14 de novembre 2010

Plantem cara

joan_sola

El dia 28 de desembre de 2006, el nostre lingüista recentment desaparegut, Joan Solà, escrivia:

"Ja n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s’hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n’hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.
Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos..."

"... enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del Govern de Catalunya a l’esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d’una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret «suposa un avanç històric per a la llengua catalana», o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l’agressió, aleshores s’exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.

La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya «Dóna corda al català», per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n’ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d’humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d’una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l’agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s’hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre Govern que planti cara d’una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l’enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara."

Article publicat al suplement de Cultura del diari AVUI del 28 de desembre de 2006

15 de juliol 2010

Llops amb pell d’ovella

He dit diverses vegades que la mentida ha estat històricament i és, actualment, de forma descarada, el gran parany en què està atrapat el nostre poble i la nostra gent. Una mentida que ens confon i ens obnubila la capacitat de jutjar amb claredat les persones públiques i els fets que s’esdevenen a la nostra nació. Una mentida que ens afebleix i ens xucla la força per trobar la nostra veu i el gest precís que ens ha d’alliberar.

Sortosament encara queden veus lúcides i valentes que denuncien la mentida i els seus forjadors, com és el cas de l'autor d'aquesta carta que us adjunto, i on es posa en evidència com en són de falsos alguns senyors, per no dir tots, de l'actual govern de la Generalitat colonial, que pretenen emparant-se en la seva doble cara que enganya a qui es deixa enganyar, acabar de convertir la nostra nació en meres províncies d'Espanya. Això sí, províncies multiculturals, on el català quedi reduït a pura anècdota folklòrica.

No vull afegir gran cosa més al què posa en evidència aquesta carta. Només recordar als catalans que encara tenen l'esperit lliure, que facin l'esforç, gairebé sobrehumà, de no deixar-se seduir per aquestes mentides, i sobretot pels qui les impulsen i executen. Si volem realment l'alliberament de la nostra nació, cal deixar de confiar en aquests llops amb pell d'ovella, que són aquí per liquidar-nos. No penseu que poden donar un cop de timó i canviar d'actitud. No penseu que tinguin la més mínima estima per la nostra pàtria. No, són aquí amb una tasca molt precisa. Rematar la feina que les forces de la foscor encarnades en l'estat espanyol, fa més de tres-cents anys que estan portant a terme: destruir-nos.

Si la nostra confusió i la nostra feblesa els permet continuar als llocs de decisió, no dubteu ni un moment que acompliran la seva tasca sense compassió ni contemplacions.

L'enquistament de la seva mentida, comporta inexorablement la nostra mort nacional.

La nació catalana és un camp de batalla entre les forces al servei de l'esperit de llibertat, que treballen perquè la bellesa d'allò que és, es manifesti en plenitud dintre l'ordre inherent de l'Univers, i les forces que odien la vida en la seva autèntica bellesa, i que treballen a favor de la uniformització, de la mentida i de la mort. No adonar-nos-en, ens condemna a ser-ne víctimes.

Alice A Bailey, en el seu llibre " The soul, the quality of life" ens recorda amb precisió alguns trets de les forces a què ens enfrontem. Potser val la pena refrescar-ho: " El germà de la foscor, no té en compte el sofriment que pot causar. Tant li fa l'agonia mental que infligeix a l'oponent; persisteix en la seva intenció i no desisteix del mal que fa, mentre pugui assolir els seus objectius. No espereu cap compassió d'aquests que s'oposen als germans de la llibertat.

Tot sovint el germà de la foscor es disfressa com un agent de la llum ( llegeixi's del progrés, de la tolerància..)."
Seria bo que en llegir aquesta carta tinguéssim clar que no s'estan posant en evidència polítics, amb punts de vista diferents, sinó que s'està denunciant una voluntat, mai reconeguda obertament, de finiquitar la nostra nació.

PECAT D'ACCIÓ, PECAT D'OMISSIÓ

Francesc Mortés (Reagrupament.cat) · e-notícies · 30/4/2008

Joan Manel Tresserras és el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. Proposat per ERC, Tresserras passa per ser el conseller més ben valorat del govern i les seves maneres amables i enraonades fan que tingui, en general, bona premsa. Ara el seu departament ha anunciat un ambiciós Pla de Foment de la Lectura que pretén estendre l'hàbit lector entre els ciutadans i, molt en particular, entre els joves. El pla inclou diverses iniciatives interessants i algunes d'inspirades en programes que ja s'han provat amb cert èxit en països del nord i el centre d'Europa. És una mostra de fins a quin punt ens convé tenir gestors capacitats, que parlin idiomes i sàpiguen mirar més enllà dels Pirineus, enlloc de buscar referents -posem per cas- a Espanya. Una de les potes del Pla de Foment de la Lectura és el programa de subscripcions a diaris i revistes per a joves de 18 anys. El web del departament de Cultura ens explica que 'aquest programa permetrà que tots els joves que compleixin 18 anys al llarg del 2008, 2009 o 2010, uns 170.000 aproximadament, puguin obtenir una subscripció gratuïta a un diari o revista per un temps determinat.'

Tots els països seriosos tenen polítiques de foment de la lectura. Un bon hàbit lector contribueix a formar ciutadans informats i crítics amb allò que s'esdevé al seu voltant, cosa que millora la qualitat i el gruix de les democràcies. La lectura, en definitiva, fa les persones més lliures. A més, si aquest hàbit s'adquireix de petit, és la millor vacuna contra el fracàs escolar. És de celebrar que el conseller Tresserras endegui polítiques tan necessàries com aquesta, malgrat que els seus efectes només seran comprovables a llarg termini. És una virtut inhabitual en política, on se sol primar la immediatesa dels resultats per sobre de les veritables necessitats de la societat.

