14 de febrer 2009

La independència i la immigració

"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades l'hem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D'una banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan l'únic problema real és que l'espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com l'anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres d'Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra d'acollida?

Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d'Andalusia, d'aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l'àmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: “els nouvinguts que s'integren i els seus descendents som senzillament catalans”. I punt. Formem part d'una única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs.

El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o l'entorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i d'haver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a l'acció per a aconseguir-ho.

Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des d'Andalusia, la Xina o l'Equador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més.

La catalanitat no és més que una manera de pensar, d'entendre i d'actuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d'allò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida d'aquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. L'experiència diària, la manera com interactua la gent, l'estructura socio-econòmica i l'ambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació d'aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana.

Ara mateix tot aquest procés d'integració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen d'altres pobles) el farien pràcticament tots els descendents d'immigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers… Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem d'actuar mentre no en tenim.

Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera d'estructurar la societat, d'integrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas s'intenta. Amb la interferència contínua de l'amo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca d'integració. Igual com se'n malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra l'espoliació fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, d'etiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català… (i no acabaríem mai). De tot això, què no s'aconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols.

Amb la immigració, però, ja s'estan cometent errors, ara. No es pot rebutjar d'entrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre d'aquesta col·lectivitat diferenciada. No n'és pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o d'hora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita l'altre, es realimenten l'un a l'altre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja d'entrada ell no m'hagués considerat català, segurament no m'hauria parlat en català. I si jo no me n'hagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de l'escola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre d'altres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols).

Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, d'Estat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a l'agulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries.

I relligant amb el principi, per a la construcció d'aquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per l'enorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència d'altres que s'hi queden, deixen tot a la seva terra d'origen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra d'acollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en l'aposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us n'adoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de l'opció a una vida millor i més digna que no pas la de l'esclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en l'aposta.

Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-s'hi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a l'abast de la mà i abandonem per sempre aquest malson.

Imaginem l'extraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que l'inici en comú d'aquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral d'energia positiva, el resultat afirmatiu d'un referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de l'esperit català.

Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, l'estem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
1 d'abril del 2005, Castelldefels (Baix Llobregat)
http://juroval.blogspot.com/

El Canigó, la flama de la fidelitat

Etiquetes

Bibliografia

  • - Aclariments lingüístics (tres volums), d'Albert Jané. 1973, Ed. Barcino.
  • - Diccionari de sinònims Franquesa, de Manuel Franquesa i Lluelles. 1998, Enciclopèdia Catalana.
  • - Diccionari ortogràfic i de pronúncia, de Jordi Bruguera i Talleda. 1990, Enciclopèdia Catalana.
  • - Gran Diccionari de la llengua catalana. 1998, Enciclopèdia Catalana.