28 de juliol 2012

Lubrano: 'Una Catalunya independent fóra excepcional per a l'Alguer'

Entrevista amb el nou síndic de l'Alguer · Parla de turisme, de llengua, d'urbanisme, de banderes i de les fites de la ciutat per als cinc anys de mandat vinents.

És seguidor del Barça, fan de Messi i d'Iniesta en especial, i parla alguerès, tot i que no l'ha estudiat mai. El va aprendre al carrer, a l'Alguer, ciutat de la qual és fill i de la qual és nou síndic, des de fa exactament dues setmanes. Stefano Lubrano, empresari hoteler de quaranta-sis anys i membre destacat de la cambra de comerç de Sàsser, era el candidat de la coalició de partits d'esquerra en unes eleccions renyides i en les quals, si hi havia cap favorit, no era pas ell. Mai no havia participat de manera directa en política. Però ja fa temps que li rondava pel cap la idea de fer un pas endavant, per l'Alguer, després de catorze anys de governs de dreta. I canviar la ciutat.

Com? Ho explica en aquesta entrevista, en la qual repassa els punts més polèmics sorgits en la campanya electoral, com Maria Pia; concreta què pensa fer en favor de la llengua, esdevinguda una de les seves obsessions en la campanya, perquè s'ensenyi finalment a les escoles; i, amb naturalitat, fa hipòtesis sobre les relacions futures de la ciutat amb una Catalunya independent.

Satisfet, suposo, amb una victòria tan èpica com inesperada...
—Sí, satisfet, per bé que no és cert que fos inesperada: mai no havem pensat que no fórem guanyadors. Ara tenim molta responsabilitat i és menester de treballar fort per canviar l'Alguer, que els algueresos ho mereixen.

Vau celebrar la victòria amb una bandera catalana...
—Só un poc meravellat de tot aqueix clamor pel fet que teniva la bandera amb les quatre barres al moment de la victòria. Per mi i per nosaltres, és normal. És un senyal fort, en un moment de victòria, per fer veure que sem catalans. Tenim un sentiment molt fort que ens lliga a Catalunya. Aqueixa és la nostra bandera i ningú se n'hauria de meravellar.

Voleu dir que l'Alguer aprofitarà i lluirà més la seva catalanitat, i m'excuso per expressar-ho d'aquesta manera, amb vós de síndic?
—Fins ara hi havia aqueixa idea que la catalanitat s'havia de fer veure en casos excepcionals o en esdeveniments culturals. Era una cosa un poc d'elit. I en canvi no és així i no pot ésser així. Sí, l'Alguer serà més catalana amb nosaltres, que volem emprar la llengua, no sols tutelar-la. La tutela és important, però insuficient. Lo manteniment de la llengua ha de passar per l'ús i per l'escriptura, aqueixes són les línies fonamentals. Començarem, després, a fer les activitats oficials i institucionals del municipi en alguerès, com ja he dit moltes voltes durant la campanya.

També heu dit força vegades que la llengua era un oportunitat econòmica per a la ciutat...
—Sí, no se tracta solament d'un enriquiment cultural, cosa evident, sinó d'una gran oportunitat econòmica que no havem sabut encara explotar. Catalunya i tots los territoris de parla catalana són un mercat i una oportunitat per a nosaltres. I mai no n'havem tret lo profit que se'n pot traure.

Per exemple, què fareu?
—Un exemple que he fet servir tantes voltes: un sistema d'etiquetatge que inclogui la idea de producte fet a l'Alguer. Una espècie de 'made in l'Alguer', que en aquest cas seria 'Fet a l'Alguer'. Una marca de catalanitat. I naturalment escrit en català i amb un logotip identificador amb la bandera catalana.

M'imagino una ampolla d'oli San Giuliano amb un 'Fet a l'Alguer'... És això?
—L'oli, lo vi, la pasta, lo pa, lo formatge... tenim tants productes propis de gran qualitat i que no se troben a la resta de territoris catalans. Tots aqueixos poden tendre aquesta marca de catalanitat, perquè són nostres.

Ho veurem en els cinc anys vinents del vostre mandat?
—Sí! Mirau, és més una actitud cultural de qualque empresa que no una qüestió jurídica. Si les empreses tenen la possibilitat de veure que de part del municipi, de l'administració comunal, se'ls ofereix una línia clara, s'hi junyiran. És més fàcil que no pareix: una volta que se començarà i que se veurà que funciona, que hi ha negoci, ja no hi haurà marxa enrere. Serà, a més, una via que tendran les empreses per a establir relacions directes amb les institucions catalanes. No és poca cosa.