Fins aquí l'elogi i ara, com no podia ser d'una altra manera, una mica de crítica. Primera: Algú que no conegui el país es podria preguntar què fa el govern subvencionant mitjans de comunicació privats. Si no n'hi havia prou amb les subvencions directes d'altres departaments i les camuflades en forma de subscripcions massives, ara la conselleria de Cultura injectarà diners als mitjans de comunicació privats per una tercera via. En els països -diguem- normals, això simplement no es fa. Per lleig i per contraproduent. Els diaris pertanyen a empreses privades i si el producte no és competitiu i no interessa, simplement no es ven, no atreu anunciants i acaben plegant. I tal dia farà un any. Les empreses editores de premsa no són oenagés. Són societats mercantils amb afany de lucre. Tornem-ho a dir: en les societats lliures, avançades i majors d'edat, els mitjans privats competeixen en igualtat de condicions en un mercat lliure. Potser per això comprar The Guardian a Londres val la meitat que comprar El Periódico a Barcelona. A més, subvencionar els mitjans de comunicació privats tendeix a amansir-los i això no fa sinó afeblir el sistema de contrapoders i equilibris sobre el qual basculen les democràcies madures. En resum, en aquells països on el govern subvenciona els diaris, els ciutadans acaben pagant més per un producte esbravat i de qualitat inferior.

Segona: El web de Cultura no diu allò que el departament només ha reconegut a contracor i amb la boca petita: els tres milions d'euros que s'esmerçaran en subscripcions es gastaran, també, en mitjans escrits o pensats en espanyol. Per si no s'entén prou, vull dir que els joves de divuit anys podran subscriure's a La Vanguardia o a El Periódico a compte de l'erari públic. I potser també a El Mundo, La Razón o l'ABC. L'únic requisit per participar en el programa serà que els mitjans demanin formalment adherir-s'hi i arribin a un acord amb l'administració pel que fa al preu de la subscripció. Em sorprendria molt que hi hagués cap empresa editora que opti per quedar-ne al marge. Tres milions d'euros són tres milions d'euros.

Posats a incloure premsa forastera, jo em pregunto si el programa del conseller Tresserras inclourà capçaleres de referència en anglès, com ara The Guardian o The New York Times. O en alemany, com el Frankfurter Allgemeine. Si el programa funciona i es consolida, d'aquí a uns anys els fills de l'actual president de la Generalitat podran llegir el Frankfurter regularment i no perdran l'alemany que tant haurà costat que aprenguin.

El conseller, que és un independentista intel·ligent, sap perfectament que els diaris que s'editen a Catalunya escrits directament en espanyol o bé pensats en espanyol i mal traduïts al català són instruments al servei de l'unionisme. La seva missió és matar tot referent catalanocèntric en l'imaginari col·lectiu català i substituir-lo per imatgeria i referents espanyols. Aquests mitjans ja tenen prou padrins i no necessiten ni subvencions ni subcriptors a granel. Si el conseller vol fer país, a més de lectors, que regali subcripcions a l'Avui, El Punt, El Temps i algun diari d'àmbit regional. I, per què no, a premsa estrangera de qualitat -per entendre'ns, a The Economist i no El País-. I para de comptar. Qui vulgui llegir premsa espanyola francesa, que se la pagui de la seva butxaca.

És el problema que té actuar com si aquest país fos normal, enlloc de ser una colònia. Dissortadament, dins i a l'entorn d'ERC encara hi ha qui teoritza que hem de governar el país com si aquí no hi hagués cap conflicte nacional. Que si ho fem bé al govern, si som bons gestors i injectem benestar a la societat (amb quins recursos?), un dia ens llevarem de bon matí per anar a treballar i resultarà que, per art de transmutació alquímica, ja serem independents. Els catalans haurem inventat la independència indolora, incolora i insípida. Un procés d'alliberament nacional sense precedents al món. Ja ens ho deien que no érem com Lituània, Txèquia, Eslovènia, Kosovë, etc. Els catalans mai no som com ningú altre. Som únics. Som tan especials que no tenim parangó.

Aquest capteniment il·lús i irresponsable recorda l'orquestreta del Titànic: toca que tocaràs mentre el transatlàntic s'enfonsa. O aquell infant que tanca els ulls i es tapa les orelles, per no sentir com el renyen. Tresserras segurament seria un conseller excel·lent en un país normalitzat. En aquest país, avui per avui, encara és hora que ens expliqui què està fent per accel·lerar el procés d'alliberament nacional, des de la seva conselleria. Vull recordar que en els darrers mesos Joan Manel Tresserras ha trobat temps per subscriure una declaració formal amb els seus homòlegs gallec i basc demanant que l'estat espanyol sigui 'més plural' i reconegui la diversitat cultural i lingüística. Qualsevol persona reaonable, que conegui mínimament Espanya, sap que això és ridícul i una pèrdua de temps. Darrerament Tresserras encara ha trobat hores per dedicar-se a escriure, junt amb Josep Huguet i altres, la ponència política que ERC debatrà en el proper congrés nacional. Ponència que, per cert, ell no prodrà votar perquè no milita a ERC. Què carai fa Tresserras escrivint la ponència d'estratègia política del meu partit?

Desconec qui escriu les ponències polítiques de CDC, el PP i el PSC, tots tres amb congressos a la vista, però m'imagino que no ho deixen en mans de persones de fora del partit. Conseller, si us plau, deixi d'escriure ponències i firmar manifestos. Prou perdre el temps. Que no se'n recorda que té feina amb allò de la tele? Que les lleis (espanyoles) prohibeixen que TV3 emeti al País Valencià? Noi, quin greu. Que la barbàrie espanyolista aplica la seva llei i clausura els repetidors? Ves què hi farem. La llei és la llei. Hi ha algú al govern amb la capacitat i la voluntat de trobar una solució política al problema de TV3 al País Valencià, al marge de les lleis espanyoles? Conseller Tresserras, vostè hauria de triar si vol ser part del problema o part de la solució. En la mesura que no aporta solucions, vostè ja és part del problema. Igual que els governs de Jordi Pujol, aquest govern d'Entesa ens espanyolitza. Per acció i per omissió.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció
27 de maig del 2008

02 de juny 2010

Fira “DE TOT CAT”. Aquest cap de setmana a Girona.

image En els darrers anys ha augmentat molt el nombre d'empreses que incorporen la llengua catalana en els seus productes i serveis. Centrant-nos només en l'etiquetatge, s'ha passat de les prop de 300 referències del 1989 a les més de 2.000 actuals.

