. Tanmateix, per a sortir de l’equivocació... cal superar la tossuderia, cosa que costa. Ja diu el nostre il·lustre consoci Albert Jané, en un article dins aquest mateix número de la nostra revista, que «no agrada a ningú que es posin en relleu els seus defectes i les seves mancances, de la MENA que siguin». Aquesta nota, doncs, és una invitació general a admetre humilment els propis defectes, a rectificar sàviament, a cercar l’objectivitat, la lògica, el bon gust i altres qualitats que haurien de presidir l’ús lingüístic i, correlativament, la normativa que regula aquest ús.

Perquè aquestes nostres reflexions no quedin en una pura consideració piadosa, etèria, posarem tres exemples, per ordre cronològic, en què, al nostre entendre, s’ha manifestat un grau més o menys elevat de tossuderia.

El primer exemple es remunta a l’any 1971, quan Joan Coromines, al costat d’una notable quantitat d’encerts, va tenir el desencert de publicar la seva proposta sobre la distribució de les preposicions per i per a. D’antuvi, venint de qui venia, la proposta va impactar en una sèrie de professionals de la llengua i es començà a aplicar. Després, diversos estudis feren veure el desencert de la proposta... però no aconseguiren de fer canviar l’opinió d’una part dels qui l’havien propagada o adoptada. I encara hi som: actualment existeixen, de fet, dues normatives, sobre la qüestió esmentada (amb el risc, segons rumors, que aquesta duplicitat sigui beneïda per la futura gramàtica del IEC), i no hi ha manera de reconduir la situació. Encara que, òbviament, hi intervenen molts altres factors, creiem que, en el fons, és un cas de tossuderia.

El segon exemple es remunta a l’any 1995, amb la publicació del DIEC, en què es començaren a aplicar unes noves normes sobre l’ús del guionet en els mots compostos. Molta gent va fer veure els greus inconvenients de les noves normes, sigui pel que fa a la fonètica, sigui pel que fa a la comprensió i a altres valors que cal salvar. Doncs bé (o «doncs malament»), l’entitat responsable de la promulgació d’aqueixes noves normes no ha volgut rectificar oportunament la seva desencertada decisió. I ara ens trobem, com en l’exemple anterior, amb dues normatives: la fabriana, que els qui volen ser fidels a l’esperit del Mestre continuen aplicant, i l’acadèmica, que apliquen, amb més o menys rigor, els qui no volen problemes amb l’autoritat. Salvant totes les bones intencions que calgui, pensem que, ben mirat, també és un cas de tossudesa.

El tercer exemple és més recent i prové del Termcat –institució, per altra part, ben meritòria–, que va adoptar la grafia bloc per al significat de ‘quadern digital’, quan una sèrie de poderosos arguments (vegeu Llengua Nacional, núm. 53, p. 27) abonen la grafia blog. També ací s’observa una duplicitat d’usos, que seria molt fàcil d’evitar amb una simple nota de l’esmentada institució. Per què encara no s’ha publicat, que sapiguem, tal nota? Doncs, per... mandra de rectificar.

No cal dir que d’exemples de tossuderia en el camp lingüístic català n’hi ha molts més. Els que hem apuntat són significatius i alliçonadors. ¿Sabrem, entre tots, superar un vici que ens fa mal?

LA FLAMA DE LA LLENGUA

LA LLENGUA

En terra campa, austera i tan serena,

que un vent follívol i marí pentina,

nasqué una veu, d’un país xic, immensa

si el qui la sent la reconeix ben viva.

Eixarrancada als cims més alts i serres

juga per valls, ja l’alba deixondint-se,

i plans enllà, bogal i grassa i fresca,

amb brill, amb goig, al mar riu a les illes.

 

Flueix arreu llustrosa i tan esvelta?

Prou cada jorn palpem si s’endevina

quin nou alè reinflarà les veles.

Reflorirà si cadascú hi respira.

                                     Carles Riera

Editorial de la Revista Llengua Nacional – núm.67 – II Trimestre del 2009

En el català oriental modern, oral i espontani, inicialment no existeix la preposició per a. Hi és, ben viva, a una part del català occidental (País Valencià i àrea de Tortosa) i hi era a la llengua literària antiga. La Renaixença la va rescatar en certa manera, però les gramàtiques del XIX a males penes l'anomenen. La de Bofarull i Blanch (1867) es limita a dir que no s'ha de confondre per (por) amb pera (para), i la de Tomàs Torteza, publicada el 1915 però escrita molt abans, només indica que la preposició per, quan "denota fin, daño o provecho, lleva o no, sin regla cierta, la preposición a pleonástica". Precedent de Fabra, Forteza no admet pera i defensa l'escriptura separadaper a.