Durant anys heu estat, de fet, el responsable de turisme de la cambra de comerç de la província de Sàsser. I fins ara s'ha fet poca feina en aquesta línia: ni aquesta iniciativa ni tantes altres de semblants no han reeixit mai. Com penseu convèncer ara els empresaris?
—Com a membre de la cambra de comerç i president de Confindustria conec molt bé la realitat econòmica i comercial de la zona. I ara com a síndic tendré, a més, les eines per a promoure i per a incentivar els empresaris i productors algueresos. Tenim una gran oportunitat. Se tracta de portar les empreses per una via clara. Algunes dubtaran, sí, ja ho havem vist aquests anys. Però les empreses necessiten seguretat. I fins ara no en teniven. Si ara saben que tenen lo suport del municipi, que és qui promou i que és al darrere, tendran aquesta seguretat. Mai fins ara el municipi no s’era implicat clarament i decididament en cap iniciativa d'aquest estil. A més, la visió de la jugada és doble: no se tracta solament d'exportar productes als altres territoris catalans, sinó d'oferir-los també aquí, a l'Alguer, amb marca de catalanitat, als turistes catalans i de tot arreu, perquè és una marca coneguda, de prestigi, i potent econòmicament.

Si no hi ha cap daltabaix, sereu síndic de l'Alguer durant els cinc anys vinents. I ja sabeu que a Catalunya hi ha un sentiment independentista molt fort i creixent. Com us imagineu les relacions amb una Catalunya independent d'aquí a pocs anys?
—Nos hi apuntem!

Apa...!
—Demanarem d'ésser posats dins la Catalunya independent i nos desenganxem de Sardenya...! A part les burles, nosaltres moltes voltes parlem de l'oportunitat d'ésser més part de Catalunya que no d'Itàlia. No sé si això és una utopia o no, però les relacions d'una Catalunya independent amb l'Alguer serien més fortes i accentuades, que seria una relació institucionalitzada amb un estat. I tendre una relació directa, privilegiada, amb un estat, per a una ciutat com l'Alguer seria excepcional. I és menester considerar el fet, també, que Catalunya és una potència econòmica mundial i que té una presència econòmica i cultural a tants països del món. Jo mateix he participat per treball a fires a Barcelona i he pogut veure directament i concretament la capacitat econòmica i social de Catalunya. Una Catalunya independent seria molt interessant.

Escoltant-vos --i escoltant tants i tants algueresos-- és clar que la llengua és més que viva. Però, com a síndic, què n'opineu, de la salut de l'alguerès?
—No podem diure que la llengua estigui beníssim. Sempre he dit públicament que l'alguerès que jo parl és un alguerès autodidacte. L'he après per qüestions de treball, perquè la mia família no me l'ha transmès, i com jo, quasi tots los algueresos de la mia generació. Tots entenèvem la llengua de petits, però al final de la Segona Guerra Mundial les famílies teniven por d'ensenyar l'alguerès als fills. Se diva que s'havia de parlar italià, que si no ho feven los minyons podiven tendre problemes a l'escola, que després no trobarien treball... Los pares entre ells parlaven en alguerès, però amb nosaltres en italià. I per a mi, que só llicenciat en llengua i literatura angleses, i que parl anglès i l'escriv, parl francès i l'escriv, parl alemany i l'escriv, però que no sé escriure en alguerès, és una frustació enorme. No tenc problemes quan l'he de parlar, també sé que no parl un alguerès perfecte, però per tots los estudis que he fet, sé que una llengua, com més l'empres, més confiança hi guanyes. I per emprar-la és menester de saber-la escriure. Si jo no tenc formació per a l'escriure, és un problema. Per tant, s'ha de treballar i fer que l'alguerès s'ensenyi a les escoles, se parli a les escoles i també se parli a les famílies i als carrers. I l'administració comunal té d’ésser present a l'ensenyament a les escoles i també crear les oportunitats per a emprar la llengua als carrers, fent jocs, activitats... Tot això, cercant d'empènyer les famílies, portant l'alguerès de les escoles a dintre les famílies. També estimulant minyons i minyones a parlar l'alguerès, a demanar les coses en alguerès, fent ús de totes les estratègies que puguem. Però és fonamental que siguin los petits los qui comencin a demanar als iaios i als pares que los parlin en alguerès.