Per tal de donar a conèixer i fomentar l'ús de la llengua catalana en l'àmbit empresarial, organitzem la fira mercat De Tot Cat al Palau de Fires de Girona els dies 4, 5 i 6 de juny de 2010. Els assistents coneixeran els productes i les empreses que incorporen el català, es podran proveir de productes i gaudiran de l'oferta formativa i lúdica programada.

Estudis sociolingüístics realitzats darrerament demostren que hi ha un interès creixent d'una part important de la ciutadania per conèixer les empreses sensibles a l'ús de la llengua catalana. La fira respon a aquesta demanda.

La fira tindrà un caràcter multisectorial i, per tant, farà que hi siguin visibles la majoria d'àmbits de la vida quotidiana en els quals es poden consumir productes en llengua catalana.

Extret de la pàgina: www.detotcat.cat

03 d’abril 2010

Entrevista a un lingüista madrileny, Juan Carlos Moreno Cabrera

Carles Bellsolà, periodista de “eldebat.cat” Diari Digital de Catalunya, va entrevistar el setembre del 2008 al senyor Juan Carlos Moreno Cabrera. Lingüista.

“EL CASTELLÀ NO S’HAURIA D’ENSENYAR A LES ESCOLES DE CATALUNYA”

És madrileny i defensa la “immersió lingüística” en català. El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico(Península), amb una tesi profundament provocadora: que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol. I que és molt agressiu, com explica en aquesta entrevista amb eldebat.cat, traduïda al català.

En què consisteix el nacionalisme lingüístic?

La idea que se sol tenir a Espanya és que el nacionalisme, lingüístic i en general, són les reivindicacions d'una sèrie de regions que s'han entestat, de forma obsessiva i exagerada, que es reconegui la seva llengua i la seva cultura. Perquè molts consideren que aquesta llengua i aquesta cultura estan ja reconegudes en la Constitució i que, per tant, tota aquesta insistència correspon a un desig de diferenciar-se que va en contra de la societat de la globalització.

Però vostè, en canvi, sosté que hi ha un nacionalisme lingüístic per part espanyola.

En titular així el meu llibre, segur que hi ha hagut molta gent que l'ha llegit amb la intenció de reafirmar les seves idees. Per a ells, la lectura del llibre pot resultar insuportable, perquè s'hi posa de manifest una cosa que està oculta, que és el nacionalisme d'Estat. Que no es reconeix com a tal perquè es parteix de la fal·làcia que, un cop establert l'Estat, en aquest cas, l'espanyol, es produeix una superació de totes les diferències ètniques i identitàries. Al llibre demostro que això és completament fals. No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana.

Així, doncs, quina de les dues parts dóna més mostres de nacionalisme?

És que, segons la meva definició de nacionalisme lingüístic, no existeixen ni el nacionalisme lingüístic català, ni el basc, ni el gallec. Perquè el principal tret definitori del nacionalisme lingüístic és considerar que la llengua pròpia és superior a les altres. Cosa que no té sentit amb raons estrictament lingüístiques. Aquesta idea, que procedeix de Menéndez Pidal, existeix en el nacionalisme castellanista. Però jo no la veig pas ni en l'anomenat nacionalisme català ni en el basc ni en el gallec. Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà linguísticament.

Cosa que sí fa el nacionalisme espanyol, segons el seu llibre.

El segon tret definitori és que, com que la meva llengua és superior, estic fent un favor als altres si els la imposo. Tampoc no veig això en l'anomenat nacionalisme català. Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Manxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya, que  en sigui la llengua principal. Tot i que això ho disfressen en parlar de "llengua de comunicació" o "llengua d'encontre". Del meu llibre es dedueix que, si apliquem aquests criteris, no existeix el nacionalisme lingüístic català, basc ni gallec. Molta gent m'ha tirat en cara que no critico la "imposició del català". Però, quina imposició? Si jo dic que a Castella es parli castellà, és això una imposició? Per tant, si els catalans diuen que el català ha de ser la llengua predominant a Catalunya, és això una imposició?

Però els nacionalistes espanyols no acostumen a dir obertament que el castellà ha de ser la llengua dominant. El que fan és argumentar els drets individuals dels parlants.

Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l'alemany. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit. I quan critiquen que el català comenci a adquirir predomini en certs àmbits, ho fan perquè això comporta la pèrdua del predomini absolut, en aquests mateixos àmbits, del castellà. Quan critiquen això, tot i que no ho diguin obertament, estan posant de manifest que el que temen els castellanistes no és que el castellà desaparegui de Catalunya, com diuen ells. A ningú amb dos dits de front se li ocorre que el castellà pugui desaparèixer de Catalunya, és una estupidesa pensar-ho. En realitat, el que expressen és el seu temor que el castellà perdi el predomini absolut a Catalunya.

En canvi, sí que hi ha estudiosos que afirmen que el català corre cert perill d'extinció.

Depèn de amb quines altres llengües el comparis. Si comparem el català amb l'aragonès, doncs no està en perill d'extinció. Però el català s'ha de comparar amb altres llengües del seu nivell demogràfic. El català és una llengua europea molt important des del punt de vista demogràfic i no està en perill d'extinció. Ara bé, als Països Catalans el català no és la llengua dominant, això està clar. I hi ha molts terrenys en els quals no aconsegueix fer-se amb aquest domini. Per domini no hem d'entendre res negatiu, sinó que sigui la llengua d'ús habitual, la llengua per defecte. Cosa que seria lògica. Quan es conviu amb una llengua poderosa des del punt de vista demogràfic, econòmic i polític com és el castellà, els avenços són molt difícils. Mai no es pot dir que el català estigui fora de perill, precisament perquè conviu amb el castellà.

Per aquest mateix motiu, són apropiades les mesures de foment de la llengua com ara la immersió lingüística?

L'única immersió lingüística que conec és la del castellà. A Catalunya no hi ha immersió lingüística. Si a Catalunya es fa servir el català a l'escola, això em sembla normal. Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola, cosa que passa a molts països del món. A Nigèria, la llengua de l'escola és l'anglès, i qualsevol nen que es vulgui escolaritzar ha d'aprendre anglès. Que no el parla ni ell ni ningú de la seva família. Perquè l'anglès, i aquesta és la qüestió, no és una llengua de Nigèria, és una llengua imposada per les potències colonials. Però el català no és una llengua imposada per les potències colonials, és la llengua pròpia de Catalunya.

