Mònica Terribas ha reconegut que el nivell del català de TV3 és problemàtic i que cal actuar [video]. Però els detalls donats per la directora no són satisfactoris.

TV3 —igual que els mitjans germans i altres mitjans orals i escrits— té un defecte de naixement, del qual són responsables alguns lingüistes i els polítics que van caure en el parany: d’un principi es va imposar la ideologia, i els efectes, del denominat català light, una opció per una llengua “natural”, que es presentava com una condició per a l’acceptació social del mitjà. Aquest era el parany. I la “naturalitat” s’identificava amb les conseqüències de tres segles d’interferència de l’espanyol i d’absència d’una llengua culta que arribàs al gruix de la societat. Amb aquesta ideologia es va interrompre una línia d’elaboració d’una llengua nacional iniciada a començament del segle XX que havia donat uns fruits extraordinaris i es va implantar una cultura lingüística del no-esforç i del tot val. Aquelles noces duen aquests bescuits.

Diu Terribas que als professionals no els exigeixen el nivell C ni el D ni cap, sinó que a partir d’uns vídeos els lingüistes diuen si són aptes o no aptes. Em sembla que ha de ser així, només que no entenc com un caramull d’aquests professionals han passat la prova. Els lingüistes haurien d’haver declarat no aptes un bon grapat de presentadors de primera línia, moltíssimes veus de segona línia i la quasi totalitat d’actors joves i molts de mitjana edat dels programes dramàtics.

Em sembla que molt poca gent entén el problema de la llengua a TV3 i altres mitjans; sobretot no l’entenen ni els dirigents del mitjà ni els polítics en general. El problema no és que alguns afamats es mengin els pronoms febles o que amollin rissetes en lloc de rialletes (que això ja és ben greu). El problema comença per una fonètica depriment que ho està colonitzant tot, una dicció espanyolitzada que fa feredat. Les veus que se senten a la major part dels anuncis publicitaris, per exemple, no són aguantadores. Aquí tothom hauria d’entendre que de la mateixa manera que un català que pretengui locutar a un canal espanyol articulant la ela a la catalana no serà admès, de la mateixa manera, dic, un locutor que parli en català articulant la ela a l’espanyola (ela bleda) no hauria de ser admès sota cap concepte. La selecció ha de ser estricta, perquè si és possible espavilar-se per a pronunciar la ela a l’espanyola també és possible espavilar-se per a pronunciar una perfecta ela catalana. El problema, potser, és que molts dels qui han de prendre decisions d’aquest tipus deuen parlar amb aquesta pronúncia afollada o han perdut completament la noció del català condret.

Dicció impecable i assumpció que el ple domini de la llengua és part innegociable de la professionalitat dels qui treballen en els mitjans de comunicació. Com a qualsevol part del món on aquestes coses s’agafen seriosament.

Gabriel Bibiloni
Lingüista i professor de la Universitat de les Illes Balears
http://bibiloni.cat/blog/

"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades l'hem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D'una banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan l'únic problema real és que l'espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com l'anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres d'Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra d'acollida?

Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d'Andalusia, d'aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l'àmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: “els nouvinguts que s'integren i els seus descendents som senzillament catalans”. I punt. Formem part d'una única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.

El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o l'entorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i d'haver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a l'acció per a aconseguir-ho.

Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des d'Andalusia, la Xina o l'Equador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.

La catalanitat no és més que una manera de pensar, d'entendre i d'actuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d'allò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida d'aquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. L'experiència diària, la manera com interactua la gent, l'estructura socio-econòmica i l'ambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació d'aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.

Ara mateix tot aquest procés d'integració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen d'altres pobles) el farien pràcticament tots els descendents d'immigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers… Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem d'actuar mentre no en tenim.

Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera d'estructurar la societat, d'integrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas s'intenta. Amb la interferència contínua de l'amo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca d'integració. Igual com se'n malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra l'espoliació fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, d'etiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català… (i no acabaríem mai). De tot això, què no s'aconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.

Amb la immigració, però, ja s'estan cometent errors, ara. No es pot rebutjar d'entrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre d'aquesta col·lectivitat diferenciada. No n'és pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o d'hora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita l'altre, es realimenten l'un a l'altre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja d'entrada ell no m'hagués considerat català, segurament no m'hauria parlat en català. I si jo no me n'hagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de l'escola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre d'altres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).

Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, d'Estat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a l'agulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.

I relligant amb el principi, per a la construcció d'aquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per l'enorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència d'altres que s'hi queden, deixen tot a la seva terra d'origen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra d'acollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en l'aposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us n'adoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de l'opció a una vida millor i més digna que no pas la de l'esclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en l'aposta.

Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-s'hi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a l'abast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.

Imaginem l'extraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que l'inici en comú d'aquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral d'energia positiva, el resultat afirmatiu d'un referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de l'esperit català.

Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, l'estem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
1 d'abril del 2005, Castelldefels (Baix Llobregat)
http://juroval.blogspot.com/

Conferència realitzada dins l'acte "Llengua i Estat" organitzat per Catalunya Acció el 19 d'abril del 2008

Sres., Srs.:

Vull començar la meva intervenció amb una afirmació del filòsof Francesc Pujols, que és tota una declaració de principis.

“ la llengua és l’ànima del nostre poble”

Entenent com a ànima allò que dóna el caràcter, la manera única i genuïna de ser i manifestar-se de cada ésser, ja sigui individual o col·lectiu. Per això quan l’ànima és negada o suprimida el primer que es perd és la voluntat de ser i la força per expressar el caràcter propi.

Amb aquesta afirmació, doncs, ens neguem a acceptar l’escorça descarnada i purament materialista a què molts volen reduir la nostra nació.

La nació catalana, com qualsevol altra nació, és un organisme viu amb una força vital i una voluntat de ser que cerca amb anhel l’expressió de la seva plenitud. Reconèixer aquest gruix vital i espiritual del nostre poble, és la condició necessària per a copsar la magnitud de la tragèdia lingüística que patim, perquè en anorrear la llengua, es destrueix, de fet, la consciència de nació.

El sentit comú ens fa evident que podem ser espoliats fins a l’extrem, però continuarem sent una nació mentre mantinguem la qualitat que ens defineix: la llengua.

Ens poden ofegar amb aeroports i infraestructures col·lapsades, però continuarem bategant com a poble, mentre de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, parlem la mateixa llengua de Llull, Verdaguer i Fuster.

Ens poden esquarterar entre estats i reduir-nos a províncies, però el sentit de pertànyer a una mateixa unitat nacional perviu mentre hi hagi la llengua que ens uneixi.

La llengua, doncs, és el factor determinant no només per a conservar la consciència de nació, sinó per a mantenir el caràcter i la voluntat de ser. Mentre la llengua és viva, l’ànima de la nació batega. Quan la llengua és substituïda, la consciència de nació i, per tant, la nació mateixa es va esllanguint sense remei, perquè li han sostret l’ànima, allò que li dóna l’alè vital.

Això ho saben molt bé tots els qui volen la nostra dissolució com a poble, i per això, amb l’ànim de rematar la llengua, ja prou ferida per la repressió legal, la substitució demogràfica i la violència de tants segles, ara insisteixen en inculcar un discurs frívol entorn de la llengua catalana, que ignora volgudament el significat de la llengua en relació a la nació, i vol fer-la veure només com un instrument de comunicació, sense cap més significat, conculcant la cosmovisió i la manera de ser del nostre poble, que la llengua reflecteix.

Aquest discurs frívol entorn de la llengua és promogut pels nostres colonitzadors, que curiosament, no l’apliquen mai a la llengua de la metròpoli, i per una part significant de la classe política i intel·lectual catalana, que s’ha venut per por, per interessos personals o per debilitat mental a aquest discurs letal, condemnant així la llengua a ser l’eterna Ventafocs del país.

Per a Catalunya Acció la llengua és un dels eixos fonamentals de la reconstrucció nacional, per això a aquesta frivolitat conceptual tan de moda, nosaltres hi contrastem un discurs RIGORÓS.

El pensament rigorós et porta sempre a desxifrar les causes profundes dels problemes. I en el cas que ens ocupa, la CAUSA FONAMENTAL de l’ensulsiada lingüística del català no és altra que el fet de ser una COLÒNIA .