És fàcil de dir... però tot això vol temps, costa diners i calen professors...
—En aqueixos últims anys he vist que se diva que per a la llengua no hi havia moneda. Però per a les altres coses sempre n'hi havia. Per tant, ara, de moneda, se'n trobarà. I sí, hem de menester una formació real, forta i important per als professors, docents. I ara tenim l'oportunitat de fer un projecte a través de la llei 482 italiana per a tenir finançament per a formar quinze docents.

M'imagino que parleu del màster que es farà a través de les universitats italianes per a promoure l'ús acadèmic i escolar de les llengües minoritzades. Tota una novetat, amb l'alguerès inclòs...
—Sí. I és una formació molt forta. Són dos anys i 1.500 hores de formació. Com a administració comunal havem de fer ara un esforç molt fort per a trobar docents que s'hi prestin i que se sentin incentivats per fer un esforç així d'important. Aqueix ha d’ésser el punt de partença, perquè hi ha lo risc que la llengua sigui una cosa, per ho diure d'alguna manera, folklòrica, i si no tenim los instruments i les eines per a evitar-ho, com aquest màster, tendrem dificultats. No és que puguem fer o que hi hagi la possibilitat de fer... No. És que havem de fer tots los esforços possibles per convèncer els docents perquè facin aquest màster. Nos trobem en un punt crucial per a l'alguerès i aquest màster és el punt de partença, una gran oportunitat que no es pot escapar de cap manera.

Heu dit també que la llengua s'ha de prestigiar. Ryanair, sobretot, com diu el cantant Claudio Sanna, o també Grimaldi Lines, amb viatges freqüents a Barcelona i amb algunes altres ciutats catalanes, han ajudat a canviar la percepció que els algueresos tenen de la llengua?
—Sí. I també estic d'acord amb aquesta anàlisi. Però aquestes comunicacions van més enllà. L'oportunitat que ofereixen aquests mitjans de transport l'Alguer permet de pensar en projectes més grans. Com lo de la Unió Europea Joventut en Acció, que dóna la possibilitat de moure joves de l'Alguer a Perpinyà, a les Illes Balears, a Catalunya i a València. Una oportunitat formidable d'emprar la llengua i de veure, per als joves de l'Alguer, uns altres contextos territorials, però amb una mateixa llengua, que nos uneix, i que és útil, usada i viva. Sí, lo rol de les comunicacions aèries i navals és estat fonamental per al prestigi de la llengua.

Parlem de la ciutat. Quaranta mil pisos buits en aquests moments. I ja som a l'estiu. Què penseu fer?
—Com he comentat en l'entrevista precedent, les coses s'han fet molt malament. Cal una estratègia. I encara és a fer. Havem de començar a nos demanar: qui turisme volem a l'Alguer?

D'acord. I segons vós?
—L'Alguer pot ésser assats atractiva per a diferents tipus de turisme. Un turisme lligat a la cultura, la marina, l'esport, la natura, la nàutica, els congressos... Però hem de triar i hem de triar conjuntament amb els algueresos. Una volta presa la decisió hem de pensar: com s'ha d'organitzar el territori per donar solucions al turisme que volem? I veure quines infrastructures són coherents amb aquest turisme, quines realment manquen, quines respecten lo territori, i així dissenyar una estratègia a llarg terme.

Hi ha qui us ha acusat de ser ambigu sobre el macroprojecte d'hotels de luxe de Maria Pia, que preveu l'expropiació de dos quilòmetres de platja, a hores d'ara propietat de l'ajuntament, i la construcció d'uns quants hotels. Per aclarir-ho, digueu-m'ho, si us plau, clarament: hi aneu en favor o contra?
—Sem clarament contra el projecte presentat a Milà. No sem contra les inversions econòmiques ni contra la construcció d'hotels. Sem contra un idea de desenvolupament que fa mal a l'Alguer: fer hotels i després mirar com s'han d'omplir. I el projecte actual de Maria Pia és un exemple d'aquest desenvolupament equivocat. Aquest projecte preveu 2.600 llits nous a l'Alguer, amb la raó que seran per als congressos. Dos mil llits de més per a un congrés?