Vostè, al seu llibre, diferencia entre bilingüisme additiu i substitutiu. Quin és el cas a Catalunya?

El bilingüisme que es diu promoure des del centre és teòricament additiu. És a dir, que jo afegeixo la meva llengua a l'autòctona i totes dues hi conviuen. Però en el 90% dels casos, en realitat, és un bilingüisme substitutiu, en què es pretén que la llengua nova acabi substituint l'autòctona. Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya. Ja sé que és dur dir-ho, que molta gent em criticarà per això, però és així. En aquests moments hi ha una situació de desequilibri molt forta en favor del castellà. Com ho corregim, això? Donant suport per igual a totes dues llengües? Llavors es mantindrà el desequilibri. L'única solució és donar suport a la llengua autòctona, la llengua pròpia, molt més que a l'altra. Cau pel seu propi pes.

Però bona part de l'opinió pública espanyola té la percepció contrària, que el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit.

És que hauria de ser de segona, és clar que sí. Per les raons que ja he donat. Exactament igual que el català és una llengua de segona a Castella. A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera. I això, a tothom li sembla molt bé. Que el castellà sigui una llengua de segona a Catalunya, a mi no em semblaria malament. Però el cas és que no ho és, que segueix sent dominant en molts àmbits. La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient. Els mateixos arguments sobre aquesta 'persecució' del castellà no s'apliquen, per exemple, en el cas de Puerto Rico. Què ocorre quan es xoca amb un nacionalisme lingüístic més poderós que el propi, com és el cas de l'anglès? Que, llavors, l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalisme.

També se solen invocar raons de mercat o 'darwinistes', com diu vostè, per justificar el predomini d'una determinada llengua.

El nou discurs del nacionalisme es basa en criteris economicistes. Es diu que hi ha llengües que tenen un gran mercat i d'altres que el tenen petit. Això significa emprar criteris de la globalització capitalista, de veure-ho tot com a mercats, productes i clients. Així és com funciona l'economia, però el que no es pot fer és utilitzar aquests criteris economicistes en la cultura. Es com si al Museu del Prado un quadre hagués estat visitat per 5.000 persones i un altre, només per 50. I diguéssim: "Destruïm o baixem-lo al soterrani aquest quadro, que el visita molt poca gent". La cultura no és economia, és una altra cosa.

Per què els escriptors en català venen tant pocs llibres a la resta de l'Estat?

Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional. Si s'hagués fet una política plurilingüística de debò, als nens se'ls hauria ensenyat, almenys, a llegir i entendre les diverses llengües de l'Estat. Així, un adult escolaritzat seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir. I un autor català podria vendre en la seva llengua a tot l'Estat. Així, els autors catalans no es plantejarien escriure en castellà. Ara, si un autor català, amb tot lògica, vol ser llegit el màxim possible, acaba escrivint en castellà. D'aquesta manera, la presència del català va desapareixent, i només es llegeix a Catalunya. I poca gent, a més.

Com ha estat rebut el seu llibre a la resta de l'Estat?

Pràcticament totes les ressenyes i entrevistes que he tingut han estat de Catalunya, Galícia o el País Basc. A la resta de l'Estat, el llibre gairebé no ha tingut cap incidència. A la gent li agrada llegir opinions que reforcin les seves pròpies, no pas opinions totalment contràries.

Carles Bellsolà.  eldebat.cat  14/09/2008.

05 de març 2010

Deu bones raons per a parlar sempre en català

Sovint, arran d’alguna afirmació meva sobre la delicada situació en què es troba la nostra llengua, em fan una pregunta: «I què s’hi pot fer...?» La meva resposta sempre és la mateixa: no dimitir mai de la condició de catalanoparlant, assumint-ne totes les conseqüències. Si tothom ho fes, tindríem bona part del problema resolt. Això, sí: sempre amb la màxima educació i amb un sincer i profund respecte per la llengua de l’interlocutor. Ara bé, aquest respecte per la llengua de l’altre té un límit: el respecte per la pròpia, que cal no abandonar mai, si no és estrictament necessari.

Aquesta és una actitud que no és fàcil de mantenir, perquè l’educació que hem rebut, la força abassegadora del costum i el complex d’inferioritat col·lectiu que patim els catalans hi juguen en contra. Ara bé, tingueu ben present que l’única manera de fer que els altres sentin respecte pel català és demostrar-los que nosaltres som els primers a respectar-lo. I passar-nos al castellà a la mínima és no respectar gens el català.

Per tal, doncs, de contrarestar aquestes inèrcies, proposo, a continuació, deu raons per les quals, a parer meu, mantenir la nostra llengua en totes les ocasions beneficia tothom. Per tant, si us feu el càrrec de parlar sempre en català i, en un moment de debilitat, us assalta el dubte –«S’ho prendrà malament?»; «Pobre, si és que es veu que li costa tant!»; «I si es pensa que parlo en català per provocar?», o qualsevol cosa semblant–, penseu en aquestes deu raons i preneu força per a continuar, que no feu mal a ningú.

Si tots tinguéssim ben assumides aquestes raons i altres que se’n deriven i actuéssim en conseqüència, ens estalviaríem una de les amenaces més greus amb què s’enfronta el futur de la
nostra llengua. Ni més ni menys.

1. El català és la llengua pròpia d’aquest territori i el castellà no; i, com que, a més, la immensa majoria l’entén, a priori, no hi ha cap motiu per a renunciarhi davant d’algú que no el parla.

2. De mil vegades en què algú manté el català en una conversa amb algú que parla en castellà, n’hi ha força en què acaben parlant tots dos en català, i ben poques –potser cap ni una– en què el primer es vegi obligat a canviar, perquè l’altre no l’entén. I quan passa això, no vol dir necessàriament que li hagi de parlar en castellà, sinó potser, simplement, més a poc a poc i triant les paraules amb compte.

