20 de març 2009

Doblatge o VOSC, un altre dilema trampós

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

L’anunci que el govern colonial de la Generalitat de Catalunya promourà una nova Llei del Cinema, i que té la intenció d’assegurar un substancial augment de la presència de la llengua catalana a les sales de cinema del Principat ja ha rebut les previsibles protestes de l’espanyolisme, que sempre es disfressa de defensor de la llibertat empresarial quan no són els espanyols els que s’immiscueixen en qüestions lingüístiques al nostre país, per imposar el castellà a les colònies i expandir-lo fora del territori on és propi. Però el més trist és que no sentim ningú de casa que els respongui a aquests enemics de la nostra nació on són per defensar la llibertat dels empresaris a etiquetar els productes en la llengua que vulguin quan se’ls obliga per Llei a fer-ho en castellà tant si volen com si no. Fins i tot la Comissió Europea no veu cap perill pel castellà en aquesta  proposta, cosa que vol dir que el català seguirà sense tenir la presència que li correspon. No es pot deixar de dir en cap cas als colonialistes que l’hàbit de veure pel·lícules doblades o subtitulades en l’idioma dels castellans no ha aparegut al nostre país precisament de forma espontània i natural, sinó per la intervenció i la imposició directa d’un Estat que és l’instrument de la dominació estrangera a casa nostra i que perjudica l’economia i la llibertat tant dels empresaris com dels treballadors i dels consumidors catalans.

Per les informacions aparegudes, una primera qüestió que no em queda clara en aquest projecte és el significat exacte d’aquest 50% en català que s’ha plantejat que es vol aconseguir. Vol dir que només serà necessari que es projectin en la llengua d’aquest país la meitat de les pel·lícules, mentre que en castellà es podrà seguir veient el 100% dels films? O vol dir que, en el millor dels casos, totes les pel·lícules es projectaran en català i castellà en igualtat de condicions? Sembla que les intencions inicials anirien per aquí, tot i que s’haurà de veure quin és el resultat final al que s’arriba després de les habituals claudicacions a què ens tenen acostumats els nostres polítics en temes d’interès nacional. En aquest sentit, caldria denunciar que fins i tot en aquest darrer supòsit de teòrica igualtat de condicions, es seguiria donant a una llengua imposada com el castellà un tractament privilegiat que no li correspon al nostre país. Convé aclarir-ho d’entrada.

Dit açò, s’haurà de vigilar amb lupa com es desenvolupa la redacció d’aquesta Llei del Cinema, perquè algunes de les declaracions efectuades ja presenten alguns dubtes que fan sospitar que finalment el doblatge en català sigui substituït per versions originals subtitulades en català tant a les sales de cinema com als canals de televisió catalans. En aquest sentit, el dilema que es podria introduir amb aquest debat entre partidaris acèrrims de la V.O. i defensors a ultrança del doblatge em recorda una mica la divisió entre dretes i esquerres catalanes en l’àmbit polític. Quin sentit tindria aquesta confrontació quan la colonització lingüística fa que el 97% de les pel·lícules que es poden veure als cinemes són doblades al castellà o en versió original subtitulada en castellà? I açò a les sales del Principat, perquè a la resta del país el percentatge seria del 99,99%…

L’increment de la presència del català a les sales de cinema s’ha de fer en tot cas en detriment de l’actual imposició del castellà, però pretendre que aquest increment sigui principalment (o totalment) per a versions originals subtitulades mentre hi continua havent com a mínim un 50% d’opcions de veure-les doblades en una llengua interposada entre l’original i la catalana com és el castellà, difícilment farà canviar a la majoria d’espectadors l’hàbit adquirit per imposició. I si a més les televisions del país deixassin d’emetre pel·lícules doblades al català per passar-se a la VOSC mentre tots els canals estatals continuen amb els seus doblatges en castellà, el resultat final només acabaria perjudicant encara més la nostra pròpia llengua i la imatge que els parlants en tenen d’ella. Potser per aquest motiu, i no per altra cosa, s’explica la defensa que els membres del Partit Espanyol a la Generalitat han fet d’aquest projecte.

Un altre cosa que m’indigna especialment d’aquesta proposta és la seva circumscripció exclusivament a l’àmbit del Principat. Per quin motiu un projecte com aquest, en el que s’haurà de batallar amb les delegacions espanyoles de les distribuidores cinematogràfiques (autèntics búnkers de ranci nacionalisme espanyol), no mereix una actuació conjunta almenys amb el govern de les Illes Balears? Per què el govern colonial de les Illes no s’implica en una decidida defensa dels drets dels ciutadans a veure pel·lícules en la llengua pròpia en les nostres sales de cinema, i foragitar la imposició absoluta del castellà? És evident que en aquestes altures i vist aquest episodi no hi ha cap intenció de fer-hi res al respecte en la present legislatura, i que els illencs seguirem sense poder anar al cine a veure pel·lícules en el nostre idioma.

Finalment, una darrera qüestió sobre l’aparició d’aquesta proposta, que encara s’ha de concretar i convertir-se en projecte de llei, és que apareix quan ja s’ha superat la meitat de la legislatura al Principat, amb una cada vegada més imminent finalització de la comèdia del nou sistema d’espoliació econòmica i de la sentència de l’Estatutet colonial, que de tant que n’allarguen l’agonia ja fa olor de podrit. Potser serà necessari tenir entretinguda la gent amb noves esperances i aparences de guanyar terreny en un tema sensible, ni que sigui com a proposta electoral per una futura campanya.

El Canigó, la flama de la fidelitat

Etiquetes

Bibliografia

  • - Aclariments lingüístics (tres volums), d'Albert Jané. 1973, Ed. Barcino.
  • - Diccionari de sinònims Franquesa, de Manuel Franquesa i Lluelles. 1998, Enciclopèdia Catalana.
  • - Diccionari ortogràfic i de pronúncia, de Jordi Bruguera i Talleda. 1990, Enciclopèdia Catalana.
  • - Gran Diccionari de la llengua catalana. 1998, Enciclopèdia Catalana.