Home, potser són massa, oi?
—Massa, sí. No és creïble. Com a màxim, qualques centenars. I, a més, ja hi ha molts hotels a l'Alguer i no ho podem oblidar.

Parlant també de model de ciutat, l'Alguer acull des de fa pocs anys la facultat d'arquitectura de la universitat de Sàsser. Això també ha portat canvis importants...
—Sí, és molt important per a l'Alguer tenir una universitat, per l'anada i venguda d'estudiants que implica. I perquè situa la ciutat en un model socioeconòmic més ric en coneixement, amb fluxos de moneda i de persones diferents. La universitat és futur i és capacitat d'atracció de talents. No se pot deixar escapar.

A més teniu una relació especial amb la recerca, com a propietari de Port Comte. És part també de la vostra idea de ciutat mantenir o potenciar aquests centres de recerca?
—Sí. I torn a diure el mateix: la recerca és important per al territori, per tot quant comporta, per tota la gent que hi ha al voltant. A més, l'Alguer ja és atractiva per molts motius per als forasters. Si a més a més ho és per la recerca, i aquest és també un objectiu, s'aconseguirà una sincronia perfecta per a la ciutat.

I ara quatre preguntes curtes, amb respostes curtes, per a entendre millor les vostres primeres sensacions en aquest despatx. Quina és la primera cosa que heu fet com a nou síndic?
—He fixat un encontre amb el responsable de la societat que gestiona l'aigua de l'Alguer, perquè ara mateix hi ha vint-i-cinc famílies que tenen problemes seriosos amb lo forniment d'aigua.

I la segona cosa?
—Havem fet una passejada pels districtes i burgades de l'Alguer per regraciar los ciutadans que m'han elegit. I per donar visibilitat al fet que a partir d'ara sem nosaltres los que havem de resoldre els problemes. Fins fa poc érem en campanya electoral, però ara ja sem al municipi i tenim responsabilitats. Això els ciutadans, ho han de saber, que ho canvia tot. I ho han de saber tots, tant los qui m'han votat com los qui no, perquè só també lo síndic d'ells.

Què fareu de diferent del govern de centredreta que hi ha hagut aquests últims catorze anys?
—Lo que ja fem de diferent és compartir amb els algueresos tot allò que fem i proposem. Tenim de parlar amb l'Alguer i no tenim de tendre por d'escoltar crítiques i recebre els ciutadans. Això, durant catorze anys, no s'és fet.

Per a acabar. Quan tornarem a parlar d'aquí a cinc anys, just abans de les pròximes eleccions, què explicareu amb orgull?
—Que haurem aconseguit finalment un pla urbanístic i una estratègia turística compartida amb els algueresos; que haurem fet una política social efectiva, que passi de l'ajut a un creixement social i cultural de les famílies, a través de lo treball; que tindrem una Alguer neta, que ara els carrers no són nets i és menester canviar el servei de neteja; i que la llengua serà més emprada, que els minyons se posaran a jugar emprant l'alguerès, i no solament al centre històric, sinó també a la part nova. I sí, en cinc anys qualque joc de minyons en alguerès a les places de la ciutat, ja s'hi podrà sentir.

clip_image001clip_image002

Entrevista de Roger Cassany publicada a Vilaweb el Dimarts 10.07.12

El Parlament aprova la moció de Solidaritat que blinda la immersió lingüística en català a l'escola

 

López Tena, diputat de Solidaritat: "Espanya vol aplicar a Catalunya el què no aplica a Espanya: que s'ensenyi en una llengua no pròpia del país"

clip_image001     banerfinalwebescola 

 

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir a la tarda la moció de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) que reafirma el compromís de la cambra catalana amb el model vigent d'immersió lingüística en llengua catalana a l'escola. La moció va ser votada favorablement per CiU, ICV-EUiA i ERC i PSC i va rebre els vots en contra del PP i Ciudadanos.

La moció declara entre altres punts que “davant el degoteig constant de sentències i interlocutòries judicials que posen en qüestió la immersió lingüística, aquest model de consens social i pedagògic es troba en perill”. També s'hi recull que “ateses les sentències emeses sobre la immersió lingüística pel Tribunal Suprem espanyol, els recursos pendents de resolució especialment el recurs d’inconstitucionalitat sobre la LEC, i els treballs del govern espanyol per a una futura Llei orgànica de millora de la qualitat educativa, es reafirma el model d’immersió lingüística en català, com model d’èxit educatiu i de cohesió social; i constata la necessitat de garantir la pervivència del model d’escola catalana i de règim lingüístic i d’immersió lingüística vigents i la necessitat de blindar-lo, per tots els mitjans que el poble de Catalunya decideixi en exercici de la seva sobirania”. 