3. No hi ha cap llengua que sigui ofensiva: ni el català, ni el castellà, ni el francès, ni l’italià, ni cap altra llengua. Per tant, és una arbitrarietat sense fonament considerar de mala educació parlar el català en qualsevol situació. I, amb més raó encara, al territori on és llengua pròpia! En canvi, a parer meu, sí que constitueix una desconsideració majúscula no haver fet ni tan sols l’esforç d’entendre’l després d’un cert temps de viure aquí, sobretot, sabent que molts catalans som especialment sensibles a aquesta qüestió. Les llengües, doncs, no ofenen. Al contrari, faciliten la comunicació entre els éssers humans. Els qui ofenen, en tot cas, són aquells qui d’una manera o d’una altra ens volen fer parlar, tant sí com no, en una llengua en què no ens sentim còmodes i que, casualment –ves per on!– és la seva.

4. Si no comencem per generalitzar la conversa bilingüe, no hi haurà manera de salvar el català; i com més persones ens mantinguem en l’ús de la nostra llengua davant d’algú que ens parla castellà, menys temps trigarem a deixar de veure aquesta actitud com una provocació. Per cert, com és que el qui apareix com a provocador és el qui manté el català i no, en canvi, el qui manté el castellà?

5. Si no fem la llengua necessària, qui carall hauria de voler aprendre-la?: si qui només parla castellà sent a parlar només castellà, per què ha de tenir cap interès a aprendre una altra llengua si li serà del tot inútil? Plantegeu- vos-ho: heu sentit mai el desig irreprimible de posar-vos a aprendre l’eslovac o el maltès? No? Serà potser perquè ningú no se us adreça mai en eslovac ni en maltès i no us cal saber-ne? Doncs, és això.

6. Si un ciutadà de procedència forana aconsegueix tenir interès a aprendre la llengua –que ja serà molt–, bé haurà de tenir algú amb qui practicar-la; bé haurà de tenir algú que li faci de model; bé haurà de tenir referents que li permetin de copsar els seus avenços i les seves dificultats. Si parlem en castellà a tots els qui no són catalanoparlants d’origen, dificultem molt l’aprenentatge dels qui voldrien integrar-se lingüísticament. És això el que volem? Una llengua per a nosaltres sols?

7. És extraordinàriament important mantenir el català per solidaritat amb les persones que són d’altres indrets. Sí: per solidaritat. Perquè tenen tot el dret de conèixer la llengua de la terra que els acull, tot el dret de no haver de competir en inferioritat de condicions amb els autòctons, i tot el dret de no sentir-se permanentment forans. Si hi ha qui veu demagògia en aquest plantejament –que ja m’ho han dit en alguna ocasió– que comenci a pensar si no deu ser perquè ell mateix no considera el català una llengua tan valuosa com el castellà o el francès, i que llegar-la a algú altre sigui fer-li un bé. I que revisi la seva noció de llengua nacional.

8. I cal mantenir el català també per respecte als nouvinguts. Sí, per respecte a aquells que encara no han après la llengua i per respecte als que ja l’han apresa. Als primers, perquè parlar-los en castellà és com dirlos: «No et crec capaç de fer el que he fet jo, que he après dues llengües». I més: «... i encara que en fossis capaç, jo no t’hi penso pas ajudar, perquè no et vull dels meus: ets de fora, i de fora t’has de sentir tota la vida». Als segons, perquè parlar-los en castellà representa fer inútil el seu esforç d’haver après català i, per tant, tractar-los de passerells per haver esmerçat temps i energia per no res: si, total, no han de poder usar-lo amb ningú!

9. Cada vegada que fem servir el castellà perdem una ocasió de fer servir el català i, per tant, d’augmentar-ne l’ús; i això representa donar arguments als qui diuen que el català no és necessari perquè és una llengua minoritària; que en castellà tothom s’entén; que als catalans no ens fa res parlar en castellà perquè també és la nostra llengua, com a espanyols que som; i moltes altres barbaritats que els mateixos catalans contribuïm a mantenir ben vives amb aquesta nefasta actitud lingüística tan dimissionària que ens caracteritza com a poble.

10. Per als catalans, la llengua ha estat sempre l’eix vertebrador del país, la punta de l’iceberg, allò que ens identifica com a poble i allò que ens cohesiona. O, almenys, així ha estat fins ara. Ja veurem què passarà d’ara endavant si continuem amb aquest suïcidi lingüístic col·lectiu que la sociolingüística anomena norma de convergència i la nostra acomplexada societat, bona educació.

Només unes consideracions finals més: ja podeu suposar que, personalment, aplico la lògica que acabo de descriure d’una manera sistemàtica; però, si mai se m’acosta algú que comprovo de manera fefaent que és incapaç d’entendre’m en català, procuro comunicar-m’hi per tots els mitjans al meu abast, perquè, lògicament, el que ha de prevaler és la comunicació i la bona entesa; i jo mateix parlo a aquest hipotètic individu com puc: per signes o en la seva llengua si la conec, que no serà necessàriament la castellana, sobretot si ens és aliena, a tots dos.

Però si opto per mantenir-me en català, que és el que faig sistemàticament encara que la comunicació esdevingui molt més difícil, miraré, sobretot, de no perdre mai la cordialitat. Perquè tot el que he exposat fins ara no hi està renyit en absolut. I li explicaré la meva opció, perquè segurament no entendrà per què la prenc. I és important que ho entengui i que sàpiga que no estic contra ell perquè no li parlo espanyol, sinó que només intento ser coherent. I, a continuació,
el convidaré a aprendre català. I, si cal, sols si no hi ha més remei, també li parlaré en castellà; però alhora, sempre cordialment, li faré notar que m’hi sento profundament incòmode i que el seu comportament lingüístic és anòmal perquè, efectivament, constitueix una anomalia ser incompetent en la llengua del país on es viu.

I ho faré perquè mai més hagi de sentir-me incòmode davant d’ell; i perquè no s’hi hagi de sentir ell fent-m’hi sentir a mi; i per respecte a ell; i per respecte a la gent del meu país i a la gent que, procedent de fora, viu al meu país, que és el nostre –el de tots–, i que ha après català; i, en definitiva, per les deu raons que he exposat més amunt i que en podrien haver estat vint, trenta o moltes més.