No m’estendré en aquest punt, però pels qui encara dubtin de la nostra condició de colonitzats, els diré que hi ha tres trets que són comuns a totes les situacions colonials, i que es compleixen amb escreix en el nostre cas:

1. L’ús de la força de les armes i la repressió per mantenir el territori annexionat a la metròpoli. (1707-14 fins la Guerra d’Espanya).
2. L’espoliació econòmica.
3. La substitució cultural i lingüística de la llengua i cultura pròpies per les de la metròpoli.

Els efectes que la colonització té són múltiples, però en el cas que ens ocupa n’hi ha dos que són evidents:

• La castellanització/afrancesament del nostre poble, en el territori depenent de cada un dels estats a què estem sotmesos.
• Generació de l’ànima d’esclau, que implica el debilitament progressiu del CARÀCTER del nostre poble.

Per a mantenir i incrementar aquests dos trets, la substitució lingüística i l’afebliment del nostre caràcter col·lectiu, i amagar-ne la seva causa profunda, la colonització, s’ha teixit una enorme MENTIDA al voltant del nucli vitalitzador del nostre poble: la llengua. Aquesta Mentida, com certifiquen els psiquiatres que treballen amb gent que hi està sotmesa, cerca CONFONDRE, DEBILITAR i fer DEPENENT al nostre poble i evitar, d’una banda, que prenguem consciència de la nostra colonització i, de l’altra, que trobem les raons i la força per agafar les regnes de la nostra vida col·lectiva.

El pas inexcusable, doncs, per entendre i per resoldre la situació lingüística que patim passa per desmantellar la gran mentida a què estem sotmesos.

Aquesta mentida es basa en l’ocultació i manipulació de sis punts fonamentals:

1. Es vol amagar per tots els mitjans que vivim en una situació de colonització.
Aquesta ocultació pretén ignorar la voluntat d’anihilació que els estats espanyols i francès han tingut històricament i encara tenen envers la llengua i la cultura catalanes. Ara, però, s’ha substituït la persecució brutal per la mentida. En ignorar volgudament que les llengües castellana i francesa són llengües imposades, es fa creure que aquestes són també llengües pròpies de Catalunya, perquè són les llengües dels estats en els quals està inserida la nostra nació.

2. El segon punt, que està íntimament lligat amb el primer, és l’exigència de la primacia dels drets individuals.
Aquesta exigència, que s’empara en el punt anterior: la negació que som una colònia, es fa amb la finalitat, lògicament mai explicitada, de conculcar i impedir el dret que té el nostre poble de fer de la seva llengua pròpia, en el seu territori, l’ única llengua d’ús social.

Amb aquesta exigència s’entronitza la llengua del colonitzador en el nostre territori i s’accelera el procés de substitució lingüística.

No és gratuït que els qui tenen la poca vergonya d’exigir la imposició en l’àmbit lingüístic, dels drets individuals dels que empren la llengua del colonitzador, per sobre dels col·lectius del poble colonitzat, siguin els mateixos que promouen la substitució demogràfica en què emparen les seves exigències, i els mateixos que dicten les polítiques que situen la llengua catalana en clara inferioritat mediàtica i social. La situació no pot ser més rocambolesca. Els opressors pretenen presentar-se com les víctimes.

3. Es vol fer creure que qualsevol idea és defensable si es fa en un marc democràtic.
Aquesta idea que sovint surt en debats televisius i que accepta com a defensable la postura dels qui ens volen sotmesos a Espanya i França, perquè ho fan en un marc democràtic és una gran fal·làcia. D’entrada manipulen les paraules, perquè de la submissió en diuen unió, amagant així la colonització que s’entesten a negar per tots els mitjans.

La democràcia, com deia algú, és el menys dolent dels sistemes polítics que coneixem, però no és la panacea i menys la democràcia en què vivim, que evidencia contínuament que és més formal que real.

Emparar-se, doncs, en la democràcia per justificar la legalitat dels qui defensen l’opressió del nostre poble és d’un cinisme escruixidor. Que permetríem que es plantegés la legalitat de l’esclavatge personal, per molt democràtic que fos el marc en què es produís? Es més, una democràcia que donés llicència a aquesta formulació negaria la seva pròpia essència. Per què llavors consentim i justifiquem els que defensen l’opressió de la nostra nació adduint que els empara un marc pretesament democràtic? Només això ja qüestiona la democràcia en què vivim i mostra la necessitat d’un aprofundiment real en el marc polític internacional pel que fa al respecte dels drets dels pobles en un context democràtic. Si la llibertat de cada home per a desenvolupar la seva plenitud és sagrada, més sagrada és la llibertat dels pobles i el seu dret de poder expressar la seva plenitud lingüística i cultural en el territori que els és propi.