Fabra va comprendre que l'ús de les preposicions per iper a s'havia de regular, d'acord amb el seu principi conductor de posar les paraules al servei d'una llengua clara, precisa i funcional. I, en unes condicions adverses, per la dificultat de trobar uns fonaments sòlids sobre els quals assentar les prescripcions, va establir una normativa que va ser seguida unànimement fins que Coromines li pegà una envestida que és una de les més sonades que ha rebut la nostra codificació gramatical i que ha tingut conseqüències de gran abast. A la gramàtica del 18 el codificador estableix que per a serveix per a indicar l'objecte, la destinació; i per, el motiu, la causa, el mitjà, l'autor. I hi afegeix la norma que ha estat la clau del desacord actual, el famós infinitiu final: "Davant un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: és quan el circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o objecte de l'acció expressada per un verb anterior, i aquest fi o objecte és alhora el motiu d'aquesta acció, allò que ha mogut el seu autor a executar-la. En aquest cas és preferible la preposició simple per [...] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare". A la darrera gramàtica del Mestre, publicada pòstumament (1956) amb la revisió de Coromines, llegim la mateixa idea: "Quan un infinitiu fa de complement de finalitat, pot ésser, naturalment, introduït amb la preposició composta per a [...] Però quan [...] el fi que hom es proposa és el motiu de l'acció expressada pel verb del qual l'infinitiu és complement, cal [itàlica meva] emprar la preposicióper en lloc de per a [...] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare." (pàg. 86). Ara s'ha demostrat que Fabra no va escriure cal sinó cap, i que Coromines va substituir el segon mot pel primer. És a partir d'aquestcal que la norma de l'infinitiu final es va percebre com a obligatòria, quan a la redacció original de les dues gramàtiques esmentades és presentada com una opció.

En què es basava Fabra per a establir la preferència deper sobre per a en el cas de l'infinitiu final? No es podia basar en la llengua parlada de cap lloc, perquè no hi ha cap dialecte que segueixi aquest ús. Se suposa que es recolzà en la llengua antiga, però en aquell moment el català medieval era poc conegut —i ara encara—, per la qual cosa no pareix una recomanació gaire sòlida. Sembla que Fabra volgué partir de la realitat d'un cert moment històric en què l'ús de la compostaper a només estava en un punt determinat de la seva evolució. No hi ha tampoc cap llengua romànica que usi una preposició diferent per a l'infinitiu de destinació i per a l'infinitiu final. Al cap i a la fi, les dues nocions són molt pròximes. Tard o prest, la norma de Fabra s'havia de revisar.

El fet és que la norma que prescrivia per a amb infinitius de destinació (això servirà per a arribar a una solució) i suposadament imposava l'ús de per amb l'infinitiu final (negociarem per arribar a una solució) ha estat abominada en els darrers decennis, més que per la seva probable manca de fonament per una sempre al·legada dificultat d'utilització. Coromines, el 1971, va utilitzar la gran dificultat que representa el maneig de la norma fabriana de les dues preposicions davant infinitiu com a argument principal per a formular la seva proposta de supressió de per a davant tot infinitiu. El català light dels anys 80 —i tots aquells qui s'enganxen a la via del mínim esforç— es va encarregar de dur a la pràctica la proposta pertot arreu.

Coromines hauria pogut optar per l'altra possibilitat permesa per Fabra, l'ús de per a davant els infinitius de destinació  i de finalitat, com fan els parlars meridionals, i això hauria simplificat la norma de manera extraordinària, alhora que aquesta passaria a basar-se en l'ús real d'una part dels catalanoparlants i es faria funcional. Però per a guarir la malaltia Coromines va decidir de matar el malalt. La mutilació corominiana es feia des d'una perspectiva centralista, barcelonista i sense gens de visió composicional de l'estàndard. Per això va ser tan ben acollida pel reduccionisme col·loquialitzador implantat a la capital del país els anys 80. Ara coexisteixen tres normes, la clàssica de Fabra, la de Coromines i la dels parlars meridionals. Una gran fragmentació és la conseqüència, en part, de la "proposta simplificadora" de Coromines.

Però la proposta Coromines no sols és dolenta perquè ha dividit els catalanoparlants en dos bàndols —si fos una bona proposta li ho disculparíem—, sinó perquè és perversa en si. La proposta Coromines fa que les preposicions per i per a, que haurien de ser instruments precisos per a expressar el pensament, esdevinguin en bona mesura un destorb complicador de l'existència. Les preposicions són elements que tenen un significat, no són meres partícules d'enllaç. Amb les preposicions diem una cosa o una altra. L'existència en català de les dues preposicions, per iper a, només té sentit si els parlants sabem què volem dir quan empram una preposició o l'altra, si sentim la preposició. Ara això no és així per a la majoria de catalanoparlants, que no sap emprar aquestes dues preposicions sense pensar quina és la que s'usa en espanyol; un problema que només s'arreglarà quan puguem fer allò que fan els espanyols: sentir el significat de les dues preposicions i usar-les sense pensar en cap altre idioma. Cal, doncs, reforçar en les nostres ments les idees associades a cada una de les dues preposicions. I això és el que la proposta Coromines dinamita: mentre vegem cada dia escrit als diaris 5 milions per a l'agricultura i 10 milions per millorar escoles, o diners per construir hospitals i diners per a la construcció d'hospitals no entendrem mai per què tenim un per i un per a. Si diem això és per sopar, ens constarà que després surti això és per al sopar oaixò és per a tu. No és estrany llavors que falli tant la preposició per a davant sintagma nominal —els correctors ho saben—, i que els seguidors de Coromines també recorrin al castellà quan han d'usar aquestes preposicions davant un sintagma nominal. La proposta de Coromines, llançada amb la bandera de prescindir de l'espanyol, com que buida de contingut la preposició per a, en el fons intensifica la dependència de l'idioma veí en els casos en què la dita preposició és obligatòria.