El portaveu de Solidaritat, Alfons López Tena, encarregat de defensar la moció va criticar que “Espanya vulgui aplicar a Catalunya el què no aplica a Espanya: que s'ensenyi en una llengua no pròpia” i va advertir que “amb la immersió lingüística ens juguem el futur com a poble” i que “anem cap a un xoc de legitimitats: la del poble català contra el Tribunal Suprem espanyol, que és insubmís, desacata les lleis, i usurpa la sobirania del poble de Catalunya”.

Publicat el 20.07.2012  a Crònica.cat

El PP ataca de nou al Parlament la immersió lingüística en català parlant en espanyol, llengua d'imposició a Catalunya des de fa segles

 

Maria José Cuevas, diputada del PP, va qualificar el sistema d'immersió lingüística d'insensat i "il·legal"

clip_image001

La diputada del Partido Popular a Catalunya, Maria José Cuevas, va carregar ahir durant la seva intervenció al Parlament contra la moció de Solidaritat Catalana per la Independència per a blindar el sistema d'immersió lingüística.

Cuevas va qualificar el sistema d'immersió d’"insensat", "il·legal" i "anti-sistema". La diputada, que va pronunciar tota la seva intervenció en espanyol,  va afegir que "Catalunya és l'únic lloc del món amb les Illes Feroe i Groenlàndia on la llengua local s'imposa a la llengua comuna de l’estat".

Finalment, el Parlament va aprovar amb els vots favorables de tots els partits menys PP i Ciudadanos la moció que insta el govern català a blindar el sistema d'immersió lingüística i recórrer i oposar-se a totes les sentències judicials que vagin en contra.

 

Publicat el 20.07.2012 a crònica.cat

27 de juliol 2012

El castellà no penetra ni a les escoles dels barris amb més immigració

Els col·legis de Son Gotleu, Pere Garau i Polígon de Llevant destaquen amb percentatges de català propers al 100%. La tria del castellà també forada a les zones turístiques del litoral, com l’Arenal i Gomila, on quasi ningú no el demana.

L'escolarització dels nins i les nines en castellà no ha quallat a Palma. De fet, ni tan sols no ho ha fet en barriades on s'esperava que tingués més acceptació: les que tenen una taxa d'immigració més elevada i les zones turístiques del litoral.

Tant és així que les escoles ubicades en barris com Son Gotleu i Pere Garau no han registrat una demanda d'escolarització en castellà superior a la de barriades emblemàtiques. A més a més, cal observar que ningú no tria el castellà a la zona rural de Palma (Sant Jordi, la Casa Blanca, Son Sardina, Son Ferriol, etc).

Ara bé, sí que se n'ha registrat una alta demanada a les escoles vinculades a l'Opus Dei i les tradicionalment lligades al Partit Popular. Al col·legi Aladern, per exemple, són 21 els infants que han demanat l'escolarització en castellà, corresponents als cursos 4t i 5è d'Educació Infantil.

Però és l'escola Mare Alberta, sense dubte, la que més petició de castellà constata. Els pares i les mares de fins a 93 infants han optat per sol·licitar-ne l'escolarització en una llengua no pròpia de les Illes. Aquests 93 infants estan distribuïts en cinc cursos (4t, 5è i 6è d'Educació Infantil i 1r i 2n de Primària).

Immersió lingüística

Ara bé, el redol d'escoles concertades no ha seguit aquest patró i avala quasi al 100% la immersió lingüística. A la cèntrica escola de Sant Francesc, per exemple, només tres infants han triat el castellà. En un altre col·legi del centre com l'Escola Graduada tampoc ningú no demana el castellà. Cal observar, però, que l'Escola Graduada és un dels centres amb una varietat de nacionalitats més elevada, de manera que es confirma que les famílies nouvingudes també opten per estudiar en català.