4. Apel·lar al voluntarisme.
Srs., no es pot delegar la pervivència d’una llengua al voluntarisme dels qui la parlen, i menys quan aquest voluntarisme ha de fer front a una situació clarament favorable a la llengua imposada.

Cal que entenguem d’un cop que UNA LLENGUA NO PERVIU SI NO ES NECESSÀRIA.

En el camp de la biologia és llei reconeguda que la necessitat fa d’un òrgan o una funció la garantia de la seva existència.

En el camp social, la llei regeix exactament igual. Si una llengua no és necessària en el territori que li és propi acaba per extingir-se. Per tant fer del voluntarisme l’element clau per a la recuperació de la normalitat lingüística denota, o un desconeixement bàsic del funcionament de la realitat, o una profunda mala fe. I els qui ho propugnen, normalment homes públics, queden automàticament desqualificats.

5. El mite del provincianisme.
Fruit d’una política premeditada, s’han anat enfonsant en l’oblit els referents culturals catalans (pensadors, científics, literats, artistes..), donant preeminència a totes les manifestacions i referents culturals provinents de la metròpoli, de la cultura imposada. Això ha generat en molts catalans un menyspreu profund per les manifestacions culturals que els són pròpies.

El missatge fins fa poc expressament formulat, i sempre subliminalment comunicat que allò que sorgeix del geni català és provincià ha anat quallant en el psiquisme col·lectiu i ha generat autoodi en capes de població considerables.

Hi ha una voluntat decidida de fer-nos creure que adoptant els referents culturals espanyols/francesos no som provincians, quan és justament el contrari. Provincià és, i llegeixo literalment, aquell que no té prou força per crear els seus referents culturals, o no dóna valor als que té i no els cultiva, tot recorrent als forans.

Totes les cultures potents són creadores i irradiadores de referents culturals. És quan un poble negligeix les seves expressions pròpies i adopta les d’una metròpoli que esdevé provincià. Tot el contrari del que ens volen fer creure.

Així, doncs, la pràctica de molts mitjans de comunicació que es fan des d’aquí, però que no mereixen ser anomenats catalans, de cercar els referents fora de la nostra tradició no fa més que enfonsar-nos en el provincianisme més xaró.

6. I per últim el més pervers de tots el enganys: el del bilingüisme.
Els seus ordidors l’imposen venent-lo com un model de tolerància, quan de fet amaga la mort de la llengua catalana.

El bilingüisme és símptoma d’un procés de substitució lingüística, i imposa una situació sorgida de l’opressió i l’ús de la força, perquè en no qüestionar-la, la justifica i la normalitza, fent evident la manca total de voluntat per part dels que l’impulsen, de reconèixer el dret del nostre poble a ser en plenitud en el territori que li és propi, i, per tant Srs, el bilingüisme no és de bon tros cap model de tolerància, sinó una autèntica i subtil perversió de la justícia.

Defensar el bilingüisme dintre d’un mateix territori és donar per bons els símptomes d’un mal social, és defensar el domini de la llengua imposada sobre la pròpia, i és condemnar inevitablement a la desaparició la llengua més feble.

Tot l’exposat fins ara, ens ha de fer conscients de:

a) Que la situació de la llengua catalana és el resultat d’unes polítiques colonitzadores perfectament definides i conscients, encaminades a reduir la llengua a guetos cada vegada més minoritaris, a fer-la innecessària i poc valuosa, convertint-la en una llengua de segona categoria. Aquesta poca vàlua genera en els qui la parlen un sentiment de rebuig i d’autoodi, que n’assegura la desaparició a través de l’abandó portat a terme voluntàriament pels mateixos parlants.