Nosaltres defensam sense cap reserva l'ús de per adavant tots els infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a dir, suprimint la preferència de per amb l'infinitiu final. Aquesta és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma definitiva sobre les dues preposicions s'ha de basar en l'ús real dels dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.

Aquest treball també posa en evidència la poca consistència de l'estigma que sempre ha tingut l'ús dels parlars meridionals, el fet de coincidir amb el castellà, cosa que no vol dir que aquest ús sigui degut a interferència espanyola. I què si coincideix amb el castella? És perfectament normal que dues llengües romàniques veïnes coincideixin en coses diverses. El problema no és la coincidència amb l'espanyol sinó el fet d'haver de recórrer a aquest idioma per a saber què hem de dir. Per a resoldre'l cal abandonar urgentment la norma Coromines i omplir de contingut —en els nostres cervells— les preposicions per i per a.

Gabriel Bibiloni
Lingüista i Professor de la Universitat de les Illes Balears
http://www.bibiloni.cat/

Altres articles interessants d'en Bibiloni
http://www.bibiloni.cat/ambbonesparaules/index.html

Els canvis culturals no tenen res a veure amb les aculturacions, que són el desplaçament d’una forma cultural per una altra, no la seva transformació en el temps conduïda per dinàmiques pròpies.

La reposició de "Vint anys de cançons", producció televisiva dedicada a La Trinca, em va trasbalsar. Per un costat, em va retornar a la dècada dels setanta, o sigui a la meva joventut, però per un altre, i sobretot, em va posar davant l'amarga evidència que el català era la llengua que es parlava quan la gent parlava català. Totes les gravacions rescatades per al programa de La Trinca mostren persones diverses compartint una sintaxi i un sistema fonètic que ja sonen a raresa. És extraordinari, perquè només han passat trenta anys. I trenta anys de pretesa normalització lingüística, a més.

            

D'ençà del restabliment de la democràcia i de la recuperació d'una certa autonomia política, a final dels setanta, el català s'ha consolidat com a llengua institucional i de cultura, però ha reculat molt com a llengua del carrer. Per això Joan Capri, La Trinca o sèries televisives com Les Teresines han esdevingut arqueologia sociolingüística en només vint anys. També per això és cada cop més difícil que la població immigrada adopti el català com a llengua de comunicació, al revés del que passava abans de la guerra o fins i tot durant el franquisme: aleshores l'aprenien perquè, perseguida o no, era la llengua vehicular que sentien a tot arreu. Ara serveix per a fer instàncies, llegir llibres o veure teatre.

Agafo l'AVE i per la megafonia sento una llengua vagament recognoscible, una mena de català parlat per esquimals. Hem guanyat presència oficial, hem perdut el sentit de l'idioma. Avui, en català es poden llegir excel·lents traduccions dels clàssics grecs (gràcies, Fundació Bernat Metge) o de Marcel Proust (gràcies, enyorats Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany), però no es poden sentir converses radiofòniques o entre adolescents metropolitans, perquè et cau l'ànima als peus. Quan als anys cinquanta estava prohibit ensenyar en català, tots els nens el parlàvem. Ara l'aprenen quasi com una llengua estrangera. I amb l'accent de la dominant, naturalment.

Correcció
El català del segle XIII era diferent del català del segle XVI i el del segle XVIII diferia del català del segle XIX. Però el segle XXI no ens està oferint un català distint del del segle XX, sinó un no-català, una llengua deteriorada, empobrida i aculturada. No ens enganyem, l'evolució ha estat suplantada per la degeneració, que és una altra cosa. Els canvis culturals no tenen res a veure amb les aculturacions, que són el desplaçament d'una forma cultural per una altra, no la seva transformació en el temps conduïda per dinàmiques pròpies. Una cosa és incorporar informació al·lòctona i una altra veure reemplaçat el codi genètic.

Altrament, la llengua políticament correcta ha decapitat la llengua comunicativament vigorosa. A sobre, això. L'humor és transgressor -i d'aquí el sentit de la sàtira o del sarcasme-, però actualment no es pot fer broma amb el feminisme, el racisme o l'homosexualitat, per exemple. Una mena de restrenyiment mental, que els més joves ja assimilen a rectitud ètica, obliga a ser políticament correcte fins amb els usos jocosos de la parla. Podent dir "tothom" hem de dir "totes i tots", que és una expressió que fa riure. 

Cantava La Trinca: "M'alteren les neurones les dones rodones tirant a bacones". Ara seria mal vist. I, a més, pocs ja saben què vol dir "bacó". Malament rai.

R Folch