De fet, aquesta és probablement la conclusió més sorprenent de les dades d'escolarització per al proper curs 2012-2013. D'aquesta manera, a l'escola Es Pont, ubicada a Son Gotleu, ningú no ha triat el castellà. Tampoc no ho han fet a l'escola Es Viver, passat el Rafal. En realitat, zones obreres i amb immigració espanyola d'onada prèvia als anys 80, com el Rafal Vell i el Rafal Nou, no registren gaire demanda de castellà. Així mateix, a l'escola Camilo José Cela, situada al Polígon de Llevant, tampoc ningú no escull el castellà. Altres col·legis paradigmàtics, com el Gabriel Valseca (entre Can Capes i Son Gotleu), no tenen cap sol·licitud per escolaritzar en castellà en els cinc cursos educatius consultats.

De la mateixa manera, tampoc ningú no elegeix castellà entre els pares i les mares consultats de l'escola Jafudà Cresques, devora Pere Garau, on característicament hi ha una alta presència d'infants de famílies xineses acabades d'arribar.

Respecte dels indrets turístics, on també es registra una major proporció de foran, cal constatar que tampoc no s'inclinen pel castellà. A l'escola de la Porciúncola (a l'Arenal), només demana castellà un nin. Al centre de Can Pastilla són sis i a la del Coll d'en Rabassa, tan sols dos. Finalment, a la zona hotelera de Gomila, concretament a l'escola Pintor Joan Miró, només s'ha demanat l'escolarització d'un nin en castellà.

100% català

Així mateix, a les escoles tradicionalment compromeses amb la llengua pròpia, com Mata de Jonc i Pius XII, s'han complert els pronòstics i tothom, sense excepció, ha triat el català.

La mateixa contundència en l'elecció de llengua s'ha registrat a les zones rurals de Palma, com ara a les escoles de Sant Jordi, Son Ferriol i Son Sardina.

 

 

 

 

 

 

 

  Publicat el 08/07/2012 a dBalears.cat

El català, marginat definitivament pel PP de l'administració pública de les Illes Balears

La llengua catalana ja no és un requisit imprescindible per a treballar a l'administració de les Illes

clip_image001

El Parlament balear va aprovar aquest dimarts passat la reforma de la llei de funció pública que deroga el requisit del coneixement del català per a treballar a l'administració de les Illes, un compromís electoral del PP molt criticat per l'oposició d'esquerres.

Els portaveus de l'oposició han subratllat que amb aquesta reforma el govern del PP dóna preferència al castellà sobre el català, llengua pròpia de l'arxipèlag, segons l'Estatut d'autonomia, ja que a partir d'ara només l'idioma comú d'Espanya serà exigit per accedir a una ocupació pública mentre que el català comptarà únicament com a mèrit.

La supressió del requisit de conèixer el català, excepte per als mestres i professors i els empleats públics dedicats específicament a atendre els administrats, ha motivat protestes de grups de defensa del català.

El diputat del PP Fernando Rubio ha subratllat que el que el seu grup pretén és eradicar qualsevol discriminació per raó de llengua, per a la qual cosa, segons ell, cal garantir "l'equilibri entre les dues llengües oficials". Rubio ha criticat que l'oposició retreu que es mantingui l'exigència de conèixer el castellà per treballar en l'administració com si considerés que un espanyol procedent de la península o de les Canàries que vulgui treballar a Balears ha de ser tractat com si fos estranger.

En la votació final, que es va fer individualment i de viva veu a petició dels socialistes, l'alcalde de Manacor i diputat no adscrit Antoni Pastor, expulsat del PP per oposar-se a la política lingüística de Bauzá, es va sumar al rebuig de l'oposició a la supressió del requisit de conèixer el català per a exercir una ocupació pública.

Publicat el 19.07.2012 a crònica.cat.

Fronts oberts

 

Malauradament, els qui lluitem per l’ús i el bon ús de la nostra
llengua, com som els qui ens arredossem entorn de l’Associació
Llengua Nacional, tenim molts fronts oberts.