Ara ja no calen les prohibicions brutals de les dictadures. La inducció perpetrada a través de l'ofec dels mas mèdia i la destrucció de l’autoestima lingüística són molt més efectives.

b) Que hi ha uns responsables d’aquesta situació:

a. L’estat espanyol i francès, amb tot el seu cos legal, funcionarial, polític i militar.

b. Els polítics instal·lats a casa nostra, que des de la transició i fins avui han promogut activament en alguns casos, com socialistes i PP, la mentida que ha configurat la situació actual, i en d’altres, l’han permès i l’han dissimulat. En cap cas no han mostrat el coratge suficient per denunciar-la. Això els fa, executors, a uns, i còmplices als altres del GENOCIDI LINGÜÍSTIC que pateix la nostra nació.

c) Que emmotllar-nos a questa situació, i acceptar com a normals, o signe de tolerància, els símptomes d’una malaltia lingüística, nascuda de l’opressió, la mentida, la manipulació i la covardia, ens en fa responsables en un o altre grau.

A aquestes alçades ja s’ha d’haver fet evident que aquesta situació generada per la colonització i manipulada per la mentida, només té una sortida: la descolonització.

I això passa per:

1. Assolir en una primera instància un estat propi.
Només així tindrem el poder i la responsabilitat per portar a terme les polítiques que situïn la llengua com un dels eixos vertebradors de la reconstrucció nacional i facin efectiva la nostra descolonització.

2. Reconèixer el català com l’única llengua pròpia de Catalunya i fer-ne l’única llengua oficial i d’ús necessari en tots els àmbits.

3. Iniciar, en pic l’equilibri de poders ens ho permeti, un procés judicial amb observadors internacionals, que posi en evidència el genocidi lingüístic a què ha estat i està sotmès el nostre poble, i n’assenya-li els responsables i col·laboradors. Amb això passarem full a la història, restablirem la veritat, farem possible que tots els qui han atemptat amb els seus actes o amb les seves omissions contra la nació catalana, i encara són vius, quedin exclosos de la vida pública, i tallarem de soca-rel les vel·leïtats dels qui vulguin imposar, emparant-se en la demografia que les seves polítiques han configurat, les llengües colonitzadores com oficials en la nova Catalunya lliure.

La responsabilitat de fer que tot això s’esdevingui, només la poden exercir les persones que hagin demostrat amb els seus actes la llibertat d’esperit que no es deixa enganyar ni claudica davant la mentida, i sense la qual la mera consecució d’un estat propi representaria un pas endavant ben limitat. Catalunya Acció vol fer evident la necessitat de portar a la praxis política una nova manera de fer. La d’aquells homes i dones que tenen la convicció que la vida pública i la solució dels seus reptes exigeix una nova consciència que encarni alhora un profund sentit de la justícia, una clara intel·ligència, un coratge ingent i una decidida voluntat de servei. Només l’emergència d’aquesta nova consciència ens permetrà encarar i superar la mentida i la confusió que manté el nostre poble sotmès. Només aquesta nova consciència lúcida i insubornable assolirà l’alliberament que garanteixi el restabliment de la nostra plenitud nacional i, òbviament, lingüística.

Moltes gràcies.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears, dedicat a la sociolingüística i especialment als temes d'estandardització, codificació i interferència de llengües, ha volgut oferir amb "Llengua estàndard i variació lingüística" un text adreçat a un públic ampli que ajudi a aclarir l'entrellat del fenomen de la diversitat interna de les llengües i els processos històrics pels quals s'arriba a configurar aquesta diversitat.

La variació lingüística és un fet d'enorme complexitat, i entendre-la és essencial per a l'exercici reeixit de les habilitats comunicatives. D'una altra banda la subordinació d'una llengua a una altra és un fet que condiciona i mediatza el món de la variació interna de la primera i crea un terreny adobat per al cultiu de tota classe de prejudicis i de manipulacions ideològiques. Aclarir les idees en aquest camp és, doncs, una sana teràpia i un excel·lent programa contra la subordinació.

Un lloc central ocupa en el llibre la problemàtica de l'estàndard i l'estandardització del català, un afer que sempre ha despertat un gran interès al nostre país, i és que no debades la construcció d'una llengua estàndard de les característiques adequades a les funcions que ha d'exercir en la societat catalana d'avui és una de les claus de la viabilitat del projecte de normalització lingüística.

Edicions 3 i 4 (1998)
152 pàgs.
ISBN: 84-7502-521-8 / 978-84-7502-521-6
21x13cm
Col·lecció "Contextos"