Nòtula

NO PODEM SER TAN FEBLES 

Josep M. Batista i Roca i Carles M. Espinalt coincidien a denunciar la feblesa del caràcter català actual, proposant fórmules per a assolir l’enfortiment necessari.
Davant la prepotència i hegemonisme de la gent espanyola cal bastir-hi la fermesa i la convicció de la catalanitat.
Superior en flexibilitat i creativitat, la catalanitat perd tot el seu valor en solidesa i coherència a l’hora de delimitar com cal l’àmbit del territori propi, pròpiament territorial i psíquic. Difícilment mai, però, i enlloc, s’ha pogut produir un cas semblant de poble amb tan bons mestres, tan reincidentment desoïts i fins i tot negligits fins a ni tan sols anotar-los entre els grans prohoms preclars.
Arribats al segle XXI no seria cap exageració definir els catalans com un poble de calçasses, sense mínims de dignitat individual i col·lectiva.
Si ja no fos prou indicatiu deixar de parlar català davant de qualsevol castellanoparlant –monolingüista nat, empedreït– la relació de vexacions quotidianament suportades no té fi: espoliació econòmica demostrada, que obliga a més esforç de la ciutadania catalana i en retarda el progrés, haver de viure mal instal·lats en una pseudo-autonomia sovint burlada i progressivament limitada amb noves lleis estatals, impossibilitats de viure en català, bilingües compulsius, manteniment en tot el territori de mancances tercermundistes i bosses de misèria, alhora que s’està subjecte a aportar subvencions a favor d’altres i engruixir recursos per al grandiós projecte de construir una capital de l’Estat i regió «central», costi el que costi, a punt per a satisfer tan artificiosament com es vulgui velles apetències d’imperi.
                                                                   (Víctor Castells, El Consell Nacional Català, p. 167)

Jordi Sedó (filòleg, sociolingüista i mestre jsedo@.xtec.net)
Llengua Nacional - núm. 54 - I Trimestre del 2006

20 de gener 2010

La tossuderia

La tossuderia o tossudesa –és a dir, l’obstinació en les pròpies opinions, determinacions, etc.– és un defecte humà general, en el qual, probablement, tots un dia o altre caiem. Per tant, com que la gent que ens interessem per la llengua som humans, també és natural que caiguem en la tossuderia. Ara bé, en el cas del català, per la situació anòmala en què ens hem hagut de moure i encara ens movem, potser els casos de tossudesa són més freqüents, i això fa que costi més posar-se d’acord, trobar consens, fer les coses bé. I és que, així com és humana la tossuderia, també és humà equivocar-se. Tanmateix, per a sortir de l’equivocació... cal superar la tossuderia, cosa que costa. Ja diu el nostre il·lustre consoci Albert Jané, en un article dins aquest mateix número de la nostra revista, que «no agrada a ningú que es posin en relleu els seus defectes i les seves mancances, de la MENA que siguin». Aquesta nota, doncs, és una invitació general a admetre humilment els propis defectes, a rectificar sàviament, a cercar l’objectivitat, la lògica, el bon gust i altres qualitats que haurien de presidir l’ús lingüístic i, correlativament, la normativa que regula aquest ús.

Perquè aquestes nostres reflexions no quedin en una pura consideració piadosa, etèria, posarem tres exemples, per ordre cronològic, en què, al nostre entendre, s’ha manifestat un grau més o menys elevat de tossuderia.

El primer exemple es remunta a l’any 1971, quan Joan Coromines, al costat d’una notable quantitat d’encerts, va tenir el desencert de publicar la seva proposta sobre la distribució de les preposicions per i per a. D’antuvi, venint de qui venia, la proposta va impactar en una sèrie de professionals de la llengua i es començà a aplicar. Després, diversos estudis feren veure el desencert de la proposta... però no aconseguiren de fer canviar l’opinió d’una part dels qui l’havien propagada o adoptada. I encara hi som: actualment existeixen, de fet, dues normatives, sobre la qüestió esmentada (amb el risc, segons rumors, que aquesta duplicitat sigui beneïda per la futura gramàtica del IEC), i no hi ha manera de reconduir la situació. Encara que, òbviament, hi intervenen molts altres factors, creiem que, en el fons, és un cas de tossuderia.

El segon exemple es remunta a l’any 1995, amb la publicació del DIEC, en què es començaren a aplicar unes noves normes sobre l’ús del guionet en els mots compostos. Molta gent va fer veure els greus inconvenients de les noves normes, sigui pel que fa a la fonètica, sigui pel que fa a la comprensió i a altres valors que cal salvar. Doncs bé (o «doncs malament»), l’entitat responsable de la promulgació d’aqueixes noves normes no ha volgut rectificar oportunament la seva desencertada decisió. I ara ens trobem, com en l’exemple anterior, amb dues normatives: la fabriana, que els qui volen ser fidels a l’esperit del Mestre continuen aplicant, i l’acadèmica, que apliquen, amb més o menys rigor, els qui no volen problemes amb l’autoritat. Salvant totes les bones intencions que calgui, pensem que, ben mirat, també és un cas de tossudesa.

El tercer exemple és més recent i prové del Termcat –institució, per altra part, ben meritòria–, que va adoptar la grafia bloc per al significat de ‘quadern digital’, quan una sèrie de poderosos arguments (vegeu Llengua Nacional, núm. 53, p. 27) abonen la grafia blog. També ací s’observa una duplicitat d’usos, que seria molt fàcil d’evitar amb una simple nota de l’esmentada institució. Per què encara no s’ha publicat, que sapiguem, tal nota? Doncs, per... mandra de rectificar.

No cal dir que d’exemples de tossuderia en el camp lingüístic català n’hi ha molts més. Els que hem apuntat són significatius i alliçonadors. ¿Sabrem, entre tots, superar un vici que ens fa mal?

LA FLAMA DE LA LLENGUA

LA LLENGUA

En terra campa, austera i tan serena,

que un vent follívol i marí pentina,

nasqué una veu, d’un país xic, immensa

si el qui la sent la reconeix ben viva.