Pel que fa a l’ús, la situació sociolingüística varia d’un lloc a un
altre dels Països Catalans, però a tot arreu hi ha problemes: la immigració
massiva, l’actuació contrària per part de moltes instàncies
polítiques, la constricció de la maquinària estatal adversa, el quintacolumnisme,
la presència abassegadora d’altres llengües a través dels
mitjans de comunicació, la inèrcia en les actituds suïcides per part
dels catalanoparlants, la manca d’autoestima, la defecció, etcètera.
Enfront d’això, hem de recordar, com ja hem fet altres vegades, la
necessitat de la militància activa. Cada català hauria de ser un soldat,
perquè la lluita és constant i aferrissada. Tots hi hem de ser, i com
més units, millor. En aquest sentit, l’Associació Llengua Nacional
ha cregut oportú (com expliquem amb més detall en la pàgina precedent)
de tornar a convocar el Premi Ramon Aramon, que ja havia
atorgat anteriorment, amb l’objectiu d’assenyalar exemples notables
d’aquesta militància necessària. Esperem, doncs, que aital iniciativa
doni bons resultats i ens esperoni a tots a maldar per un ús lingüístic
que és lluny d’assolir la normalitat.


Pel que fa al bon ús, també tenim diversos fronts oberts. Per les
circumstàncies apuntades abans, la praxi idiomàtica va baixant de
qualitat, la llengua es deteriora. A més, falta consens i bon guiatge
en el món dels professionals i estudiosos del nostre idioma. Per això,
com també ja havíem fet altres vegades, hem de formular una nova
crida al discerniment, un discerniment que es va encarnar, des de
finals del segle xix fins a mitjan segle xx, en la figura de Pompeu
Fabra, figura que l’Associació Llengua Nacional sempre ha reivindicat
com a nord i model.


A aquest propòsit, creiem oportú de citar unes paraules de Josep
M. de Sagarra, de qui fa poc hem commemorat el cinquantenari de
la mort. Així s’expressava aquest gran literat en un article dins La
Publicitat el dia 6 de juliol de 1924: «... Només un gran respecte, un
gran amor i una sensibilitat filològica com els d’en Pompeu Fabra
poden resoldre les qüestions que ell resol fent-les caure pel cantó més
lògic i al mateix temps més de bon gust i més de sentit català. / A les
seves “Converses” es veu clarament aquesta gràcia d’artista i aquesta
ponderació d’home de ciència, com va tractant cada cas concret,
com va analitzant les possibilitats, i amb quina delicadesa fixa normes
i dóna solucions» (L’ànima de les coses, Barcelona 2001, p. 309).
En resum, davant els nombrosos fronts que tenim oberts, apliquem-
hi la militància, com els bons patriotes, i el discerniment, com
Pompeu Fabra.

paisos_catalans_senyera

Llengua Nacional - núm. 78 - I trimestre del 2012

Manifest de Badalona


Badalona (vila on Fabra va viure trenta anys), 10 d’octubre del 2011
La llengua catalana, en quant articula la nostra manera d’entendre i interpretar el món, és el patrimoni que
defineix més bé la nostra existència com a poble i, per tant, n’és l’element més preuat. Malauradament, actualment viu
una de les situacions més dramàtiques de desprotecció d’ençà de l’anomenada «transició democràtica». Lluny encara
d’aconseguir la seva normalització lingüística, les eines que suposadament havien de portar a tals objectius acaben
de ser sensiblement retallades, neutralitzades o simplement abolides a requeriment dels interessos d’un Estat espanyol
que s’ha decantat ja definitivament per la uniformització i la imposició lingüístiques a casa nostra.

Pel que fa al català al Principat, les retallades més recents s’han materialitzat, per una banda, en la sentència
del Tribunal Constitucional (juny del 2010) contra l’Estatut, que dicta que el català ja no pot considerar-se llengua
d’ús preferent en el seu propi territori i, per tant, ja no pot desenvolupar-se amb la mateixa normalitat que altres idiomes
europeus amb volums semblants –o inferiors– de parlants i usuaris.


Per altra banda, les sentències del Tribunal Suprem (desembre del 2010), reblades amb la recent requisitòria
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ordenen de posar fi a quasi trenta anys d’immersió lingüística al
Principat, un model que al llarg dels anys ha rebut el reconeixement internacional de la Unesco i l’aval de la Unió Europea,
entre altres organismes. Aquesta política s’ha considerat peça bàsica per a la recuperació de la llengua catalana i per al
manteniment de la cohesió social en un país on l’arribada de la immigració ha estat –i és encara– massiva.


