No fa gaire que s’ha publicat l’informe Coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, i, de les dades que conté, obtingudes a partir de 33.000 enquestes, els promotors han volgut destacar-ne que «el català està en una dinàmica positiva» perquè, dels resultats, sembla que es desprèn que el 39,4% dels
ciutadans de Catalunya l’identifica com «la seva llengua», mentre que només un 35% reconeix tenir-lo com a llengua inicial (aquella que s’ha après a casa de petit). Això voldria dir que hi ha un 4,4% dels enquestats que, sense tenir-la com a llengua inicial, han decidit adoptar-la com «la seva llengua» i, sobre aquesta base, es podria suposar que, efectivament, el català resulta atractiu per a un percentatge de persones que se suposen susceptibles de considerar que la seva llengua és una altra.

Permeteu-me, però, que em miri els mateixos resultats des de la riba contrària. Resulta que, consultant les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, puc deduir que, de la població que vivia al nostre país el mateix any de l’informe, havia nascut a Catalunya el 62,7%, cosa que, en un país normal, implicaria que la pràctica totalitat d’aquesta franja de població o, considerant l’existència d’immigrants integrats, fins i tot una proporció més gran hauria d’identificar la llengua del país com «la seva llengua». Tanmateix, resulta que només hi donen aquesta consideració el 39,4% esmentat, cosa que vol dir que hi ha almenys un 23,3% de catalans de naixença que consideren que el català no és «la seva llengua». No veig per enlloc, doncs, aquesta suposada atracció que exerceix el català sobre els ciutadans que no el tenen com a llengua inicial.

Sóc del parer que la llengua catalana no sortirà de la seva delicada situació mentre continuem edulcorant una realitat que és crua i demolidora. La llengua se’ns pot morir. I si ens passa això, serà per culpa nostra. Se’ns haurà mort perquè no ens haurem atrevit a reconèixer que la situació d’avui és extremament perillosa, que la llengua catalana ofereix indicadors encara incipients, però reals, de llengua en perill d’extinció, que cada dia que passa el prestigi entre els joves i entre els no tan joves és menor, que els moviments de defensa de la catalanitat van abandonant les reivindicacions que posen l’accent en la identitat i es bleguen cada cop més a reivindicacions de caràcter econòmic –no menys importants, per cert– perquè veuen en aquest discurs més possibilitats de fer-hi adeptes i, sobretot, perquè els catalanoparlants continuem tossudament renunciant a fer servir la nostra llengua a la menor sospita, amb fonament o sense, que fer-ho pot molestar el nostre interlocutor.

Naturalment, els enemics del català també hi contribueixen, perquè no perden ocasió de posar tantes dificultats com poden a l’ús de l’idioma d’aquest país; però, amb això, ja hi hem de comptar, perquè, lamentablement, és un mal secular. Ara bé, precisament per aquesta raó, nosaltres hem de deixar d’analitzar informes com aquest sempre des del costat positiu com si no hi hagués costat negatiu, perquè, fent-ho, informem malament la població i li donem un missatge de «tot va bé» que és equívoc, imprudent i fals. Perquè, si ho fem, si el missatge sempre és positiu, si emmascarem la situació real, adormim i retardem la reacció que han de tenir els ciutadans d’aquesta terra nostra quan siguin conscients de la veritable situació. I perquè aquesta reacció és l’única que pot treure’ns la llengua del difícil tràngol en què es troba. Tan sols si sabem exactament on som, només si som capaços de reconèixer el nostre punt de partença, serem capaços de trobar-hi una sortida.

Però, sobretot, perquè la situació és –encara avui– indubtablement reversible. La llengua té força encara, té una gens menyspreable quantitat de parlants, té al darrere una literatura d’una qualitat extraordinària i té encara prou vitalitat perquè hi hagi encara moviments de defensa actius i disposats a plantar cara a qui convingui. Cal, sobretot, fer la llengua útil, imprescindible a casa nostra, cal optar per un model de llengua viu i genuí, cal adaptar-la als temps que vivim, però sense caure en el parany de la desnaturalització, cal mantenir-la nostrada perquè continuï essent un referent i una senya de catalanitat i cal, sobretot, no renunciar-hi mai. No oblidem que sempre que algú opta per parlar en castellà perd una magnífica ocasió de fer-ho en català i de demostrar, així, que no estem disposats a convertir la nostra llengua en una peça de museu a cap preu i que qui pretengui que ho fem no ho tindrà gens fàcil.

Però només des del coneixement real, des de la clara consciència que ens trobem en un moment delicat, serem capaços d’idear i engegar mecanismes que ens permetin de posar fi a una situació que encara es pot revertir, però que cada dia que passa s’encalla més i més i esdevé més difícil de capgirar.

Jordi Sedó
Llengua Nacional - núm. 75 - II trimestre del 2011