Eixarrancada als cims més alts i serres

juga per valls, ja l’alba deixondint-se,

i plans enllà, bogal i grassa i fresca,

amb brill, amb goig, al mar riu a les illes.

 

Flueix arreu llustrosa i tan esvelta?

Prou cada jorn palpem si s’endevina

quin nou alè reinflarà les veles.

Reflorirà si cadascú hi respira.

                                     Carles Riera

Editorial de la Revista Llengua Nacional – núm.67 – II Trimestre del 2009

16 de gener 2010

"Per a" davant d'infinitiu

En el català oriental modern, oral i espontani, inicialment no existeix la preposició per a. Hi és, ben viva, a una part del català occidental (País Valencià i àrea de Tortosa) i hi era a la llengua literària antiga. La Renaixença la va rescatar en certa manera, però les gramàtiques del XIX a males penes l'anomenen. La de Bofarull i Blanch (1867) es limita a dir que no s'ha de confondre per (por) amb pera (para), i la de Tomàs Torteza, publicada el 1915 però escrita molt abans, només indica que la preposició per, quan "denota fin, daño o provecho, lleva o no, sin regla cierta, la preposición a pleonástica". Precedent de Fabra, Forteza no admet pera i defensa l'escriptura separadaper a.

Fabra va comprendre que l'ús de les preposicions per iper a s'havia de regular, d'acord amb el seu principi conductor de posar les paraules al servei d'una llengua clara, precisa i funcional. I, en unes condicions adverses, per la dificultat de trobar uns fonaments sòlids sobre els quals assentar les prescripcions, va establir una normativa que va ser seguida unànimement fins que Coromines li pegà una envestida que és una de les més sonades que ha rebut la nostra codificació gramatical i que ha tingut conseqüències de gran abast. A la gramàtica del 18 el codificador estableix que per a serveix per a indicar l'objecte, la destinació; i per, el motiu, la causa, el mitjà, l'autor. I hi afegeix la norma que ha estat la clau del desacord actual, el famós infinitiu final: "Davant un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: és quan el circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o objecte de l'acció expressada per un verb anterior, i aquest fi o objecte és alhora el motiu d'aquesta acció, allò que ha mogut el seu autor a executar-la. En aquest cas és preferible la preposició simple per [...] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare". A la darrera gramàtica del Mestre, publicada pòstumament (1956) amb la revisió de Coromines, llegim la mateixa idea: "Quan un infinitiu fa de complement de finalitat, pot ésser, naturalment, introduït amb la preposició composta per a [...] Però quan [...] el fi que hom es proposa és el motiu de l'acció expressada pel verb del qual l'infinitiu és complement, cal [itàlica meva] emprar la preposicióper en lloc de per a [...] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare." (pàg. 86). Ara s'ha demostrat que Fabra no va escriure cal sinó cap, i que Coromines va substituir el segon mot pel primer. És a partir d'aquestcal que la norma de l'infinitiu final es va percebre com a obligatòria, quan a la redacció original de les dues gramàtiques esmentades és presentada com una opció.

En què es basava Fabra per a establir la preferència deper sobre per a en el cas de l'infinitiu final? No es podia basar en la llengua parlada de cap lloc, perquè no hi ha cap dialecte que segueixi aquest ús. Se suposa que es recolzà en la llengua antiga, però en aquell moment el català medieval era poc conegut —i ara encara—, per la qual cosa no pareix una recomanació gaire sòlida. Sembla que Fabra volgué partir de la realitat d'un cert moment històric en què l'ús de la compostaper a només estava en un punt determinat de la seva evolució. No hi ha tampoc cap llengua romànica que usi una preposició diferent per a l'infinitiu de destinació i per a l'infinitiu final. Al cap i a la fi, les dues nocions són molt pròximes. Tard o prest, la norma de Fabra s'havia de revisar.

El fet és que la norma que prescrivia per a amb infinitius de destinació (això servirà per a arribar a una solució) i suposadament imposava l'ús de per amb l'infinitiu final (negociarem per arribar a una solució) ha estat abominada en els darrers decennis, més que per la seva probable manca de fonament per una sempre al·legada dificultat d'utilització. Coromines, el 1971, va utilitzar la gran dificultat que representa el maneig de la norma fabriana de les dues preposicions davant infinitiu com a argument principal per a formular la seva proposta de supressió de per a davant tot infinitiu. El català light dels anys 80 —i tots aquells qui s'enganxen a la via del mínim esforç— es va encarregar de dur a la pràctica la proposta pertot arreu.

Coromines hauria pogut optar per l'altra possibilitat permesa per Fabra, l'ús de per a davant els infinitius de destinació  i de finalitat, com fan els parlars meridionals, i això hauria simplificat la norma de manera extraordinària, alhora que aquesta passaria a basar-se en l'ús real d'una part dels catalanoparlants i es faria funcional. Però per a guarir la malaltia Coromines va decidir de matar el malalt. La mutilació corominiana es feia des d'una perspectiva centralista, barcelonista i sense gens de visió composicional de l'estàndard. Per això va ser tan ben acollida pel reduccionisme col·loquialitzador implantat a la capital del país els anys 80. Ara coexisteixen tres normes, la clàssica de Fabra, la de Coromines i la dels parlars meridionals. Una gran fragmentació és la conseqüència, en part, de la "proposta simplificadora" de Coromines.

