Malauradament, els qui lluitem per l’ús i el bon ús de la nostra
llengua, com som els qui ens arredossem entorn de l’Associació
Llengua Nacional, tenim molts fronts oberts.

Pel que fa a l’ús, la situació sociolingüística varia d’un lloc a un
altre dels Països Catalans, però a tot arreu hi ha problemes: la immigració
massiva, l’actuació contrària per part de moltes instàncies
polítiques, la constricció de la maquinària estatal adversa, el quintacolumnisme,
la presència abassegadora d’altres llengües a través dels
mitjans de comunicació, la inèrcia en les actituds suïcides per part
dels catalanoparlants, la manca d’autoestima, la defecció, etcètera.
Enfront d’això, hem de recordar, com ja hem fet altres vegades, la
necessitat de la militància activa. Cada català hauria de ser un soldat,
perquè la lluita és constant i aferrissada. Tots hi hem de ser, i com
més units, millor. En aquest sentit, l’Associació Llengua Nacional
ha cregut oportú (com expliquem amb més detall en la pàgina precedent)
de tornar a convocar el Premi Ramon Aramon, que ja havia
atorgat anteriorment, amb l’objectiu d’assenyalar exemples notables
d’aquesta militància necessària. Esperem, doncs, que aital iniciativa
doni bons resultats i ens esperoni a tots a maldar per un ús lingüístic
que és lluny d’assolir la normalitat.

Pel que fa al bon ús, també tenim diversos fronts oberts. Per les
circumstàncies apuntades abans, la praxi idiomàtica va baixant de
qualitat, la llengua es deteriora. A més, falta consens i bon guiatge
en el món dels professionals i estudiosos del nostre idioma. Per això,
com també ja havíem fet altres vegades, hem de formular una nova
crida al discerniment, un discerniment que es va encarnar, des de
finals del segle xix fins a mitjan segle xx, en la figura de Pompeu
Fabra, figura que l’Associació Llengua Nacional sempre ha reivindicat
com a nord i model.

A aquest propòsit, creiem oportú de citar unes paraules de Josep
M. de Sagarra, de qui fa poc hem commemorat el cinquantenari de
la mort. Així s’expressava aquest gran literat en un article dins La
Publicitat el dia 6 de juliol de 1924: «... Només un gran respecte, un
gran amor i una sensibilitat filològica com els d’en Pompeu Fabra
poden resoldre les qüestions que ell resol fent-les caure pel cantó més
lògic i al mateix temps més de bon gust i més de sentit català. / A les
seves “Converses” es veu clarament aquesta gràcia d’artista i aquesta
ponderació d’home de ciència, com va tractant cada cas concret,
com va analitzant les possibilitats, i amb quina delicadesa fixa normes
i dóna solucions» (L’ànima de les coses, Barcelona 2001, p. 309).
En resum, davant els nombrosos fronts que tenim oberts, apliquem-
hi la militància, com els bons patriotes, i el discerniment, com
Pompeu Fabra.

Llengua Nacional - núm. 78 - I trimestre del 2012