Com a resultat d’aquestes sentències s’ha arribat a una situació en què la superioritat jurídica del castellà
sobre el català ha quedat clarament confirmada i reforçada. Lamentablement, la resposta del nostre Govern
a aquests atacs ha estat molt feble. Per altra banda, el proppassat dia 20 de setembre, al mateix Parlament de
Catalunya, la Mesa, integrada per Convergència i Unió (CiU), Partit Socialista de Catalunya (PSC) i Partit Popular
(PP), incomprensiblement va rebutjar per unanimitat la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada per «Salvem
l’Escola en Català». Aquest fet, no cal dir-ho, pot tenir l’efecte d’impedir el debat i la participació ciutadana en la
defensa de la immersió lingüística tal com l’hem coneguda fins avui.


Aquestes sentències i l’experiència de tants anys d’entrebancs ens demostren que l’enfortiment i la normalització
de la llengua catalana difícilment s’aconseguiran en el marc de l’Estat espanyol; tampoc no es poden aconseguir
amb visions fragmentades i regionals que alguns fomenten envers el nostre fet lingüístic. Dins aquest marc no es
donen prou condicions que permetin la recuperació i l’extensió social de la nostra llengua, almenys en la dimensió de
què normalment gaudeixen la majoria de les llengües que tenen darrere seu una estructura d’Estat. Mentre la nostra llengua
i la nostra cultura pateixin aquesta discriminació, hem de treballar decididament per portar a terme els següents

OBJECTIUS


1) Exigir al Govern de la Generalitat que apliqui amb tota contundència i en la seva integritat la política d’immersió
lingüística aplicada fins avui dins l’educació, blindant jurídicament el català com a única llengua vehicular
en l’ensenyament, enfront de les sentències, existents o futures, dels Tribunals Constitucional i Suprem.


2) Exigir a la Generalitat de Catalunya que faci complir immediatament i en la seva integritat les lleis i normes
vigents en l’àrea de retolació i etiquetatge comercial de productes.


3) Exigir al Govern de la Generalitat la introducció immediata del decret que ha de regular les quotes de pantalla de
cinema en català en les sales cinematogràfiques de Catalunya.


4) Conscienciar els catalanoparlants sobre la necessitat d’emprar la nostra llengua tothora i en tot context. En
efecte, segons digué el poeta basc Joxe Anton Artze: «No es perd una llengua perquè els qui no la saben no
l’aprenen, sinó perquè els qui la saben no la parlen.»


5) Implicar el màxim nombre de ciutadans, especialment els més joves, en una campanya d’activació d’actituds
sociolingüístiques positives, en la línia de promoure l’ús quotidià i normalitzat del català entre els catalanoparlants,
els castellanoparlants i els parlants d’altres llengües a casa nostra.


6) Mostrar suport d’una manera entusiasta a la ILP «Salvem l’Escola en Català » com a via més eficaç per a fer
públic i visible el suport del poble de Catalunya a la seva llengua nacional.

 

Per totes aquestes raons, exigim que el Govern de Catalunya no s’inhibeixi a l’hora d’assumir el rol protagonista
que li pertoca en l’assoliment i aplicació d’aquests objectius. El Govern no pot continuar eludint la seva responsabilitat,abandonant el treball
per la defensa i reivindicació de la nostra llengua en mans d’entitats privades, moltes de les quals han de fer mans i mànigues per cobrir les seves
despeses i mantenir la seva vital activitat. Per altra banda, no oblidem que l’Estat espanyol, a més d’espoliar-nos i malbaratar 22.000 milions d’euros
anuals de la nostra riquesa productiva, no defalleix en l’atac constant a la nostra llengua. Davant aquesta situació, ni la crisi ni les retallades no poden justificar la desatenció del nostre Govern a una llengua que ara mateix tenim en greu perill de marginalitat i llunyde poder exercir el paper d’eix vertebrador de la nostra identitat que com a poble li pertoca.

 

Llengua Nacional - núm. 77 - IV trimestre del 2011

El Canigó, la flama de la fidelitat

Etiquetes

Bibliografia

  • - Aclariments lingüístics (tres volums), d'Albert Jané. 1973, Ed. Barcino.
  • - Diccionari de sinònims Franquesa, de Manuel Franquesa i Lluelles. 1998, Enciclopèdia Catalana.
  • - Diccionari ortogràfic i de pronúncia, de Jordi Bruguera i Talleda. 1990, Enciclopèdia Catalana.
  • - Gran Diccionari de la llengua catalana. 1998, Enciclopèdia Catalana.