Però la proposta Coromines no sols és dolenta perquè ha dividit els catalanoparlants en dos bàndols —si fos una bona proposta li ho disculparíem—, sinó perquè és perversa en si. La proposta Coromines fa que les preposicions per i per a, que haurien de ser instruments precisos per a expressar el pensament, esdevinguin en bona mesura un destorb complicador de l'existència. Les preposicions són elements que tenen un significat, no són meres partícules d'enllaç. Amb les preposicions diem una cosa o una altra. L'existència en català de les dues preposicions, per iper a, només té sentit si els parlants sabem què volem dir quan empram una preposició o l'altra, si sentim la preposició. Ara això no és així per a la majoria de catalanoparlants, que no sap emprar aquestes dues preposicions sense pensar quina és la que s'usa en espanyol; un problema que només s'arreglarà quan puguem fer allò que fan els espanyols: sentir el significat de les dues preposicions i usar-les sense pensar en cap altre idioma. Cal, doncs, reforçar en les nostres ments les idees associades a cada una de les dues preposicions. I això és el que la proposta Coromines dinamita: mentre vegem cada dia escrit als diaris 5 milions per a l'agricultura i 10 milions per millorar escoles, o diners per construir hospitals i diners per a la construcció d'hospitals no entendrem mai per què tenim un per i un per a. Si diem això és per sopar, ens constarà que després surti això és per al sopar oaixò és per a tu. No és estrany llavors que falli tant la preposició per a davant sintagma nominal —els correctors ho saben—, i que els seguidors de Coromines també recorrin al castellà quan han d'usar aquestes preposicions davant un sintagma nominal. La proposta de Coromines, llançada amb la bandera de prescindir de l'espanyol, com que buida de contingut la preposició per a, en el fons intensifica la dependència de l'idioma veí en els casos en què la dita preposició és obligatòria.

Nosaltres defensam sense cap reserva l'ús de per adavant tots els infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a dir, suprimint la preferència de per amb l'infinitiu final. Aquesta és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma definitiva sobre les dues preposicions s'ha de basar en l'ús real dels dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.

Aquest treball també posa en evidència la poca consistència de l'estigma que sempre ha tingut l'ús dels parlars meridionals, el fet de coincidir amb el castellà, cosa que no vol dir que aquest ús sigui degut a interferència espanyola. I què si coincideix amb el castella? És perfectament normal que dues llengües romàniques veïnes coincideixin en coses diverses. El problema no és la coincidència amb l'espanyol sinó el fet d'haver de recórrer a aquest idioma per a saber què hem de dir. Per a resoldre'l cal abandonar urgentment la norma Coromines i omplir de contingut —en els nostres cervells— les preposicions per i per a.

Gabriel Bibiloni
Lingüista i Professor de la Universitat de les Illes Balears
http://www.bibiloni.cat/

Altres articles interessants d'en Bibiloni
http://www.bibiloni.cat/ambbonesparaules/index.html

05 de gener 2010

Català

Els canvis culturals no tenen res a veure amb les aculturacions, que són el desplaçament d’una forma cultural per una altra, no la seva transformació en el temps conduïda per dinàmiques pròpies.

La reposició de "Vint anys de cançons", producció televisiva dedicada a La Trinca, em va trasbalsar. Per un costat, em va retornar a la dècada dels setanta, o sigui a la meva joventut, però per un altre, i sobretot, em va posar davant l'amarga evidència que el català era la llengua que es parlava quan la gent parlava català. Totes les gravacions rescatades per al programa de La Trinca mostren persones diverses compartint una sintaxi i un sistema fonètic que ja sonen a raresa. És extraordinari, perquè només han passat trenta anys. I trenta anys de pretesa normalització lingüística, a més.

             la trincacapri

D'ençà del restabliment de la democràcia i de la recuperació d'una certa autonomia política, a final dels setanta, el català s'ha consolidat com a llengua institucional i de cultura, però ha reculat molt com a llengua del carrer. Per això Joan Capri, La Trinca o sèries televisives com Les Teresines han esdevingut arqueologia sociolingüística en només vint anys. També per això és cada cop més difícil que la població immigrada adopti el català com a llengua de comunicació, al revés del que passava abans de la guerra o fins i tot durant el franquisme: aleshores l'aprenien perquè, perseguida o no, era la llengua vehicular que sentien a tot arreu. Ara serveix per a fer instàncies, llegir llibres o veure teatre.

coleccion-bernat-metge-de-clasicos-latinos-y-griegos

Agafo l'AVE i per la megafonia sento una llengua vagament recognoscible, una mena de català parlat per esquimals. Hem guanyat presència oficial, hem perdut el sentit de l'idioma. Avui, en català es poden llegir excel·lents traduccions dels clàssics grecs (gràcies, Fundació Bernat Metge) o de Marcel Proust (gràcies, enyorats Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany), però no es poden sentir converses radiofòniques o entre adolescents metropolitans, perquè et cau l'ànima als peus. Quan als anys cinquanta estava prohibit ensenyar en català, tots els nens el parlàvem. Ara l'aprenen quasi com una llengua estrangera. I amb l'accent de la dominant, naturalment.

Correcció
El català del segle XIII era diferent del català del segle XVI i el del segle XVIII diferia del català del segle XIX. Però el segle XXI no ens està oferint un català distint del del segle XX, sinó un no-català, una llengua deteriorada, empobrida i aculturada. No ens enganyem, l'evolució ha estat suplantada per la degeneració, que és una altra cosa. Els canvis culturals no tenen res a veure amb les aculturacions, que són el desplaçament d'una forma cultural per una altra, no la seva transformació en el temps conduïda per dinàmiques pròpies. Una cosa és incorporar informació al·lòctona i una altra veure reemplaçat el codi genètic.

cap obert

Altrament, la llengua políticament correcta ha decapitat la llengua comunicativament vigorosa. A sobre, això. L'humor és transgressor -i d'aquí el sentit de la sàtira o del sarcasme-, però actualment no es pot fer broma amb el feminisme, el racisme o l'homosexualitat, per exemple. Una mena de restrenyiment mental, que els més joves ja assimilen a rectitud ètica, obliga a ser políticament correcte fins amb els usos jocosos de la parla. Podent dir "tothom" hem de dir "totes i tots", que és una expressió que fa riure. 

Cantava La Trinca: "M'alteren les neurones les dones rodones tirant a bacones". Ara seria mal vist. I, a més, pocs ja saben què vol dir "bacó". Malament rai.

R Folch

El Canigó, la flama de la fidelitat

Etiquetes

Bibliografia

  • - Aclariments lingüístics (tres volums), d'Albert Jané. 1973, Ed. Barcino.
  • - Diccionari de sinònims Franquesa, de Manuel Franquesa i Lluelles. 1998, Enciclopèdia Catalana.
  • - Diccionari ortogràfic i de pronúncia, de Jordi Bruguera i Talleda. 1990, Enciclopèdia Catalana.
  • - Gran Diccionari de la llengua catalana. 1998, Enciclopèdia Catalana.